ENTREVISTA

Elisabeth Moss : “No necessito fer sempre d’heroïna”

L’actriu californiana, rostre de diversos personatges icònics de la televisió, s’endinsa en el gènere de terror amb l’adaptació d’’El hombre invisible’, el nou film d’Universal que, en una mesura sense precedents, es distribueix per internet sota demanda

DAVE ITZKOFF / THE NEW YORK TIMES

Quan fa un mes la van estrenar als cines, El hombre invisible semblava un gran èxit cinematogràfic sobre un tema d’actualitat. Aquesta nova adaptació de la novel·la de ciència-ficció de Herbert George Wells narra la història d’una dona de San Francisco, interpretada per Elisabeth Moss, que ha rebut en herència una gran quantitat de diners de la seva anterior parella (Oliver Jackson-Cohen), un home agressiu que aparentment s’ha suïcidat. Però, quan intenta refer la seva vida, no és capaç de convèncer els altres que el seu ex, ara invisible, encara l’assetja.

Moss, guanyadora d’un Emmy amb El conte de la serventa, ha rebut molts elogis per la seva interpretació a El hombre invisible (escrita i dirigida per Leigh Whannell, famós per les sèries Saw i Insidiós ), una pel·lícula que ja havia recaptat més de 122 milions de dòlars a tot el món abans que la pandèmia del coronavirus tanqués la majoria de cines. Ara El hombre invisible és una de les poques pel·lícules acabades d’estrenar que Universal Pictures ha distribuït per internet sota demanda, trencant una llarga tradició dintre del sector.

En una recent entrevista telefònica, Moss ha dit que estava a favor d’aquest experiment perquè esperava que així El hombre invisible arribaria a més espectadors: “És un terreny desconegut per a tothom. És una mesura inevitable. I també crec que valenta”. I afegeix: “Si a la gent que és a casa li sabem donar un parell d’hores d’evasió, i si tenen l’oportunitat d’oblidar-se de tot plegat ni que només sigui per un segon, serà una gran cosa”.

Moss parla dels temes d’ El hombre invisible, el que ens ensenya sobre la naturalesa dels maltractaments i la distracció que encara poden oferir les pel·lícules de terror en èpoques angoixants.

¿Les pel·lícules de terror ja formaven part de la seva dieta cultural quan era adolescent?

Sempre he sigut fan de les pel·lícules de terror. Des dels 11 o 12 anys, quedava amb les meves amigues de l’escola de ballet i passàvem la nit mirant pel·lícules de por. Era la nostra manera de fer una cosa subversiva.

Com que estudiava ballet, li he de preguntar si mai ha vist ‘Suspiria’.

No, em sembla que no érem tan intel·lectuals. Érem més de Malson a Elm Street. Però passàvem molta por, això segur.

¿Com es van posar en contacte amb vostè per a ‘El hombre invisible’?

Estava fent la tercera temporada d’ El conte de la serventa i havia fet Us. Em va arribar el guió i, quan me’l vaig llegir em vaig adonar que, sens dubte, aquell paper era per a mi. Perquè hi ha una convergència entre la nova versió d’una pel·lícula de gènere i una obra dramàtica. Així és com Jordan Peele aborda el gènere; estàs veient una cosa que, superficialment, és entretinguda, una pel·lícula per passar l’estona, però al mateix temps conté un missatge més profund. Vaig pensar: “Sí, d’acord, entenc perfectament per què pensen que ho he de fer jo”.

“Pels papers que he interpretat, sempre he sigut extremadament conscient del patriarcat i de la situació de les dones sotmeses a maltractaments”

Han pensat en vostè per fer un personatge que ha de patir, des del punt de vista emocional i físic. S’ho pren com un compliment?

I tant que sí. Quan llegeixo guions com aquest, m’afalaga molt que pensin que soc capaç d’interpretar aquestes muntanyes russes emocionals.

¿Creu que la perspectiva feminista ha estat absent de les pel·lícules de terror?

Hi ha pel·lícules en què les dones hi han tingut un paper fonamental, fa poc sobretot en el cas d’ A ciegas i Un lugar tranquilo. També podem recordar els anys 70 i 80, amb La resplendor i L’exorcista. En aquestes pel·lícules hi havia alguna cosa més que el que es veia a la superfície. A Leigh Whannell va ser a qui se li va acudir la idea d’abordar El hombre invisible des d’aquest punt de vista, des de la perspectiva de la víctima, per establir una analogia amb les dones a qui no creuen, a qui no escolten; dones a qui els diuen que estan boges o que no controlen les seves emocions quan expliquen que els passa alguna cosa. El paral·lelisme salta a la vista i està absolutament vigent.

¿Com encarava les escenes en què actuava sense ningú al davant però havent de creure que hi havia una altra persona?

Gran part de la meva feina es basa en la imaginació: crear una cosa que no és allà al davant o esborrar coses que sí que hi són. Per tant, no és un salt tan gran com podria semblar. Però, en realitat, a la seqüència d’aquella gran baralla i en els moments que havia de tenir contacte físic amb l’home invisible, actuava amb l’Ollie (Jackson-Cohen) o amb un especialista. Hauria sigut impossible fer aquella baralla sense una persona real. Dit això, la seqüència en què l’home invisible apallissa l’Aldis (Hodge, el coprotagonista) la va fer ell mateix. És una de les millors actuacions en una escena d’acció que he vist a la meva vida. Cal dir que està molt en forma. Jo no ho puc fer, això.

Després de passar un temps immersa en els temes d’aquesta pel·lícula, ¿ha sortit del projecte canviada en algun sentit?

Pels papers que he interpretat, sempre he sigut extremadament conscient del patriarcat i de la situació de les dones sotmeses a maltractaments o a l’esclavitud sexual. El maltractament mental i emocional és molt més difícil de quantificar. Costa molt més que et creguin i és molt més difícil rebre empatia. Tendim a pensar: “Si no és feliç, si la maltracten, per què no ho deixa d’una vegada?” El Leigh i jo vam tenir moltes converses sobre el tema perquè volíem demostrar que una dona víctima de maltractaments no és dèbil, ni estúpida. Hi ha dones fortes i intel·ligents que acaben en situacions de les quals els resulta molt difícil alliberar-se, i no és per culpa seva.

“M’encanta portar els personatges fins al límit. Cada vegada em costa més trobar una nova manera de fer-ho”

Què li sembla que la pel·lícula s’hagi distribuït tan aviat per internet sota demanda?

El cert és que tenia l’esperança que la gent la pogués veure a casa abans del que originàriament s’havia previst. És una decisió insòlita. Però també vivim un moment insòlit. ¿A partir d’ara es farà sempre el mateix amb les pel·lícules? No en tinc ni idea. Depèn de gent molt més intel·ligent que jo. Però crec que aquesta setmana és una bona idea.

En aquesta pel·lícula hi ha una escena - ara no vull fer un espòiler - que ha horroritzat els espectadors que l’han vist al cine. ¿Els farà el mateix efecte quan la vegin a casa i no sentin les reaccions del públic?

Crec que és una experiència diferent. He vist moltes pel·lícules de terror a casa i també hi he passat por. Esclar que veure una cosa en una sala de cine amb el públic és molt especial. Però, al mateix temps, crec que a casa pots viure una experiència que et faci la mateixa por i que valgui igual la pena, tot i ser diferent. De fet, estàs sola a casa, i segurament així és com fa més por veure aquesta pel·lícula. Però sí que recomanaria apagar els llums i apujar el volum tant com sigui possible.

¿Troba alguna relació entre aquesta pel·lícula i altres personatges televisius que hagi fet últimament, com ara Becky Something, la famosa estrella de rock de ‘Her smell’?

La veritat és que m’encanta portar els personatges fins al límit. Cada vegada em costa més trobar una nova manera de fer-ho. No pares de preguntar-te: i què puc fer ara que sigui diferent? No necessito fer sempre d’heroïna. El que m’agradava de la Becky és que interpretava un ésser humà que no era gens admirable, perquè, la veritat, gairebé sempre era un personatge horrible. [Riu.]

“Quan llegeixo guions com el d’‘El hombre invisible’, m’afalaga molt que pensin que soc capaç d’interpretar aquestes muntanyes russes emocionals”

Molts espectadors es van fixar en vostè per primera vegada a ‘Mad men’, on feia de Peggy, que era un personatge molt més contingut. Se sentia coartada? ¿Tenia la sensació que el paper li permetia mostrar tots els seus registres?

A Mad men les coses anaven a un ritme molt més gradual que a El hombre invisible o El conte de la serventa, però la Peggy canvia molt de la primera temporada a la setena. Cada temporada, quan hi tornàvem, jo tenia la sensació que la Peggy era una persona diferent. A més, també és un gran repte interpretar un personatge amb els condicionaments que t’imposa; interpretar una persona que no pot expressar-se o que viu en un patriarcat o en un entorn laboral extremadament masclista, una persona que ha d’anar trampejant la situació, també és una experiència molt humana, i t’hi pots identificar. En part també és perquè al llarg dels anys he evolucionat molt com a actriu. No sé si hauria sigut capaç de fer El conte de la serventa als 23 anys, que és l’edat que tenia quan vaig començar a Mad men. Treballar amb Jane Campion per a la sèrie Top of the lake, que intercalava amb les temporades de Mad men, també va ser una experiència increïble d’aprenentatge. Perquè no tenia gens clar de quins altres recursos disposava quan vaig anar a Nova Zelanda a fer-ne la primera temporada. Vaig pensar: “Doncs mira, com a mínim sé fer aquelles tres escenes dels càstings”. I en el cas d’ El conte de la serventa, en un moment en què em pensava que no faria tan aviat una altra sèrie de televisió, em vaig poder dir a mi mateixa: “Oh, també soc capaç de fer això!” 

El + vist

El + comentat