7ANYS/7HISTÒRIES

Ningú destruirà la família

¿Val la pena portar fins al final les pròpies idees si la penyora és la privació de llibertat i el patiment de la teva família?

La família, la institució més gran i més important de la humanitat, la que mai passa de moda, la que potser pot retorçar-se i corrompre’s però a la qual mai ningú farà mal veritable. Quan sento que algú la critica per capritx o diu que defensar-la és antic i retrògrad, de seguida m’apiado d’ell i penso que deu passar un mal moment, una crisi passatgera. No vull pensar que sigui un ignorant. Familiars ho poden ser moltes coses. Reunions, dinars i sopars, trobades, cases, finques, conflictes, tradicions, vehicles, vincles i llaços, paquets de pasta de sopa i de pa Bimbo, i packs d’ampolles d’aigua. Tant familiar és una cara que et recorda algú com el record d’algú que ja no hi és. Si una empresa va ser creada pel besavi i passa de generació en generació diem que és familiar. El 15 de maig és el seu dia, el que s’ha institucionalitzat perquè consti en acta, i qui sap si algú es posarà un llacet de color a la solapa.

Aquests dies em pregunto què pensa la família d’algú que és a la presó. ¿Val la pena portar fins al final les pròpies idees si la penyora és la privació de llibertat i el patiment de la teva família? ¿Compensa no veure els teus pares i els teus fills però saber, en canvi, que vius tranquil amb les teves conviccions? ¿Tant valen, aquestes conviccions? M’ho pregunto, encuriosit, perquè intueixo que tinc clara la resposta a les dues preguntes. Jo no ho faria. No aniria a la presó pels motius que hi són els presos que avui tots tenim al cap. Ben pocs motius em semblarien justificables per privar la meva família de la meva important -que cadascú s’atribueixi a si mateix la rellevància oportuna- presència, però en canvi m’ho jugaria tot si la meva família se sentís amenaçada.

I és en aquest extrem que m’enrecordo de Tom Joad i la seva mare, de la seva lluita per la dignitat i la justícia per una vida millor. En la seva lluita per la supervivència rau la lluita per millorar el món, per fer-lo més habitable, menys corcat. Són els protagonistes d’ El raïm de la ira, la novel·la de John Steinbeck que John Ford va portar al cinema l’any 1940. És una de les millors pel·lícules que s’han fet mai i qui sap si el retrat en cel·luloide més preciós i emocionant d’una família. Fugint de la Gran Depressió nord-americana, els Joad emprenen un camí dolorós a la recerca d’una vida millor. Topen amb la misèria i la mort, amb la incomprensió, amb el més arbitrari assot repressiu, però no s’obliden de cuidar-se els uns als altres, de protegir-se contra els cops de garrot que el sistema podrit els propina.

Tom Joad -impressionant creació del gran Henry Fonda, actoràs fetitxe de Ford- acaba de sortir de la presó i es retroba amb la seva família a la casa d’Oklahoma. Aviat són desnonats i obligats a emigrar cap a Califòrnia, terra promesa. En la vall de llàgrimes i patiment en què es convertirà el viatge, serà la mare Joad (Jane Darwell) la que esdevindrà fonamental: “No podran exterminar-nos. No podran derrotar-nos. Durarem per sempre, perquè nosaltres som el poble”. En les seves paraules finals es concentren no només les essències de la pel·lícula i de la novel·la, la seva profunda personalitat social i proletària, sinó també i sobretot el seu missatge més clar, precís i eloqüent, on van les arrels que li injecten vida eterna: la família és indestructible. Per molt que la rebreguin, que s’hi produeixin desavinences, que els nous temps l’obrin i l’ampliïn, que es torni laxa, porosa i metamòrfica, que els fatxes vulguin aprofitar-se’n i vampiritzar-la, continuarà allà. I bategarà. I noves vides la faran créixer. 

Més continguts de

El + vist

El + comentat