Publicitat
Publicitat

Carreteres secundàries

Una nit de lluna plena

Els mestres de l’Escoleta, l’escola pública Bellaterra on es van educar els meus fills, m’envien un llibre que han publicat sobre els refugiats. L’han titulat Persones refugiades, persones amb drets. He recordat que, l’any 1993, de retorn d’un viatge a l’antiga Iugoslàvia en guerra, vaig assistir al concert de Nadal, i el director de l’escola, en Jaume Cela, col·laborador del suplement Criatures d’aquest diari, avui jubilat, va explicar la història del primer violoncel·lista de l’orquestra de Sarajevo, el qual, enmig dels bombardejos, sortia cada dia al carrer per tocar l’ Adagio d’Albinoni.

A continuació, un nen bosnià de l’escola, acabat d’arribar com a refugiat de Sarajevo, va llegir un poema que havia escrit. Uns versos que parlaven dels llums de Nadal que il·luminaven aquells dies els carrers de Barcelona, mentre la ciutat de Sarajevo estava a les fosques, coberta de neu i de sang, encerclada per les bombes i els franctiradors.

Després de la lectura del poema, un dels alumnes de música va tocar al violoncel l’ Adagio d’Albinoni, i tots el vam escoltar amb llàgrimes als ulls, enmig d’un silenci sepulcral i espès.

Aquell concert de Nadal de 1993 quedarà per sempre en la memòria de la meva pell com un dels moments de més bellesa i dignitat que he viscut mai, on l’art de la música i de la paraula s’amaraven en l’espai pedagògic d’una escola amb el fet humà més gran de tots, com és l’empatia i la mà estesa cap als que pateixen, la voluntat de comprendre el món -i la joia de fer-ho!- més enllà de la nostra pròpia realitat, l’acceptació de qui és diferent com un d’igual, la solidaritat amb la ciutat assetjada.

Ha passat més d’un quart de segle d’aquella guerra i ara, tot fullejant el llibre sobre els refugiats que han fet els alumnes de l’escola, m’adono que el dolor de milions de persones, la pobresa, la barbàrie, les guerres segueixen sent una segona pell de la història de la humanitat i que mai, pels segles dels segles, deixaran de ser-ho. M’emociona, doncs, la perseverança i els esforços d’uns mestres que perceben el món en la seva globalitat, com la casa de tots. I que no es resignen a adaptar-se a un sistema injust i inhumà, que privilegia l’aïllament i l’autoprotecció dels poderosos; un sistema que proposa una educació de les persones com a éssers aïllats, tot encoratjant-les a convertir-se en els peons d’una ideologia profundament injusta i criminal, que fa de l’egoisme i de l’èxit individual el seu valor més sòlid.

En el llibre que ara fullejo s’hi resumeixen tots els llibres de text mai escrits. El treball que s’ha fet a l’escola al voltant d’aquest tema central -els refugiats- no neix ni de cap manual ni de cap programa -cada vegada més inútils-, sinó que neix de l’esforç per conèixer el món on vivim, servint-se de la música, l’expressió corporal, la pintura, el dibuix, els treballs manuals, les matemàtiques, la geografia, la lectura de llibres i de poemes, la lectura de diaris, l’escriptura, els idiomes, el debat, les sortides escolars per visitar museus i exposicions, el contacte directe amb persones de fora que han anat a l’escola per trobar-se amb els nois i noies per explicar-los la seva pròpia experiència: exalumnes que han treballat com a voluntaris als camps de refugiats sirians, voluntaris que han participat en els rescats a la Mediterrània, refugiats instal·lats a Catalunya que han explicat el seu viatge, els perills de la llarga travessia, el contingut de la seva maleta d’exiliats, han cantat i tocat les seves músiques i han compartit sentiments i esperances.

Entre tots els treballs del llibre, és molt destacable el que es fa a partir del Llibre de les meravelles, de Ramon Llull -en el 700 aniversari de la seva mort-, on, inspirant-se en les pintures que Miquel Barceló va exposar a la biblioteca de París, els nois i noies s’expressen amb el fang i el vidre, a partir de “l’art brut”, sempre sobre el mateix subjecte: les terres que els refugiats deixen enrere, les terres que transitaran durant el llarg viatge, les terres de l’exili.

També la història d’un refugiat iraquià empresonat en un centre de detenció inspira una sèrie de pintures. Traumatitzat pel que li està passant, incapaç d’expressar-se amb paraules, aquest refugiat decideix fer una sèrie de pintures, que pinta sobre paper amb cafè instantani diluït en aigua. Els alumnes interpreten i representen ells mateixos aquests caffee paintings, servint-se de la mateixa tècnica i austeritat de materials. Pinten imatges sobre la nostàlgia, la depressió, l’ansietat, la llibertat...

I, esclar, el llibre acaba amb un altre Nadal, el del 2016, un altre concert, un altre poema que aquesta vegada no podia ser més adequat com les Corrandes d’exili, de Joan Oliver... “Una nit de lluna plena / tramuntàrem la carena / lentament, sense dir re. / Si la lluna feia el ple / també el féu la nostra pena. [...] Perquè ens perdoni la guerra, / que l’ensagna, que l’esguerra, / abans de passar la ratlla, / m’ajec i beso la terra / i l’acarono amb l’espatlla [...]. 

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT