E l 9 de setembre se celebrarà, un any més, el certamen Miss Amèrica per trobar la dona més bonica dels 50 estats més el districte de Colúmbia, Puerto Rico i les illes Verges. Però els últims escàndols del seu president han comportat canvis en la cúpula directiva i en la dinàmica participativa. A finals de l’any passat es van fer públics uns correus electrònics repugnants entre Sam Haskell, l’anterior president, i Lewis Friedman, escriptor i membre del jurat, en què menyspreaven les concursants i les antigues guanyadores del concurs. Els textos eren masclistes i misògins. També posaven en evidència quins paràmetres utilitzaven per jutjar les candidates i quin concepte tenien sobre la capacitat intel·lectual i la llibertat sexual que mereixien les dones en general.

L’escàndol va implicar un relleu en el càrrec gens innocent. Es va triar una dona com a nova presidenta de Miss Amèrica per fer un rentat d’imatge ràpid i efectiu que reanimés un certamen tan caduc com tòxic, en hores baixes de popularitat i d’audiència televisiva.

Gretchen Carlson, Miss Amèrica el 1989 i reportera de la cadena Fox, va quedar al capdavant de la institució i aquest mes de juny va anunciar alguns dels canvis que ha dut a terme per renovar la imatge del concurs. Ara tot el consell d’administració està integrat per dones. Sens dubte, una estratègia preventiva molt eficaç per no formar part dels assenyalats pel moviment #Me Too. Ara bé, el principal motiu d’aquest canvi és que no hi ha millor manera de tapar el masclisme més ranci que posant-hi dones al capdavant com a disfressa de progressisme i fals empoderament femení. Col·locar les dones com a perpetuadores del sexisme ha estat, de sempre, el mètode preferit del masclisme per negar que n’hi hagi.

Carlson ha anunciat com a mesura estrella l’eliminació de la desfilada en biquini, que se celebrava des de la creació del concurs, el 1921. Ho ha substituït per una jornada de debat entre les candidates i els membres del jurat. L’excusa és que ara se centraran en el talent i les idees i no pas en els cossos. També ha comunicat que lluir sabates de taló d’agulla no serà obligatori. Tampoc es farà la desfilada amb vestits de nit: a partir de l’edició del 2018 les candidates tindran una oportunitat per passejar per la passarel·la amb la roba que elles vulguin per comunicar la seva pròpia personalitat.

“¿Quina dona no vol sentir-se empoderada, aprendre noves habilitats, pagar-se la universitat i ser capaç d’ensenyar al món quina mena de persona és des del més profund de la seva ànima?”, preguntava Carlson per convèncer d’aquest purple washing patètic.

Ara resulta que empodedar-se és participar en la versió modernitzada de Miss Amèrica, que fa veure que potencia el talent femení a base d’exposar dones dalt d’un escenari perquè competeixin entre elles i les jutgin com bestiar en un mercat de ramaderia. Siguin quines siguin les proves, els certàmens de bellesa, fins i tot els envernissats amb una pàtina d’intel·lectualitat, sempre tindran un barem que determinarà uns estereotips, unes normes, uns hàbits i uns valors a partir dels quals premiar unes dones i, per tant, menysprear les que no s’ajustin al patró que imposen. Ni Miss Amèrica ni cap altre concurs similar ha de renovar la dinàmica: senzillament han de desaparèixer.