Mississipí  Carretera als orígens del blues

EL VIATGE

Carretera als orígens del blues

L’anomenada ruta del blues, que va de Nova Orleans a Chicago, explica una de les històries més transcendentals de l’evolució de la cultura i la societat afroamericana dels Estats Units

Mississipí Carretera als orígens del blues

E xplica la llegenda que era la mitjanit quan, en una cruïlla de camins, un jove aprenent de blues va vendre l’ànima al diable a canvi de convertir-se en un guitarrista virtuós. Així va néixer als anys trenta el mite de Robert Johnson, un dels bluesmen més reconeguts de la història. Tot i que mai s’ha sabut el lloc exacte on va passar (ni si va passar de veritat), es creu que va ser en algun punt a prop de Clarksdale, al delta del Mississipí.

De fet, cap altre lloc al món està tan vinculat a la música blues com aquest delta, que en realitat està situat més al nord de la desembocadura real. És una rica plana al·luvial regada per generosos rius com el Yazoo, el Tallahatchie i el Big Sunflower, i té una extensió de més de tres-cents quilòmetres de llarg que van des de Memphis fins a Vicksburg.

Però, a part dels camps de cotó que s’expandeixen per totes bandes, és el riu Mississipí el gran protagonista de la zona, l’artèria principal dels Estats Units, que ha retratat i transformat la història del país des dels orígens. Les seves ribes no només han inspirat fèrtils històries literàries, com les de Mark Twain amb Tom Sawyer i Huckleberry Finn, sinó que també han sigut testimoni del naixement de grans artistes de la música blues, com Muddy Waters, Willie Foster, David Honeyboy Edwards, Memphis Minnie o Son House. Tot plegat, una terra d’estius sufocants on encara avui es noten les cicatrius de l’esclavisme que va marcar la zona dramàticament, però que alhora van fer de la seva diversitat i cultura una empremta inesborrable de la història del país.

El gran èxode

També va ser des d’aquest delta que es va produir una de les migracions internes més importants dels Estats Units. Entre el 1915 i el 1970 més de cinc milions d’afroamericans van abandonar els camps de cotó del sud per dirigir-se a les ciutats més pròsperes del país, com Chicago. Aquest èxode es va accelerar amb l’arribada de la Primera Guerra Mundial i el consegüent increment de la producció al nord industrial, que aleshores es veia com una autèntica terra promesa.

I amb aquesta migració també es va expandir la música que s’havia cultivat als camps de cotó, quan molts músics van decidir llançar-se a la carretera a buscar escenaris millors on provar sort. És així com la carretera 61, la que va de Memphis a Nova Orleans, es va convertir en un lloc de pas d’artistes que fins i tot va inspirar l’àlbum de Bob Dylan Highway 61 Revisited el 1965.

Avui dia els viatgers més entusiastes del blues i de la història d’aquesta zona dels Estats Units recorren el que popularment s’anomena la ruta del blues. Un viatge en carretera que, en els casos més llargs, va de Nova Orleans a Chicago o a la inversa. En tot cas, és un recorregut que permet al viatger explorar els orígens d’una música sorgida dels esclaus negres que, en ser alliberats de la misèria dels camps de cotó, van trobar consol amb un nou ritme en què es descrivia la pobresa i les dificultats amb què s’enfrontaven. Però, tal com explica l’historiador nord-americà Worth Long, el blues també va ser una música concebuda per moure’s. Al principi, les cançons servien per marcar el ritme de la feina, i més tard el cant va donar peu als balls, que es feien als patis de les cases i després als juke joints, els locals musicals que encara avui abunden al delta del Mississipí.

La ciutat dels músics

Un dels punts d’inici clàssics de la ruta del blues és la ciutat de Nova Orleans, a l’estat de Louisiana. Coneguda per ser la capital del jazz i pel Mardi Gras, el Carnaval, aquesta ciutat és encara avui una de les grans Meques dels músics, que tenen una infinitat de locals on tocar i que omplen totes les cantonades dels carrers amb les seves melodies. Sobretot al barri francès, el casc antic que encara conserva els edificis que van construir els espanyols i els francesos quan van governar la ciutat el segle passat.

Banyada pel riu Mississipí, Nola, el diminutiu amb què també es coneix la ciutat, és una festa pràcticament les 24 hores del dia i entre els seus edificis colonials encara es pot respirar l’època en què els primers bluesmen van començar a arribar a la ciutat, després de ser alliberats dels camps de cotó. Molts dels que es van quedar van començar a tocar en bandes de carrer que acompanyaven els enterraments o altres ocasions especials, un costum que encara avui es pot veure qualsevol dia de l’any.

A principis del 1900, quan la ciutat estava en plena ebullició de músics i antics esclaus amb somnis de prosperitat, un bitllet de tren fins a Chicago costava uns vint dòlars, l’equivalent a un mes de feina. Un preu massa elevat per poder fer el viatge d’una tirada. Per aquest motiu, la migració es feia de manera gradual, parant en diferents poblacions del camí per treballar durant una temporada i estalviar per arribar cada vegada més a prop de la destinació final.

Una de les parades podia ser la pròspera població de Natchez, a la riba del Mississipí, on aleshores vivien algunes de les famílies de terratinents més riques del país. Avui dia encara es poden veure les immenses mansions d’estil colonial enmig de frondosos boscos meridionals. Però els amants del blues es poden dirigir a la zona coneguda com a Under-the-Hill(Sota el Turó), un peculiar indret a la riba del Mississipí que en altres temps era conegut per estar governat per l’alcohol, el joc i la prostitució, i on encara es poden respirar les antigues històries d’esclaus i bandolers que han omplert de llegendes el Mississipí. De tot allò, avui dia es conserva un local amb el mateix nom que presumeix de ser un dels més antics del país i on fan una bona programació musical de blues.

Tornant a la carretera 61 s’arriba fins a la petita població de Vicksburg, famosa per ser testimoni de l’última maniobra militar durant la guerra civil nord-americana, i tot seguit a Clarksdale, considerat el lloc de naixement de la música blues i població natal de grans músics com Ike Turner o Sam Cooke. Amb aquest esperit es troba el Ground Zero Blues Club, un juke joint que cada nit ret homenatge a la millor música blues i que va ser comprat per l’actor Morgan Freeman per mantenir el llegat musical de la seva terra natal.

Caminant per Memphis

Per a tots els que deixaven el delta la ciutat de Memphis, a Tennessee, era la primera parada important. És el cas de B.B. King, que hi va arribar el 1945 amb poc més que una guitarra i va descriure la ciutat com “el cel”, sobretot Beale Street, un carrer ple de locals de música en viu que avui dia encara manté part d’aquell esperit. Però Memphis també és coneguda per ser la ciutat on va viure i es va fer mundialment famós Elvis Presley, considerat el Rei del Rock. En aquesta ciutat és obligat visitar Graceland, la seva mansió, així com els estudis de gravació Sun Studios, on també va enregistrar gran part dels seus èxits Johnny Cash. A més, també hi ha el National Civil Rights Museum (Museu dels Drets Civils), ubicat dins del Motel Lorraine, on van assassinar Martin Luther King i que encara conserva la façana original en perfecte estat.

De camí cap al nord, el viatger, igual que els antics viatjants que buscaven noves oportunitats, pot desviar-se cap a Nashville, considerada la ciutat de la música per excel·lència i bressol del country. Fent una passejada pel seu Broadway, ple de honky-tonks, els locals on ballen els cowboys, n’hi ha prou per fer-se una idea de com la música és l’eix central de la població. No per res es diu que un músic que arribi a tocar en un local de Nasvhille és probable que s’acabi fent conegut arreu del país, i potser del món. Sense anar més lluny, un dels seus locals més emblemàtics, el Tootsies, ha presenciat les actuacions més primerenques d’artistes com Dolly Parton, Patsy Cline o Willie Nelson.

Unes hores més al nord apareix la ciutat de Saint Louis, a l’estat de Missouri, considerada històricament la porta d’entrada de l’Oest americà, perquè precisament des d’aquí va sortir la primera expedició, de la mà dels aventurers Lewis i Clark. La ciutat té un gegantí monument que simbolitza aquesta porta d’entrada, i, per descomptat, també ofereix locals de música blues en viu, com a bona zona de pas que va ser cap al nord industrial.

I finalment Chicago. La terra promesa, la gran destinació final per a milers de persones que fugien dels camps del sud. Un d’ells era el bluesmen Muddy Waters, que hi va arribar el 1943 amb una guitarra i una muda de roba per treballar en un moll de càrrega. Però, com era imaginable, aviat l’artista va començar a tocar a la zona del West Side, on aleshores hi havia molts locals nocturns on poder tocar. És aquí on es va iniciar la transició del so folk i acústic nascut a les plantacions cap a un so més urbà i sofisticat. Avui dia locals com el Buddy Guy’s Legends encara mantenen l’essència d’aquells primers temps d’exploració musical.

Però el cas és que, encara que Chicago va ser la destinació final per a molts músics, la vida d’un autèntic bluesman sempre ha anat lligada a la carretera i a la recerca de nous horitzons. Sempre hi haurà un nou escenari on tocar. 

Més continguts de