La grua és un ocell migratori que viu a la Terra des de fa més de 55 milions d’anys. Fa al voltant de 120 centímetres i pot arribar a pesar fins a 7 quilos. Amb les ales obertes pot arribar a fer més de 2 metres i potser per això els seus desplaçaments pel cel són tot un espectacle. L’admiració dels homes per aquest ocell, doncs, no és nova. De fet, ha sigut inspiració de diverses cultures ancestrals. És per això que apareixen en forma de pintures rupestres, però també s’apunta que en algunes civilitzacions, sobretot japoneses, imitaven els seus moviments en balls i danses. I és que les grues són capaces de fer més de 90 gestos i sons diferents.

A Catalunya no és estrany veure grues, però per captar el seu màxim esplendor cal anar més a ponent. Un dels llocs més habituals per contemplar aquest moviment és la llacuna de Gallocanta, entre Saragossa i Terol. És una zona humida única a Espanya, almenys pel que fa a la riquesa biològica i a la quantitat d’ocells que hi viuen, gràcies precisament a la llacuna, de 14,4 quilòmetres quadrats i amb una profunditat al voltant dels 50 centímetres. És un lloc de pas d’aquests ocells, que es mouen entre les zones de cria nord-europees i les zones on passen l’hivern, al sud d’Espanya i el nord d’Àfrica. Alguns exemplars passen l’hivern a Gallocanta, però sobretot és un lloc ideal perquè parin a descansar i agafar forces per seguir el seu viatge, que normalment fan al final de l’hivern o a principis de primavera, fins al nord d’Europa. Passat l’estiu la ruta es fa en la direcció contrària. Per això -sobretot al mes de març però també a l’octubre- la llacuna de Gallocanta ens ofereix un espectacle impressionant que és una delícia per a la vista i l’oïda.

En aquesta època, doncs, més de 40.000 grues s’aturen a la llacuna i ho aprofiten per netejar-se i dormir a la nit. Ara bé, quan surt el sol grans estols de grues es mouen cap als camps de conreu pròxims a la llacuna per menjar. Durant aquests desplaçaments es poden percebre els seus sons característics, que fan amb la gola i en moure les ales. És en aquest moment quan es poden contemplar al cel les siluetes d’aquests animals, de coll allargat i ales grosses. També es pot veure a la posta de sol, abans que vagin a descansar.

L’espectacle es manté en la seva màxima esplendor perquè el 2006 el govern de l’Aragó va declarar la zona de la llacuna reserva natural. Anys enrere havia estat en perill de desaparèixer, perquè hi havia el projecte d’assecar-la per transformar-la en camps de conreu. La seva preservació ha permès construir dos centres d’interpretació per donar a conèixer l’espai, però malauradament no sempre estan oberts. Tot i això, la zona rep centenars de visitants amb l’excusa de les grues, i en pobles com Gallocanta mateix, Las Cuerlas o Tornos les grues són un autèntic reclam que omple hostals, restaurants i botigues de records. Per als fotògrafs també són un ganxo i no és estrany veure professionals i aficionats a la fotografia carregats de material per ocupar, sempre amb permís previ, les casetes (hides) i passar-s’hi una bona estona. La vista de les grues, a ben pocs metres, realment val la pena.