“Les trepidants aventures d’un nou i fascinant personatge”. Així presentaven El corsario de hierro a la coberta del número 0 de Mortadelo. I, en efecte, era nou i fascinant. Entre altres coses, perquè tornava a reunir una parella d’autors, el guionista Víctor Mora i el dibuixant Ambrós, que havien aportat a la nostra historieta un dels seus personatges més populars, el Capitán Trueno. El temps dels quaderns d’aventures havien passat (de fet, El capitán Trueno va finalitzar el 1968), però Mora i Ambrós van saber recollir aquell esperit i actualitzar-lo en una saga bastant llarga (1970-1981), que atorgava optimisme i vitalitat a uns personatges immersos en unes aventures que acollien el millor de la filosofia d’aquest gènere. El corsario de hierro està ambientada en el segle XVII i presenta, d’entrada, un protagonista que després de l’assassinat del seu pare a mans del tirànic Lord Benburry és adoptat per la Vella Dama del Mar i exerceix de pirata, però que acaba convertint-se en un home que lluitarà sempre per la justícia. Al seu costat, com ja passava en altres sagues de Mora ( El capitán Trueno o El Jabato ), dos secundaris de luxe: el gegant escocès Mac Meck, un home de gran cor i força extraordinària, i un prestidigitador aficionat, l’italià Merlini, que explota sobretot el seu vessant còmic i que utilitza la seva llengua d’una manera molt particular. Curiosament, tot i que l’amor està present a la vida del protagonista, no hi haurà una nòvia fixa (potser perquè els temps havien canviat), però sí diverses relacions sentimentals amb Lady Roxana o la princesa Bianca di Orsini.

En tot cas, Mora sap explotar amb intel·ligència aquell vell regust de l’aventura pura i dura, aquest cop amb un toc més humorístic que en altres de les seves sèries. Per la seva banda, Ambrós demostra, sobretot als inicis, estar en plena forma, i domina com sempre la posada en escena, l’expressivitat i la sensació de moviment dels personatges. Con en altres sèries de Mora, El corsario de hierro aporta una llarga llista de personatges secundaris amb una personalitat molt ben definida, i transporta els seus protagonistes a llargs viatges per tot el món. Les últimes aventures del corsari van ser escrites per González Cremona i José Luis Barón; la sèrie va ser publicada ininterrompudament entre els números 0 i 544 de Mortadelo, a més d’alguns dels seus números extraordinaris i almanacs. L’any 1971 Bruguera va compilar aquesta sèrie, dins la seva col·lecció Grandes Aventuras Juveniles, en 21 exemplars amb cobertes fetes per Antonio Bernal. Sis anys després, la mateixa Bruguera, atesa la bona recepció d’aquesta saga, la va tornar a reeditar en la línia Joyas Literarias Juveniles (Serie Roja), en un total de 58 números amb noves cobertes (a partir del número 22) de Bernal.

Jordi Bayona, tècnic editorial de Bruguera, em va explicar que un dia Raf, que sempre entregava a temps, va anar a la redacció amb una mitja pàgina trencada; el que havia fet no li va agradar. Però Bayona es va fixar en dos dels personatges que hi apareixien: “Se’m va acudir que aquells personatges podien tenir vida pròpia, que podrien dir-se com aquells de la revista Flechas y Pelayos, Pat O’Sho y Timorato. Em sembla que a sobre del mateix original vaig escriure la idea dels noms i que podrien ser un lord i el seu majordom”. I així va néixer una de les sèries més populars de la Bruguera dels anys setanta i vuitanta: Sir Tim O’Theo. Ambientada en un petit poble britànic, Bellotha Village, es va començar a publicar al número 23 de Mortadelo (19 d’abril de 1971), i estava protagonitzada per a un detectiu aficionat, un vell aristòcrata que convivia amb el seu majordom, Patson.

Amb el suport de guionistes com Andreu Martín o el britànic Ron Clark, i d’un equip de dibuixants (entre d’altres, Tha i Tom Roca), Raf va desenvolupar una cosmologia al voltant d’aquest personatge, conformada bàsicament pels habitants del poble, entre els quals van destacar Patson (convertit en coprotagonista de la sèrie); el sergent Blops i el seu ajudant Pitts; Huggins, el propietari del pub The Crazy Bird, un lloc de trobada per a tots els habitants del poble; el burgmestre de Bellotha Village; Lady Filstrup o Tadeus McRhácano. Aquesta brillant paròdia de detectius es va publicar en diverses revistes de Bruguera entre el 1971 i el 1986.

Que una historieta ocupés la coberta d’un tebeo no era cap novetat l’any 1970. Però les portades de Mortadelo eren una altra cosa. Ibáñez va sorprendre els lectors trencant totes les normes. Res de quatre o cinc tires, res d’un gag allargat. Ibáñez va plantejar una dinàmica nova per a l’estructura d’una pàgina de còmic. Amb entre 3 i 6 vinyetes s’explicava una anècdota humorística protagonitzada per Mortadel·lo i Filemó, sí, però cada vinyeta tenia una forma diferent. Algunes eren ovalades, d’altres verticals o apaïsades, però cap mantenia una estructura prefixada. Eren vinyetes lliures, les justes per explicar el gag; un plantejament innovador mai vist fins a aquell moment, al qual cal afegir la intel·ligència de l’autor a l’hora de situar les bafarades dels diàlegs. Però hi havia una cosa més. El logotip de la capçalera era sempre el mateix, sí, però a cada número Ibáñez hi afegia un gag suplementari, jugant sempre amb la primera O de Mortadelo. De les 646 portades de la col·lecció regular de Mortadelo, totes menys dues (les dels números 100 i 500) van ser fetes en aquest format per Ibáñez (excepte unes poques, no signades per ell).

Fins a l’any 1976, aquestes historietes de coberta anaven acompanyades de la informació de part del contingut; entre el 1976 i 1979, aquestes dades van desaparèixer per donar tot l’espai a la historieta, que va guanyar algunes vinyetes (de sis a vuit); l’any 1979 el disseny de les cobertes deixava la banda dreta per tornar a afegir informació de l’interior, i Ibáñez va generar una estructura més convencional, de tres tires. Finalment, entre el 1980 i el 1983 Mortadelo va recuperar tot l’espai per a la historieta de coberta. Especialment significativa és la portada de l’últim número, el 645: Mortadel·lo, disfressat de dona de fer feines, escombra totes les lletres del logotip i anuncia un canvi important, mentre aprofita per felicitar la Pasqua als lectors en companyia de Filemó, Ofelia, el Súper, el professor Bacterio i el mateix Ibáñez, en una de les seves sempre còmiques aparicions. Mortadelo arribava al seu final per donar pas a una altra revista amb el mateix títol però una filosofia molt diferent.