L'estranya aparició d’uns bulbs daurats d’església ortodoxa russa al costat de la Torre Eiffel intriga: s’ha afegit un toc exòtic ben visible a un tram del París etern, en aquestes ribes del Sena que, a més, pertanyen formalment al Patrimoni Mundial de la Unesco i, per tant, són gairebé intocables. És el resultat d’una història que congrega interessos poderosos, oportunismes polítics i l’atzar, que tan sovint ho arrodoneix tot.

La gesta es deu a la creixent pressió del Kremlin amb l’entrada del segle XXI per potenciar una presència simbòlica russa, nova i significativa, a la capital francesa. D’entre les grans ciutats europees de l’era moderna, París és potser la que encara manté alguna cosa del prestigi de l’antiga Delfos i la seva famosa Via Sacra, aquell sinuós recorregut que portava al temple d’Apol·lo en una via flanquejada pels edificis dels tresors, que custodiaven les ofrenes de les ciutats gregues, i que també donaven fe de les rivalitats en el món antic. El Sena es converteix també en una mena de Via Sacra dels nostres temps. Ha estat així, sobretot, durant el temps de les grans exposicions internacionals de París; l’última, de 1937, ha estat sens dubte una referència important en la formulació d’aquest nou repte rus.

La Unió Soviètica tenia un pavelló sorprenent a la riba del riu, flanquejant la Torre Eiffel per la dreta, davant del també impressionant pavelló de l’Alemanya nazi. El volum de les sales d’exposició servia de base per a una escultura de dimensions colossals d’acer inoxidable, de 24 metres d’alçària. L’obrer brandant el martell i la kolkhoznica (grangera d’un kolkhoz, les granges cooperatives soviètiques) amb la falç; joves, musculosos, units en un impuls imparable cap endavant. Davant de la Torre Eiffel, aquesta parella -obra de Vera Mukhina- va desafiar la gran àguila del Tercer Reich durant sis mesos, i va deixar en una dimensió diminuta els feroços cavalls de bronze que coronaven el pavelló de la Itàlia de Mussolini i altres gesticulacions similars. La foto i el dibuix de la parella de Mukhina s’han convertit en el símbol durador d’una infinitat de produccions de la propaganda soviètica, entre les quals els estudis Mosfilm.

En el període postcomunista, el mite del sacrifici heroic -garant de la infinitat d’assoliments sota el lideratge del partit- ha caigut en l’oblit, però la nostàlgia per la grandesa dels soviets segueix viva. L’administració russa -gestionada per Vladímir Putin els últims 17 anys- compensa en certa manera la falta d’una prosperitat material generalitzada amb èxits en l’àmbit internacional, i alimenta així un nou nacionalisme rus. Putin és particularment hàbil a l’hora de treure profit d’aquest tipus de cops d’efecte, de formular les apostes que hi condueixen i de maniobrar amb paciència per al seu èxit; ell mateix conrea la seva reputació de mestre de la intriga política. Sorprenentment, entre els seus principals aliats hi ha l’Església ortodoxa; en els més de 70 anys de l’antiga URSS, l’Església havia estat sotmesa a un ostracisme sever, que s’ha relaxat gradualment a canvi d’una completa submissió. Segons els kremlinòlegs, el segon de bord en la Rússia d’avui és el patriarca de Moscou, Ciril.

Les maniobres per edificar un nou lloc de culte a París van començar ja poc després del canvi de mil·lenni. El pretext esgrimit va ser que les esglésies russes que ja hi havia -una de cèlebre a la Rue Daru, una altra a la zona de Boulogne- no retien obediència al patriarca de Moscou, sinó al de Constantinoble; tradicionalment els seus feligresos eren russos blancs, incloent-hi famílies de prínceps com Iussúpov o Trubetzkoi, i altres enemics de la Revolució. En realitat, però, el nou rumb de la Rússia de Putin no desagrada a l’actual príncep Alexandre Trubetzkoi, escriptor i ideòleg que veu en la religió una solució per aïllar Rússia del rumb decadent del món occidental. A causa de diverses intervencions, el 2005 es va arribar a parlar seriosament de la possibilitat de construir una església russa que mostrés obediència a Moscou a l’illa Seguin, recentment abandonada per la fàbrica Renault, situada riu avall a l’altura de Boulogne; el president Chirac s’hi va oposar.

La pressió es va mantenir. El 2007, Aleix II, el patriarca de Moscou del moment, va ser rebut per Nicolas Sarkozy, dirigent de la regió parisenca; després, sent ja president, el 2008, Sarkozy va aprovar la venda dels terrenys de Météo France (construcció desafectada dels anys 30) a l’estat rus -el millor postor, a 70 milions d’euros per més de 4.000 m-, que pretenia construir allà una església i un centre cultural. Météo France tenia una ubicació privilegiada: a la Rive Gauche, davant del Pont de l’Alma, al barri de Branly, tenint al costat el Palau de l’Alma, que funciona com a annex de l’Elisi; a continuació, a la mateixa riba, hi ha el museu Quai Branly, de Jean Nouvel, i uns quants metres més enllà, la Torre Eiffel.

El 2010 es va obrir un concurs internacional amb un jurat binacional -francès i rus- per atorgar un projecte sota el lema “Centre espiritual & cultural ortodox rus”. L’element central havia de ser l’església, l’aspecte de la qual no podia allunyar-se gaire dels millors exemples de la tradició russa; en altres paraules, els bulbs eren obligatoris. Per què tenen bulbs les esglésies russes? Uns diuen que així la neu es fon sense causar destrosses i uns altres hi veuen una referència espiritual, l’al·lusió a la flama de ciri; la veritat és que ningú ho sap del cert. Els armenis, veïns amb molta neu, també ortodoxos, tenen una arquitectura religiosa totalment diferent, una geometria austera; els grecs, els albanesos, els serbis, els romanesos, els búlgars… tots tenen esglésies amb algun tret particular, però cap amb bulbs.

El projecte preveia incloure diversos serveis al voltant de l’església: residència parroquial, escola bilingüe, institut Puixkin (equivalent als instituts Cervantes), sales d’exposicions, biblioteca, llibreria... Més tard s’hi van afegir els serveis culturals de l’ambaixada. El príncep Trubetzkoi formava part del jurat, però com a francès. Davant la sorpresa general, el març del 2011 es va declarar vencedor del concurs Manuel Núñez Yanowsky, arquitecte russoespanyol (fill d’exiliat republicà) ben conegut a Barcelona: després d’haver-hi estudiat arquitectura, va treballar molts anys com a associat de Ricardo Bofill al Taller d’Arquitectura, involucrant-se en projectes que han marcat una època, com l’edifici Walden 7 o la Piràmide de la Jonquera. Després dels anys 90 va emprendre alguns projectes en solitari a la ciutat, com la nova escola Esade o la reforma del Teatre Lliure. A França és sobretot conegut com a coautor -amb Bofill- d’uns enormes edificis residencials al costat de Disneyland, els “camemberts” de Noisy (o Arènes de Picasso, el seu veritable nom): les seves siluetes rodones, que es perceben des de molt lluny, no tenen gaires admiradors.

El projecte guanyador era exuberant: les cúpules -cebes daurades- emergien travessant un gran vel perforat, estructura mixta amb molt vidre que cobria tots els altres elements de la composició. Una representació metafòrica del vel de la Mare de Déu, bastant allunyada del llenguatge postmodern utilitzat normalment per aquest arquitecte. Així i tot, l’alcalde de París es va manifestar d’entrada totalment contrari al vel victoriós, que va descriure com un “pastitx de mal gust”, “un insult a l’ànima russa i a la ciutat de París”, i ràpidament els suports rebuts per Núñez Yanowsky en guanyar el concurs es van esfumar.

El nombre de detractors creixia a una velocitat incontrolable. Després d’haver-se queixat d’una “conspiració anti-russa”, sense la més mínima possibilitat de tenir el permís de construir, el novembre del mateix any Rússia va retirar el projecte. Tot i això, Núñez Yanowsky va iniciar diverses accions legals contra la decisió municipal, totes perdudes: “Almenys quan ens van prendre el projecte de Les Halles, amb Bofill, Chirac ens va donar un premi de consolació, la Place de la Catalogne… [conjunt residencial postmodern desenvolupat al voltant d’una plaça el·líptica, al costat de la Gare Montparnasse]”.

Sense voler perdre impuls malgrat el revés, els russos van maniobrar per donar per bo un altre projecte presentat en el mateix concurs, que en una primera votació havia acabat tercer i finalment havia estat segon: Jean-Michel Wilmotte i el seu equip van rebre l’encàrrec de fer un projecte executiu. Dirigint un despatx de grans dimensions, una empresa amb vista i interessos en diversos punts del globus, el francès Wilmotte ja havia completat diversos projectes a Moscou; i a París havia renovat el prestigiós Hotel Lutetia, a part de projectar les seus d’empreses com LVMH, L’Oréal o Free. Ben vist al Kremlin, amb una envejable cartera francesa i de tarannà diplomàtic, la solució Wilmotte va ser el millor compromís per sortir de l’impàs d’aquell moment; com que es tractava d’un projecte menys radical que el polèmic guanyador inicial, el sentit crític gal va preferir prendre’s un descans. El gener del 2014, moment àlgid en les relacions bullicioses entre Putin i el president Hollande, es va concedir el permís de construcció, i va ser el punt d’inici de la insòlita composició que es veu ara prop del Pont de l’Alma.

És un conjunt de volums més aviat monòton, presidit de manera majestuosa per l’agrupació de cinc cúpules daurades que corresponen a l’església. El seu or és apagat -un aliatge d’or i pal·ladi- perquè no brilli tant com la cúpula dels Invàlids, ben propera; així i tot, de brillar, brilla, sense cap mena de dubte. La inversió total, d’uns 170 milions d’euros, és una demostració ben visible del poder rus. Les grans superfícies de les façanes estan cobertes amb perfils de pedra de Borgonya -utilitzada també al Museu d’Art Modern i al Palau Chaillot, al Trocadéro, a l’altra banda del riu-, en un intent lloable però poc perceptible d’establir un vincle amb el patrimoni existent al barri; d’altra banda, s’espera que una intervenció paisatgística ja prevista faci més amable l’interior de la parcel·la.

Les cúpules estan realitzades en una tècnica de multicascos (fibres), habitual en les construccions nàutiques d’avui; buides a l’interior, pesen molt menys que les cúpules tradicionals. La més gran té un diàmetre d’11 metres i pesa 8 tones, en comptes de 42; les quatre cúpules més petites que l’envolten tenen un diàmetre que s’acosta als 6 metres. Una vegada instal·lat, el bulb principal arriba a una altura de més de 36 metres, a la qual se suma l’alçada de la creu, 3,3 metres més. Les creus que coronen els altres quatre bulbs fan 2,2metres.

Tal com el seu nom indica, es tracta d’una institució essencialment religiosa, i el seu aspecte tampoc pretén una altra cosa. A diferència de l’obrer i la grangera de Mukhina, aquests bulbs es quedaran aquí.