MEMÒRIA DE LA RESISTÈNCIA ANTIFRANQUISTA

Miquel Sellarès, mariscal de la seguretat

Sellarès era un patriota català inequívocament independentista -de quan ser independentista era una excentricitat-, però escoltava els altres i va fer amics per tot l’espectre ideològic

ANTONI BATISTA
ANTONI BATISTA Doctor en ciències de la comunicació. Periodista. Músic.

M iquel Sellarès i Perelló (Barcelona, 1946) va ser a l’Assemblea de Catalunya des dels primers compassos, i amb un paper estratègic i logístic importantíssim. Estratègic, perquè era el delegat encobert de Jordi Pujol. Logístic, perquè va ser l’encarregat de la seguretat amb dots de comandament, fet que li va valer el renom de Mariscal.

La presència dels sectors que aglutinava Pujol era vital per a l’Assemblea, però la seva prioritat aleshores encara era fer país com a pas previ a fer política. De manera que Sellarès va anar a la sessió constituent amb la tapadora de representar el barri de la Sagrada Família, inversament proporcional a allò que en realitat representava: el centre ampli catalanista que s’estava confegint. Antoni Gutiérrez Díaz, el Guti, líder del PSUC i una de les ànimes de l’Assemblea, que tenia una antiga relació amb Pujol i la coincidència a la Facultat de Medicina, va facilitar els tràmits d’admissió de Sellarès, quan pensava que a Catalunya li convenia un compromesso storico a la italiana. Sellarès feia broma que ell, un empleat de banca, fos considerat representant de la “burgesia catalana”, mentre el seu amic Pere Portabella, que sí que n’era, fos adscrit al “partit de la classe obrera” per la seva proximitat als comunistes catalans.

En el primer govern de Pujol tenia l’encàrrec de desplegar els Mossos

De bon començament, Sellarès va desplegar la seva afabilitat, innata capacitat de respecte per tothom i honestedat de pedra picada. No va amagar mai quin era el seu color. Sellarès era un patriota català inequívocament independentista -de quan ser independentista era una excentricitat-, però escoltava els altres i va fer amics per tot l’espectre ideològic. Li van fer confiança i era un habitual de la taula de moderadors de l’Assemblea. A la caiguda dels 113, el van agafar, però no ho va posar fàcil a la policia, que el va perseguir pel terrat fins que el va tenir encanonat en decúbit pron.

Sellarès maldava per evitar la detenció, perquè temia una pena terrible si li descobrien dos pisos francs amb tota la infraestructura de l’aparell de propaganda clandestina del Servei d’Informació Català (SIC) i la revista Avui. El feien patir les màquines... I el maquinista, Josep de Calassanç Serra, Cala, el líder del PSAN més fitxat. La cosa encara era més greu, perquè havia llogat els pisos amb un DNI perfectament falsificat que, avalat per una sòlida amistat amb Xabier Arzalluz, li havien fet uns amics de la rebotiga israeliana del PNB. Per una d’aquelles casualitats que farceixen la història, el nom que li van posar al carnet era “Miquel Roca”. Però una maniobra ràpida d’aquella Convergència in vitro, dirigida pels activistes Jaume Casajoana i Jaume Rafart, va netejar els pisos: netejar en primer sentit, perquè la propaganda era la merda en l’argot i en Sellarès es va assabentar al pati de la Model que “ja havien passat el lleixiu”. Ell i el seu amic i còmplice Joan Crexell van “saltar d’alegria”.

Miquel Sellarès és un apassionat de la seguretat, en sabia molt ja aleshores i li van confiar les contramesures de vigilància de l’Assemblea i de les mobilitzacions que convocava. Al seu costat -més compromís històric-, Carles Quingles, dirigent del PSUC conegut com el Fantasma, renom molt adient al qual s’atribuïen ubiqüitats inversemblants, i que tenia al darrere la molt elaborada experiència del partit més buscat per sobreviure a la dictadura malgrat la repressió a gran escala. El Mariscal i el Fantasma eren un tàndem preparat i idoni.

Mesures de protecció individuals, coartades elaborades, cites prèvies, maniobres de distracció, secrets ben guardats dels llocs de reunió, claus, escàners amb les freqüències de ràdio de la policia punxades protegides per monges i les persones més bregades als llocs estratègics: Enric Cama, Joan Anton González, Antonio Martínez Barrios, Xavier Samper, Josep Maria Castells... La seguretat de l’Assemblea de Catalunya estava en bones mans i va culminar en una mena de transició -eren els temps- de l’amateur al professional en l’organització dels primers Onze de Setembre legals, el del 1976 a Sant Boi i la gran manifestació del 1977 a Barcelona.

La Diada de Sant Boi va necessitar molta punta de coixí. Pere Portabella tenia un telèfon vermell amb el governador civil, Salvador Sánchez-Terán; Josep Benet era el canceller que rebia les legacions exteriors; Joaquim Molins dirigia la logística; Nuria Gené s’encarregava de la publicitat... I el Mariscal tenia un quarter general des d’on es permetia tractar de tu a tu amb el comandant de la Guàrdia Civil, que havia donat ordres als seus efectius que l’obeïssin, se li quadressin i fingissin no veure cap bandera republicana. Va ser un operatiu de gran alçada que va elevar el prestigi de Sellarès, un dels personatges clau de la història de l’Assemblea de Catalunya.

En el primer govern de Jordi Pujol, Miquel Sellarès va ser director general de Seguretat Ciutadana, amb un dels encàrrecs de rang d’Estat: desplegar els Mossos d’Esquadra. Un dels seus primers nomenaments va ser el de Carles Quingles. Amb el govern de Pasqual Maragall, Sellarès, molt pròxim aleshores a ERC i, sobretot, molt amic del conseller en cap, Josep-Lluís Carod-Rovira, va ser secretari de Comunicació. En aquest cas per la seva dedicació periodística, amb un llegat enorme de construcció ideològica del sobiranisme a la revista Debat Nacionalista. Pel seu concepte de lleialtat insubornable, va dimitir al cap de pocs mesos assumint la responsabilitat d’un afer del qual no era responsable en absolut.