A la Tania Adam el fet de ser dona i negra li ha suposat tenir menys oportunitats que altres persones. Menys oportunitats que algú com jo, que soc dona i blanca. Fa anys que ens coneixem, però és ara que hem superat la barrera invisible de la discreció mútua, que sé qui és la Tania Adam. Un cop accepta l’entrevista per a l’ARA (dedica un temps a rumiar-s’ho) quedem diferents dies per preparar-la. Parlem durant hores, riem, em fa sortir de la comoditat innata que tenim els blancs nascuts a Catalunya, m’envia textos que ha publicat, em descobreix autors a qui admira, m’enllaça amb els referents que la motiven. M’explica la seva vida, els trasllats amb la família a Lisboa i a Madrid, la insatisfacció constant i la progressiva recerca del sentit de la seva feina.

Té una trajectòria que ella descriu com un seguit de canvis abruptes: va estudiar enginyeria tècnica aeronàutica i administració i direcció d’empreses, va fer de model i de cambrera, va deixar-ho tot enrere a Madrid per començar de nou a Barcelona, es va deixar portar per la passió per la música i l’enamorament per Sant Jordi, va organitzar esdeveniments i festivals, va treballar per a ONGs, va quedar decebuda moltes vegades i va seguir buscant sempre espais per aportar valor a la societat i rebre a canvi alguna recompensa intel·lectual. Jo crec que la seva trajectòria és el resultat d’una personalitat inquieta, autodidacta, perfeccionista i molt reflexiva. Diu que vivim envoltats de diversitat però que rebutgem la diferència, i ella vol lluitar per canviar això. Té una idea romàntica: transformar la societat des de la cultura. Confia cegament en el poder de la cultura, entesa com un espai il·limitat des d’on experimentar, créixer, trencar formes preconcebudes, exposar la varietat de formes de ser i d’estar.

Omplo un munt de pàgines de la llibreta mentre ella parla, s’atura per reflexionar, va i ve, es fa preguntes i admet dubtes. “Això ho he de pensar millor”, repeteix. M’adono que hem donat per sabuts alguns conceptes que tenim mal entesos, com la integració. Quan un estranger parla català està integrat? Ho està, després de vint anys treballant aquí? On comença i on s’acaba la integració? La Tania fa quinze anys que viu i treballa a Barcelona, parla català i els seus fills han nascut aquí, però ni es considera catalana ni té cap interès a formar part d’una societat que no la té en compte. Em pregunta què vol dir ser català i no tinc resposta. Porta temps reflexionant i perfilant el sentit de tots aquests conceptes: acollida, integració, pertinença, desarrelament. Defensa la integració entesa com una negociació, com l’esforç per reduir al mínim el xoc cultural, i no l’intent d’homogeneïtzar els col·lectius nouvinguts. Les migracions són irreversibles i imparables, ella n’és un exemple.

La Tania està convençuda que aquest és el segle dels pobles en moviment i que les polítiques identitàries són perilloses. Per això reivindica que la nova població catalana ha d’estar representada, no reflectida. Això passa per qüestionar l’hegemonia i visibilitzar les minories. Ens acomiadem cada vegada amb una abraçada i dos petons. Ella marxa arrossegant pensaments, idees que vol perfilar millor i un inconformisme constant. L’admiro. Jo marxo qüestionant-me què soc, com és la societat on visc, quines barreres i quants estereotips he ajudat a consolidar. Ella no ho sap, però crec que és filòsofa.

Vas néixer a Maputo, vas créixer entre Lisboa i Madrid, i des de fa quinze anys vius a Barcelona. Si et pregunto d’on ets, què em respons?

Soc de Maputo. D’orígens, arrels i sentiment soc moçambiquesa, però quan vaig a Maputo és molt evident que no soc d’allà. Aquí sorgeix el conflicte: no soc ni d’allà, ni d’aquí, ni d’enlloc.

Ets una immigrant?

Ho soc perquè vull ser-ho. Hi ha persones que consideren que la categoria d’immigrant és negativa i només l’apliquen a les classes socials baixes. Quan es refereixen a immigrants de classes mitjanes o altes parlen d’estrangers. Per a mi, el debat és en quin moment es considera que algú deixa de ser immigrant o si, contràriament, sempre ho és. Per això m’agrada dir que soc de la diàspora.

Què és la diàspora?

La diàspora la fan aquelles persones que han nascut en un lloc però que viuen en un altre amb la idea d’establir-s’hi i de construir-hi una llar. Jo soc de la diàspora africana a Barcelona. Estic buscant el meu lloc i a vegades penso que l’he trobat perquè m’agrada molt aquesta ciutat, m’hi sento molt còmoda, tinc feina i els meus fills han nascut aquí, però el sentiment de pertinença sempre és complicat. El fet que algú vulgui pertànyer a un lloc no implica que automàticament ho aconsegueixi. Hi ha d’haver una negociació, i si en aquesta negociació s’imposen els discursos basats en el nosaltres i els altres, les oportunitats de pertinença es redueixen.

Aquests ‘altres’ qui són? Quina és la diferència amb el ‘nosaltres’?

Té molt a veure amb la idea de ser d’aquí que els partits polítics de dreta i d’extrema dreta fan servir tant. D’alguna manera, és patent la idea de nosaltres associada als occidentals, que tindrien més coneixements i formarien part d’una societat privilegiada, mentre que els altres s’associa a col·lectius inferiors que venen aquí perquè necessiten feina i que fins i tot poden prendre’ns el pa. Aquests discursos són molt perillosos, perquè la categoria nosaltres és tan diversa com la dels altres. De motius per a la migració n’hi ha molts, no pas un de sol. Tothom té dret a desplaçar-se, és un dret humà. Tots som lliures de moure’ns i és cosa nostra superar les fronteres de cada espai, també les mentals. Quan arribes a un lloc nou has de superar moltes fronteres, no només les físiques.

¿En el teu cas, el fet de sentir-te diferent ha sigut negatiu?

En absolut! Crec que tots som diferents, però si et refereixes a la diferència per la meva negritud o pel fet de ser africana, no m’ha portat problemes. De petita, quan vivia a Madrid, mai em va condicionar perquè no tenia consciència del que suposava ser negra. A més, en aquell moment la gent em veia com a afroamericana, no pas com a africana, i això -encara que no ho sembli- em va donar avantatges. Els afroamericans estan associats al Primer Món, pertanyen al sistema dels occidentals. En canvi, els estereotips que afecten els africans els situen en el Tercer Món i, per tant, en un pla molt diferent. Actualment la meva feina consisteix a intentar subvertir tota la càrrega negativa que pot implicar el fet de ser diferents.

T’has sentit part del ‘nosaltres’?

El fet és que no cal que ningú t’assenyali amb el dit perquè et recordin que ets dels altres, és més subtil: en el moment que no tens les mateixes oportunitats que els autòctons, ja t’estan recordant que tu no ets d’aquí. I jo no he tingut les mateixes oportunitats, però no en culpo a ningú. La meva trajectòria professional és complexa, he fet una aposta personal per trobar un espai que no és convencional, i he trobat moltes traves de tot tipus.

Quines potencialitats té la cultura?

Totes. Per a mi la cultura és un espai de creixement per crear subjectivitats lliures, i és on hi ha el potencial autèntic. M’interessen especialment la fotografia i la música perquè crec que són els espais més democràtics per subvertir, transformar i aportar. La cultura és fonamental per subvertir els estereotips. És cert que és un procés lent, cal compromís, i potser ni jo ni els meus fills ho veurem, però tinc clar que la cultura creix quan deixa de ser una programació tancada i entra en un escenari de prova i error. L’objectiu de les institucions culturals ha de ser la transformació, crear ciutadania, aportar pensament, però no omplir l’aforament. Malauradament, la cultura s’està fent servir molt malament en aquest país i s’està obviant tot el potencial que té. Les institucions culturals es limiten, d’una banda, a fer-ne un instrument per reforçar una hegemonia, i de l’altra, a assimilar-la amb l’oci o l’entreteniment. Barcelona té un gran potencial com a ciutat, però l’estem desaprofitant. Ho hem de fer conjuntament tots els que vivim en aquest territori, no només uns.

Quan parles d’hegemonia a què et refereixes?

És una idea relacionada amb el concepte de l’estat nació. Fins ara s’ha intentat que la ciutadania que pertany a aquest territori fos homogènia sobretot basant-se en la cultura. S’han creat cultures des de les institucions pensant que existeix un lloc on els barcelonins són tots iguals, els catalans són tots iguals i els espanyols són tot iguals. Això no és veritat, perquè existeix una pluralitat que necessita una resposta, i és allà on es donen les pugnes de poder. El poder de qui determina quina és l’hegemonia del territori. Fins ara això era així i no passava res. Però el món s’està movent i, com apunta el professor Mbuyi Kabunda Badi, hem entrat en “l’era de les migracions”. En el territori associat a un estat nació hi han entrat bagatges culturals diferents, moltes maneres d’entendre el món, diferents maneres de viure que fan que l’hegemonia que es perpetuava i que la ciutadania acceptava comenci a deixar de funcionar. Les minories també volen sentir-se representades. L’hegemonia no els hi permet, els imposa un sostre de vidre i procura continuar fent cultura com si la societat fos la mateixa. La societat està canviant i és important pensar com podem crear un espai de cultura on tots hi puguem participar. L’hegemonia l’hem de crear entre tots.

Per tant, tot plegat va més enllà del racisme.

En el fons tot té molt a veure amb el constructe de què és Occident. No és només un espai físic com poden ser l’Àfrica, l’Àsia o Amèrica. Occident és una idea, un concepte que abasta el món desenvolupat, on hi ha les epistemologies, la filosofia i el pensament. Per primer cop això es comença a qüestionar perquè les poblacions que fins ara no tenien veu de mica en mica se n’estan sortint. És l’emancipació dels subalterns: les persones del sud, les dones, els pobres. Comencem a tenir eines de representació per llançar un crit que no s’havia sentit mai. En aquest procés hi ha diferents formes d’opressió, i una d’elles és el racisme.

Els catalans són racistes?

No m’atreviria a dir-ho així. Hi ha una manera de fer tan inherent a aquesta superioritat occidental que acaba tenint derivades racistes. Per exemple, tot i que Espanya ha sigut un dels països que ha comerciat més amb esclaus, a les escoles això no s’estudia. Els llibres de text dibuixen Cristòfor Colom com un salvador i els indians com uns herois. No hi ha consciència del mal que Espanya ha fet en el seu afany colonitzador. No hi ha autocrítica com a país, i això dificulta que la societat es vegi a ella mateixa com a racista. Forma part de la manera de ser, de les institucions, dels imaginaris que s’han creat en referència als altres.

La societat on vius et té en compte?

[Silenci llarg.] No. Soc jo qui ha d’anar a buscar els espais. Hi ha unes elits, uns cercles de poder que es protegeixen entre ells i no deixen entrar als altres. Però això em passa a mi com a negra i li passa al veí que viu a Cornellà de Llobregat, o a aquell que viu a Ripollet o a Nou Barris, perquè no és una qüestió de raça sinó de classe.

¿Creus en les polítiques d’integració, o potser ens hem equivocat a l’hora de plantejar-les?

Sí que ens hem equivocat, perquè en realitat estem parlant d’assimilacionisme: s’exigeix a la gent que ve de fora que sigui com els autòctons, i això sovint és impossible perquè el xoc cultural és massa fort. I no té res a veure amb la llengua! El català, en aquest cas, només és un pas. El fet que jo el parli no implica que estigui assimilant certs patrons de la cultura catalana, perquè, tot i que els respecto, no puc fer-ho, no formen part de mi. Jo soc una altra cosa i m’agrada que sigui així. No puc reproduir unes maneres de fer cultura que no sento perquè fins i tot les trobo anacròniques. Hi ha una teoria que comparteixo: el fet de pensar un estat nació amb les fronteres tancades i amb la població homogènia es anacrònic.

És tan senzill com això: s’ha de respectar cadascú com és.

Quan dius que aspires a transformar la societat des de la cultura, em sona a utopia.

[Riu.] Esclar que ho és, dona! Però totes les transformacions són utòpiques, no? I la transformació és l’espai previ a la revolució. Insisteixo: s’ha de posar el pensament en l’esfera pública, o almenys s’ha d’intentar. S’ha d’empoderar la gent perquè pugui dialogar i transformar. L’últim projecte que he fet es titula Microhistòries de la diàspora (La Virreina Centre de la Imatge) i buscava parlar només amb dones (escriptores, teòriques, artistes…) que hagin pres consciència de la seva diferència. És a dir, dones que, tot i formar part d’un territori, la ciutadania i les institucions d’aquest territori no les estan escoltant perquè tenen uns discursos molt allunyats dels hegemònics, i els consideren marginals. Però són molt interessants! Poden aportar moltes coses a la societat i gràcies a aquest projecte les hem trobat i hem començat a parlar.

¿Creus que se senten interpel·lats tots els que viuen aquí?

La societat s’està ensopint. Hem de tenir espais, perquè, si no, hi haurà gent frustrada i això no ens ho podem permetre. La frustració combinada amb les noves tecnologies és una bomba. Potser soc massa fatalista, però si vols transformar has d’anar cap a l’espai més radical i aconseguir que s’entengui que tot això va de debò. No es pot seguir tractant amb paternalisme les persones que s’instal·len a viure aquí procedents d’un altre país. Aquesta gent ha tingut fills, i els fills són catalans i no se senten part d’aquesta societat. Com ho gestionem, això? Jo soc de fora i en certa manera ho tinc assimilat, però els meus fills són catalans i se’ls ha de donar un espai. Sense posar el focus en les polítiques identitàries, hem de fer que tots puguem tenir un espai de diàleg. Potser sí que és utòpic, no?

La diàspora quan s’acaba?

Mai. Tinc la voluntat de tornar, però no sé on tornar. També tinc la voluntat de crear la meva llar i pertànyer a aquest espai, però no m’arriben totes les oportunitats. M’agrada sentir-me de la diàspora. És una mena de llimbs que em resulten molt rics per pensar, entendre, absorbir, aportar. No vull sortir-ne. Per tant, per a mi la diàspora no s’acaba.

L’entrevista sí que s’acabarà.

[Riu molt.]