Molts cops ens pregunte per les nostres limitacions anatòmiques i sensorials. Com seria la vida si poguéssim volar o nedar submergits? Quines sensacions tindríem si la nostra oïda fos diferent, o el nostre olfacte, o la nostra vista? Quin seria el món que veuríem si poguéssim mirar amb uns ulls sense parpelles?

Aquesta última qüestió va intrigar l’escriptor Heinrich von Kleist. I en va trobar un exemple. En observar per primer cop aquella pintura que estava causant tant d’escàndol va dir: “És el mateix que mirar sense parpelles als ulls”. L’obra a la qual es referia Kleist és El monjo contemplant el mar, de Caspar David Friedrich, i l’escàndol es fonamentava, precisament, en la ruptura dels límits plantejada pel pintor contra tots els criteris vigents a la tradició acadèmica.

I Kleist tenia raó. Sembla que, en efecte, la retina de l’espectador deixi d’estar enquadrada per les parpelles. La conseqüència és que es veu envaïda per una simfonia de blaus d’aparença il·limitada. Obligadament l’espectador s’identifica amb el protagonista del quadre, el monjo, una figura petita i gairebé transparent en la qual es concentra, amb gran intensitat, la pulsió romàntica: d’una banda, un radical sentiment de solitud; de l’altra, un anhel d’unió còsmica.

És una resposta a la pregunta sobre les nostres limitacions: sense parpelles als ulls la nostra visió ens transportaria cap a un espai incert i difós, però també cap a un horitzó de comunió amb el que és universal. Com demostra la pintura de Friedrich, l’art eixampla les possibilitats de la naturalesa.