EL GRAN CARNAVAL

Michael Jordan i ‘Gladiator’, l’hòstia del temps

Com tantíssima altra gent, estic veient El último baile, la sèrie documental de Netflix sobre l’edat d’or dels Chicago Bulls de Michael Jordan. Entre els diversos motius d’interès que planteja, el que més em xoca i em meravella és, com en tantes altres ocasions, el retrat del temps. Hi ha tres temps: el present, en què els protagonistes recorden el seu passat; la temporada 1997-98, en què era de domini públic que Jordan abandonaria els Bulls, i els anys d’esplendor a partir del 1991, en què els Bulls acumulaven triomfs i Jordan glòria eterna. I per què commou, el temps? Doncs perquè t’enrecordes perfectament de quan allò estava passant i alhora penses: però si d’allò ja fa més de vint anys! I sí, t’adones que “d’allò” fa més temps del que et pensaves, que Michael Jordan ja era una estrella mundial quan tu amb prou feines havies traspassat la primera dècada de vida.

Alhora que estàs mirant la sèrie veus que algú rememora a Twitter l’estrena de Gladiator. Vaja, quants anys deu fer, et preguntes. Llegeixes i et quedes astorat: vint anys. I retrocedeixes fins al maig del 2000, quan vas veure l’epopeia romana en una preestrena nocturna al vell cine Montecarlo del carrer Provença. I recordes que aquella va ser l’última pel·lícula que hi vas veure. I recordes que aquella va ser l’última pel·lícula que hi van projectar. I immediatament recordes algunes de les desenes de pel·lícules que hi vas veure. I penses que ara és un edifici que es diu Montecarlo. I el vint et cau a sobre i et repica a dins com una campana embogida. Ara, quan et preguntes què passarà amb el futur, és quan t’abracen, potser encara que no ho vulguis, tants flaixos pretèrits que et deixen estabornit. Ara han sigut un esportista de llegenda i un guerrer que busca venjança. Demà, qui sap qui serà l’encarregat de sacsejar-te les entranyes. Michael Jordan i Gladiator, l’hòstia del temps.