“No és bo que una multitud governi”?

HI HA COSES PER A LES QUALS NO PASSA EL TEMPS. Una de les més incomprensibles és la impugnació de la veu i les idees d’algú a causa del seu aspecte físic. Aquestes setmanes hem sentit i llegit declaracions que haurien de fer avergonyir, en una democràcia madura, qui les sosté. Fins i tot analistes amb fama d’equànimes han llançat dards de verí contra samarretes, serrells o rastes, i també contra els que no porten corbata. No tindria més valor que un exabrupte impossible de considerar des d’una perspectiva racional si no fos perquè, així, es pretén desautoritzar i privar de legitimitat les veus i idees que, amb un tal aspecte, s’expressen. Per això no és una qüestió d’estil o, com es diu avui, de tendències. És una qüestió política, com gairebé tot, encara que aquest recel, més propi de l’aversió de l’oligarquia que considera el poder com la seva finca, no és del tot nou.

En la cèlebre assemblea dels aqueus, al llibre segon de la Ilíada, Ulisses intenta convèncer les tropes d’Agamèmnon de continuar l’assalt a la ciutat de Troia. Quan Ulisses parla amb prínceps i oficials, els adreça “amables paraules” per provar de convèncer-los, però quan s’enfronta als homes del poble “els colpeja amb el ceptre i els increpa de paraula”. És en aquest context quan Ulisses pronuncia les conegudes paraules amb què la democràcia és atacada en la seva essència per primer cop en la literatura occidental: “No és bo que una multitud governi”. Revoltat contra aquesta posició, Tersites, soldat sense distincions ni grau, pren la paraula. L’episodi és excepcional, perquè és el primer cop i l’últim, en Homer, que un soldat ras dóna la seva opinió i expressa els punts de vista dels soldats de la tropa. Com va assenyalar I.F. Stone en un llibre polèmic ( The trial of Socrates ), “és el debut de l’home comú en la història escrita, el primer exercici de llibertat d’expressió d’un home comú enfront d’un rei”.

I és Tersites, precisament, a qui Robert Graves, vint-i-cinc segles després, encara considera “el grec més lleig que hi havia a Troia”. I és que Homer mostra, descrivint Tersites, un inclement prejudici de classe: no hi ha cap altre personatge a la Ilíada que hagi estat tan repulsivament descrit com Tersites: és camacurt i coix, les seves espatlles es corben cap al pit, té el cap punxegut i poblat només per una pelussa. La descripció del físic prepara la desqualificació de les paraules, ja que, com suggereix el poema, Tersites és tan desagradable a la vista com a l’oïda: no parla amb gràcia ni ordre, és odiós i indigne, i les seves paraules són “insolents” i “indisciplinades”. La resposta d’Ulisses a Tersites és brutal: davant de tota l’assemblea el colpeja fins a fer-li sang, humiliant-lo, i l’amenaça de fer-lo despullar davant de tothom i d’expulsar-lo. La paraula de Tersites és eliminada per la força. I, com que Tersites és com és, l’antítesi de l’ideal canònic de bellesa grega, ningú gosa ni aixecar la veu en defensa seva.

Quan el filòsof Jacques Rancière, en El desacord, recorda els orígens de la democràcia a Grècia, assenyala que es fundava en un repartiment desigual de la paraula: mentre que alguns (els ciutadans lliures) podien parlar i la seva veu era tinguda en compte, altres (poble comú, esclaus o dones) eren condemnats al silenci i la seva veu reduïda a simple soroll. Tanmateix, l’aprofundiment democràtic, en els sistemes parlamentaris moderns, consisteix precisament a impugnar aquest repartiment desigual de la paraula, ja que ningú no pot ser privat de parlar, de dir el que pensa i que la seva paraula sigui tinguda en compte.

Més continguts de

El + vist

El + comentat