Publicitat
Publicitat

Escenes

‘Moby Dick’ o la complexitat insondable de l’ésser humà

Josep Maria Pou protagonitza l’adaptació teatral de la novel·la de Herman Melville, dirigida per Andrés Lima. El caràcter simbòlic de la novel·la i del seu protagonista han donat peu a les interpretacions més diverses des d’àmbits com la psiquiatria, la filosofia i la teoria literària

Q uan ho diu Josep Maria Pou, l’expressió “Submergir-se en el personatge” no és una frase feta. En aquests moments té a casa seva prop de 50 llibres sobre Moby Dick, començant per l’edició sintètica, amb cobertes de color blau, que li van regalar els seus pares quan era un nen. Fa 13 anys que Pou, estimulat per la productora Focus, va començar a donar voltes a la possibilitat d’interpretar el capità Ahab, protagonista “d’una de les obres més importants de la literatura universal”, com ell mateix recorda. I ara que per fi està a punt d’estrenar, a les ordres d’Andrés Lima i amb Anna Maria Ricart d’ajudant de direcció (funcions prèvies al Goya a partir de divendres vinent), el seu interès pel personatge és proporcional a l’obsessió del veterà mariner per la balena blanca. Així que no és estrany que hagi acumulat tanta documentació sobre la matèria. Perquè la magna obra de Herman Melville és complexa i ambigua, i ha donat peu a les interpretacions i teories més diverses.

“No vol dir que arribi a llegir-m’ho tot, però m’agrada tenir molt context. També tinc material sonor, s’han fet moltes composicions musicals a patir de Moby Dick ”, explica l’intèrpret. Navegant a través de la bibliografia acumulada ha après, per exemple, que en psiquiatria la síndrome d’Ahab s’aplica a aquelles persones obsessives, obstinades a atribuir als altres la raó de tots els seus mals i decidides a hipotecar fins i tot la seva vida per obtenir venjança. I això és precisament el que fa Ahab. Els estudiosos en literatura han destacat que Melville no tenia un full de ruta molt clar mentre escrivia, però sí moltes influències, literàries i no literàries, de Shakespeare a l’Antic Testament, del calvinisme a la seva pròpia experiència vital com a tripulant d’un balener. Li van sortir centenars i centenars de pàgines d’una obra en part filosofia, en part tractat religiós, amanida amb completes descripcions de les arts de la pesca i la caça de les balenes, amb diatribes humanistes, al·legats antiracistes i antiesclavistes i una feroç crítica contra el Boston de la seva època (la primera edició és del 1851). Una obra carregada de simbolisme, incompresa i molt mal acollida en vida de Melville, lapidat per la crítica i arruïnat tant econòmicament com en el seu prestigi com a escriptor.

Malgrat que gairebé tothom coneix Moby Dick, poques persones han llegit l’obra completa. La majoria s’hi han acostat en versions adaptades, o a través de fonts no literàries, especialment la mítica pel·lícula dirigida per John Huston (1956), amb Gregory Peck de protagonista. Així, la dimensió popular de la història ha silenciat la interpretació del seu complex simbolisme, reservat al fèrtil territori de les aproximacions teòriques des de la literatura, la psiquiatria, les ciències polítiques, la teologia... Hi ha estudis per a tots els gustos, i interpretacions múltiples. Ahab pot ser vist com un tirà que porta el seu poble contra la mort, com un opressor capitalista insensible al patiment dels altres, com un profeta messiànic que es creu l’elegit per redimir la humanitat, com un polític dictatorial convençut igualment d’aquesta condició de líder absolut, com un blasfem que desafia Déu o directament com l’encarnació del dimoni.

“Ahab és una mena de personatge monomaníac i carismàtic a la vegada. Se’l podria qualificar de boig maniqueu, per bé que la seva bogeria, com diu Poloni de la de Hamlet, té mètode. La seva força carismàtica i el seu poder retòric es presten fàcilment a tot tipus d’analogies amb personatges contemporanis arrossegats per la seva ambició bèl·lica: George Bush i la seva obsessió amb l’Iraq o Donald Trump amb la seva amb els immigrants podrien servir d’exemples concrets d’aquesta obsessió monomaníaca”, afirma el doctor José Manuel Rodríguez Herrera, del departament de filologia moderna de la Universitat de Las Palmas i estudiós de la novel·la.

“En una de les escenes de més simbolisme de la novel·la, Ahab ofereix una unça d’or espanyola, que clava al pal major a la vista de tots, com a trofeu per a qui primer caci la balena albina. Segons diverses interpretacions, per mitjà d’aquest acte simbòlic Ahab aconsegueix reduir a l’homogeneïtat el que fins aleshores era un grup de caràcter heterogeni. D’aquesta manera aconsegueix que el grup es mantingui integrat, més ben organitzat, però també assoleix el seu propòsit de restringir el marge de llibertat de cadascun dels seus membres. Aquesta integració és el que Niels Werber, a Ahab’s charisma: Chaptains, kings, and prophets, denomina integració sòlida, una de les estratègies precursores dels moviments totalitaris de començaments del segle XX”, continua. El professor torna a citar Weber per aprofundir en aquest concepte: “Els segells distintius del nazisme -la propaganda, l’emocionalisme, el paganisme i l’esclavitud psicològica- ja s’anuncien, de manera premonitòria, a la novel·la”. I, ja en reflexió pròpia, Rodríguez Herrera afegeix que “al final de la novel·la, i no per casualitat, es descriu tots els membres de la tripulació com a autòmats controlats a distància pel capità”.

La versió que Josep Maria Pou protagonitzarà al Teatre Goya té d’entrada un mèrit extraordinari: l’adaptació. Juan Cavestany l’ha sintetitzat en 23 pàgines intenses, això sí, d’un text a vegades enrevessat fidel a l’esperit original. En escena, menys de 90 minuts de funció. “ Moby Dick es pot fer de moltes maneres. En pots fer un macroespectacle amb 80 actors i 200 figurants, com va fer Vittorio Gassman al port de Nàpols en una producció que també es va veure a l’Expo de Sevilla. O pots esprémer-lo a fons fins a treure’n l’essència. És el que hem fet nosaltres”, diu Pou.

Vittorio Gasman tenia 72 anys quan va protagonitzar aquell fastuós muntatge. Els mateixos que té Pou actualment. I, malgrat trobar-se amb un energia envejable, tot i no aparentar fatiga, admet que el seu cos acusa la intensitat de la funció. “El principal problema que comporta aquesta obra és que quan comença ja has d’estar a 1.500 revolucions. I no pots baixar en cap moment, al contrari, has d’arribar a les 2.000 revolucions”. El cas és que veure’l assajar fa embadalir. Només per la seva presència física d’home imponent, només amb la seva veu poderosa que domina a la perfecció, s’apodera de l’atenció de tothom malgrat la falta d’èpica del local de treball. Si, a més, hi afegim la personalitat del director, Andrés Lima, i la seva delicada manera de fer anar els actors al territori on ha previst, la lliçó de com es dona dimensió física a un text escrit és fascinant. La sala d’assaig és a les fosques; amb l’únic ajut d’una llanterna, Lima va creant un joc hipnòtic de llums i ombres. El resultat és a vegades una intimitat propícia a la tendresa i en d’altres evoca la petitesa de l’home enmig del mar i de la nit. “No sé per què necessitem tanta parafernàlia en il·luminació, si amb una llanterna podem fer tots els efectes que volem”, bromeja Lima.

L’experimentat director madrileny porta amb una delicadesa exquisida el timó de “l’espectacle més arriscat” que ha fet “en els últims 10 anys”. Durant els assajos adequa les seves indicacions a l’ambient de cada passatge; tan aviat es posa a imitar el xisclet d’una balena mentre apuja el volum perquè el músic Jaume Manresa capti exactament l’efecte que busca, com xiuxiueja a Josep Maria Pou per suggerir-li el to d’una expressió determinada. O mou els braços com si fes esforços per volar tot indicant la velocitat del moviment del vent de mentida que fa onejar les veles del Pequod, el mític vaixell des del qual Ahab condueix tota la seva tripulació camí d’un destí terrible. Lima no és d’estar-se gaire estona seguida mirant-se l’escena assegut en una cadira. S’aixeca contínuament per sentir com alenen els actors, des d’on els surten les emocions. “Sempre has de ser a dins, sempre a dins”, els recorda per evitar que es distanciïn del seu rol.

Viatge a la ment d’Ahab

Pou s’hauria pogut recrear en el lluïment absolut amb un monòleg. De fet, així és com l’hi van proposar els productors de l’espectacle. Però ell s’hi va negar, no volia que el viatge del capità fos només una narració. Volia sentir l’aventura. Així que es van incorporar al muntatge dos actors més, Jacob Torres i Òscar Kapoya, que representen la tripulació del vaixell, els diferents homes que la componen i, en especial, tres mariners de més rellevància per a la història: Starbuck, Ismael i Pip. “Ens hem centrat en el viatge d’Ahab més que en el viatge del Pequod. Ens capbussem en el seu món psicòtic, en la seva obsessió”, explica Andrés Lima. “Proposem a l’espectador que viatgi a través dels ulls i de la ment d’Ahab en la seva obsessió per perseguir aquesta balena i matar-la. El fet de ser a dins del cap d’Ahab ens permet fer un vol artístic diferent. No tenim el deute de ser realistes, ni hem d’il·lustrar la persecució de la balena com fan les pel·lícules. Entrem dins un món molt més obsessiu en què es barregen l’expressionisme, l’abstracció, la comicitat”, diu el director en relació a la factura artística de l’espectacle.

Lima entén la història “com una reflexió sobre la complexitat insondable de l’ésser humà. Fins on és capaç d’arribar”, explica. Per la seva banda, el professor Rodríguez Herrera exposa: “La balena blanca representa la monstruositat que ens amenaça de manera constant en les nostres vides. Tot i això, l’origen d’aquesta monstruositat és, la major part de vegades, enigmàtic. Moby Dick és una bèstia significativa, que desafia interpretacions reduccionistes. El capità Ahab s’enfronta ni més ni menys que a l’enigma de l’abisme. Aquest caràcter enigmàtic fa que tant ell com nosaltres, els lectors, vegem la balena blanca encara més engrandida en la seva monstruositat”. En contrast amb aquest punt de vista, la professora Beatriz González Moreno, professora de la Facultat de Lletres de la Universitat de Castella-la Manxa i estudiosa de la literatura de terror, creu que el color blanc de la balena contradiu les interpretacions més terribles sobre el cetaci: “Ahab considera la balena com l’encarnació del mal, però això no és així. La blancor de la balena la converteix en un espai en blanc on cadascú projecta els seus temors”, opina.

Força visual

Beatriz San Juan s’ha ocupat de dissenyar el vestuari i l’escenografia, un espai molt sintètic i bastant opressiu: dues passarel·les inclinades que simulen la proa i la popa del vaixell, i un entramat de cordes i gronxadors per on els mariners es van enfilant. El mar, el cel, tots els elements necessaris per retratar la petitesa de l’home davant la immensitat i la potència de l’Univers seran evocats mitjançant una projecció videogràfica encarregada a un mestre en la matèria com és Miquel Àngel Raió. I la música, ja s’ha dit, és de Jaume Manresa, ex Antònia Font, un geni a l’hora de crear atmosferes amb el so.

L’altre element essencial, imprescindible, en aquesta funció és la cama de fusta. És tan important que se n’han encarregat Montse Ribé i David Martí, de l’estudi DDT SFX, guanyadors de l’Oscar pel maquillatge d’ El laberinto del fauno. En una pausa de l’assaig, Pou la prova: encara no està acabada i li costa 15 minuts posar-se-la. Només una petita part del temps que l’equip invertirà avui a ajustar-la i fer que l’actor s’hi senti absolutament còmode. La pròtesi ajuda Pou a fer el caminar insegur i sorollós que demana el personatge. A convertir-se en l’ésser inquietant i terrible amb traces mefistofèliques que pren plena corporeïtat en una de les escenes que més agraden a Pou, i que permet a Rodríguez Herrera equiparar Ahab amb Faust. “En un dels episodis de més simbolisme, al final de la novel·la, Ahab entrega les seves navalles d’afaitar a Perth, el ferrer, perquè forgi una fulla tan esmolada com sigui possible. Un cop esmolades i soldades, Perth demana a Ahab que li acosti una bota d’aigua per poder temperar l’acer. Però Ahab, que prefereix temperar-lo «d’autèntica mort», demana als seus arponers que ofereixin la seva sang per fer-ho. En un ritual gairebé satànic, després de clavar els ferros en la sang «baptismal» dels tres arponers, Ahab beneeix l’acte amb termes similars als que havia anotat a mà en l’última pàgina del volum de les obres de Shakespeare que Melville estava llegint mentre escrivia la novel·la: « Ergo non baptizo te in nomine patris, sed in nomine diaboli »”.

Malgrat la incomoditat per la pròtesi a la cama i l’exigència de no relaxar-se durant tota la funció, Pou se sent a gust interpretant Ahab, un més de la llarga llista de perdedors de la seva carrera. L’actor és ben capaç d’entendre l’obsessió del mariner per la balena. Ahab no hi vol renunciar perquè és el que ha donat sentit a la seva vida. També Pou ha sentit un cert embogiment per la seva feina, fins al punt de fer-ne la seva vida. Però assegura que comença a veure-ho d’una altra manera. Ha fet repàs de tasques i anhels pendents i creu que li comença a correspondre una mica més de temps per a ell mateix. Així que aspira a “canviar d’ofici dins del teatre” i convertir-se només en espectador. De moment, però, els seus desitjos s’hauran de posar còmodes i esperar un moment més oportú. “A veure com va l’espectacle. Però ja tenim bolos venuts fins a finals del 2019”, diu l’actor, que sempre ha anat de gira amb molt de gust: “Per fidelitat al projecte i perquè crec molt en la idea de portar la cultura arreu, jo sempre m’he sentit un cómico de la legua ”. Aquest any se’n compleixen 50 del seu debut en el teatre professional. Del seu primer contracte i sou, en el mític Marat/Sade estrenat per Adolfo Marsillach al Teatro Español de Madrid. A Moby Dick hi fa una referència mig secreta. Quan el capità diu que va començar a caçar balenes fa 40 anys, ell diu que en fa 50. I ho celebra navegant, embogit, a bord d’una aventura majúscula.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT