La bellesa pot amagar qualitats més obscures. L’amistat també. Idees que tanmateix suscita la visita a la National Gallery, de Londres, on dimecres passat es va inaugurar la sòbria però alhora fascinant exposició Miquel Àngel i Sebastiano. Un relat molt pedagògic sobre la camaraderia i la rivalitat; sobre la col·laboració i la feina complementària de dos artistes i, finalment, sobre el distanciament que van experimentar. Tot plegat apamat i explicat amb una setantena d’obres entre escultures, quadres, dibuixos i cartes. Algunes d’aquestes obres, però, només són rèpliques en guix ( la Pietat o El Crist ressuscitat, de Miquel Àngel) o bé recreacions en tres dimensions, com la representació de l’obra de Sebastiano per a la capella de San Pietro in Montorio de Roma, La flagel·lació de Crist.

El primer dels dos noms protagonistes de l’esdeveniment no necessita presentació. N’hi ha prou anomenant el David o la ja apuntada Pietat. És el gran mestre de la tradició occidental i, juntament amb Leonardo i Rafael, l’artista per excel·lència del Renaixement, a qui bàsicament s’identifica pels frescos (la Capella Sixtina) i per les talles. Amb tot, en l’exposició es poden veure dos dels únics tres quadres que Miquel Àngel té atribuïts, La Madonna de Manchester i L’enterrament, tots dos inacabats.

Si es compara amb la fama del primer, el segon nom de l’exposició és quasi un perfecte desconegut pel gran públic, tot i l’excel·lència i el prestigi de què va gaudir entre els contemporanis. És tracta del venecià Sebastiano Luciani, posteriorment dit Sebastiano del Piombo, que va arribar a Roma el 1511, quan tot just Miquel Àngel consumava la decoració del sostre de la Capella Sixtina per encàrrec del papa Juli II. La relació directa entre tots dos es va allargar poc més de quatre anys, fins que Miquel Àngel es trasllada a Florència. Es mantindria puntualment, en les seves visites a Roma, però sobretot tindria continuïtat epistolar.

Recórrer les sis sales de la National Gallery, fixar-se en el diàleg que estableixen alguns dels dibuixos de Miquel Àngel amb els quadres de Sebastiano desferma un petit somni: sense allunyar-se de Trafalgar Square sembla possible una plàcida volta per un racó de la Roma i la Itàlia dels Medicis. Però per sobre de la primera impressió visual a què arrossega la bellesa de les obres que s’hi exposen, el gran valor de l’itinerari és la reivindicació de Sebastiano, un artista més obscur que Miquel Àngel, també que Rafael, les fites del qual són, potser, més difícils d’identificar.

“Inicialment, tots dos formen un matrimoni de conveniència durant la segona dècada del segle XVI”, comentava el comissari, Matthias Wivel, dimecres, mentre recorria les sales de la National amb un grup de visitants. Matrimoni de conveniència perquè Miquel Àngel no paeix gens bé la fama de l’altre dels grans pintors del moment, Rafael, i busca en la col·laboració de Sebastiano una manera de minar la reputació del de L’escola d’Atenes per “marginar-lo a l’hora de rebre els més importants encàrrecs que es comissionaven a Roma”, en paraules de Wivel. Miquel Àngel ajuda Sebastiano amb esbossos que després el de Venècia prendrà i integrarà en els seus quadres. De fet, la rivalitat i la molt mala relació entre Miquel Àngel i Rafael, i la utilització que el primer fa de Sebastiano, és una de les narratives més ben analitzades i conegudes de la història de l’art d’aquest període.

A la pàgina de la dreta el lector en té dos bons exemples. A la part superior es pot veure la reproducció d’un oli sobre fusta, La lamentació per la mort de Crist, Pietat, de Sebastiano. Just al costat hi ha un estudi de les mans de Miquel Àngel, a partir d’un tors masculí, que Del Piombo prendrà per a la seva Mare de Déu. Les dues obres són a la segona sala de l’exposició i, contraposat al monumental quadre, que surt del Museo Civico de Viterbo, pràcticament per primera vegada, hi ha una de les reproduccions de Miquel Àngel, la de la Pietat de l’església de Sant Pere, al Vaticà. La lamentació (1512-16), en què a diferència de la Pietat el cos de Crist no és en braços de Maria, és una de les peces més excepcionals de la mostra. Probablement és la primera vegada que la pintura occidental representa de manera monumental aquest episodi de la passió de Crist sobre un paisatge nocturn. “El contrast entre el cadàver marró verdós és extraordinari en relació amb el sudari blanc i amb la figura de la Mare de Déu, representada com un gran triangle. Aquest quadre va suposar, de fet, l’inici de la gran rivalitat entre Rafael i Sebastiano”, apunta el comissari Wivel, que informa també de la semblança entre aquestes formes i algunes de les de la Capella Sixtina i els canvis que Rafael va fer en la seva tècnica a partir d’aleshores.

El segon exemple de la col·laboració Miquel Àngel - Sebastiano és, d’una banda, l’estudi del cos de Llàtzer fet pel primer i, just a la dreta, la reproducció del també monumental La resurrecció de Llàtzer, de Sebastiano, oli sobre tela de quasi 4x3 metres i que és l’obra fundacional de la col·lecció de la National Gallery, catalogat com a NG1, del 1517. Aturar-se a contemplar aquesta meravella de 500 anys és un dels privilegis de la visita. Un cop més, la història del quadre és també la de la rivalitat entre Sebastiano i Rafael, i la de l’ajuda que presta Miquel Àngel al primer per menystenir l’altre. L’arquebisbe de Narbona, Giulio de Medici, posteriorment papa Climent VII, va encarregar tant a Del Piombo com a Rafael sengles quadres per a la catedral de la ciutat francesa. La peça de Sebastiano ha estat recentment sotmesa a estudis radiogràfics i han aparegut els primers esbossos fets per l’artista, que, per suggeriment de Miquel Àngel, va modificar. Especialment, el braç dret de Llàtzer, que s’estenia fins a gairebé tocar la mà esquerra de Crist. Quan Sebastiano està treballant en el quadre, Miquel Àngel ja és a Florència i la correspondència entre ells documenta molt bé el procés. Miquel Àngel també li va proporcionar més estudis per a altres figures que poblen la representació, i a les quals Sebastiano dota d’una extraordinària gamma de colors.

No conèixer el nom de Sebastiano potser frena la curiositat dels espectadors. Però la claredat i la lluminositat de les formes i figures que pinta fan que preguin la rellevància espiritual amb què pretenia dotar-les, i que parlin del període tan bé com les obres dels seus més famosos contemporanis. Cinc-cents anys després, associar a Sebastiano el nom de Miquel Àngel és la millor manera de difondre un artista que va més enllà del manierisme i colorisme de l’escola de Venècia.