Arriba Nadal. Sí, arriba el moment de l’any en què els mecanismes de la repetició potser són més evidents i flagrants que en cap altre. Arriba aquell moment en què quan un no sap sobre què ha d’escriure el seu article, són llamineres les temptacions de fer-lo per lamentar el consumisme, les compres desmesurades i el col·lapse d’El Corte Inglés. També és temps de reconfirmar que estem contents perquè són festes de família i de germanor, de ser bons, d’altruisme... i d’hipocresia. Aquests, els guardians de la hipocresia, estan contents de poder proclamar als quatre vents que per Nadal tampoc pensen fer concessions, no seran ells els que faran veure que són feliços, que tenen unes ganes boges de veure el cunyat i que els fa molta il·lusió el dinar de Sant Esteve a casa els sogres. Sí, quan arriben les festes de Nadal som poc originals. Ens costa innovar en els nostres pensaments i, en canvi, no ens fa recança emfasitzar les dèries.

No és gens exòtic pensar que sobre Nadal estigui tot dit, explicat i escrit. Ben mirat, és del tot lògic pensar-ho. Ho va deixar tot lligat i ben lligat Charles Dickens l’any 1843 quan va publicar el seu Conte de Nadal. ¿Hi ha alguna manera d’explicar millor tot el que representa aquesta festivitat, tot el que ens passa per dins, tot el que ens alegra i ens fa enfadar de les festes, de Santa Claus, dels àpats, del consumisme i de la hipocresia? Potser el senyor Scrooge és un dels millors personatges de la literatura universal, el vell amargat i garrepa que maltracta els seus subordinats, que no vol saber res de la generositat i l’altruisme i ho vol saber tot de la suspicàcia i l’egoisme. “Ets un Scrooge” ha quedat com un comentari habitual quan un amic nostre protesta més del compte o es fa el despistat quan toca pagar el compte del restaurant.

Del Conte de Nadal se n’han fet força adaptacions cinematogràfiques. De totes, la que prefereixo és la que Richard Donner va dirigir el 1988, amb el títol original Scrooged i que entre nosaltres es va estrenar amb un títol castellà que em té el cor robat: Los fantasmas atacan al jefe. El primer cop que la vaig veure va ser en una projecció multitudinària a la sala d’actes de la meva escola. Recordo que no em va agradar perquè em va posar trist i em van impressionar massa els tres fantasmes -del Nadal passat, present i futur- que visiten Scrooge perquè s’adoni de la seva maldat. Ja l’havia vist abans a Els caçafantasmes però encara no m’havia fixat especialment en el gran Bill Murray. Aquí el seu Scrooge és un alt executiu televisiu que té esclavitzats els seus treballadors, no dubta a acomiadar-ne un la nit de Nadal, té mala relació amb el seu germà i només pensa en com aconseguir que la seva emissora tingui alts índexs d’audiència.

Voldria esquivar el tòpic però no sé com fer-ho: és tan vigent el que explica Dickens i el que Donner actualitza en la seva fantàstica pel·lícula. Tan vigent que resulta fins i tot feridor. Em colpeix veure cada dia la televisió i llegir els diaris i comprovar que els valors del senyor Scrooge no només no penalitzen sinó que estan de moda i cotitzen a l’alça. La injustícia, la xenofòbia, l’odi ideològic, el classisme, el racisme, la competitivitat ferotge... són el pa nostre de cada dia, ens envolten i formen part de les prioritats d’alguns dels polítics més poderosos del nostre món i dels seus programes electorals. I la gent els vota!

I ja paro d’escriure perquè si no acabaré escrivint que Nadal és ser bo, que hem de pensar en els desafavorits, comprar una mica menys, imaginar bons desitjos per a l’any vinent i no ser uns hipòcrites. Ah! I sobretot estar preparats per rebre la visita dels nostres fantasmes. Els del passat, present i futur.