UN APERITIU AMB...

Juliana Canet: “No estava preparada per a tot el que m’està venint a sobre”

La periodista Laura Rosel fa un vermut amb la comunicadora i 'instagramer' de Cardedeu

TEXT: LAURA ROSEL / FOTOS: PERE VIRGILI

Com una metralleta. Juliana Canet dispara paraules sense parar. Deixa frases a mitges, solapa idees, s’exclama, salta del primer al segon pla, diu paraulotes, fa befa sobre ella mateixa, exagera i fa broma. Malgrat tot això, articula un discurs amb força contingut. Va sortir de l’adolescència fa temps, però la manera com s’expressa i els temes que toca i com els toca poden arribar a despistar. Aquesta instagramer pallassa, tuitera compulsiva, provocadora, feminista i defensora del català acumula milers de seguidors a internet en un dels sectors que més es resisteixen a la indústria audiovisual convencional: la gent molt jove i els adolescents. Un grup de noies l’aturen al carrer per fer-s’hi una foto quan la veuen sortir de La Fàbrica del Vermutillo. L’admiren? Volen assemblar-s’hi? I ella? Vol que l’admirin? Ho necessita?

Actriu protagonista

Juliana Canet va començar a publicar vídeos a les xarxes socials com un joc, per fer riure els amics. No li resultava estrany veure’s en pantalla fent monades. Té documentada tota la seva infància i la fascina recrear-se en els vídeos domèstics de la Juliana nena. És la primera de quatre germans, però encaixa més en el patró de germana petita que no en el de gran. Ha procurat sempre ser el centre d’atenció, tant a casa com a l’escola, i ara també a la feina. “Era la típica notes de la classe, volia que tothom em fes cas. Sempre m’he cregut que soc bastant guai [riu], i ara que la gent pensa que ho soc, a mi ja no em sembla que ho sigui tant”. Continua gravant-se i publicant els vídeos no només per fer riure els amics, sinó per guanyar-s’hi la vida. Canet assegura que tot el que mostra als vídeos que penja a internet és real. Alhora, admet que intenta ser “curosa” i mostrar-hi només una porció de la seva realitat. “És important guardar-me una part per a mi”. No li sap greu que se l’acusi d’haver creat un personatge que no existeix. De fet, admet que li agrada el seu propi personatge.

Amb milers de seguidors a iCat, Instagram i Twitter, sentir-se en el focus de totes les mirades i acaparar m’agrades i aplaudiments està garantit, però també ho estan l’exposició i l’abisme de la crítica. “Deia que portava molt bé les crítiques perquè no en tenia”. L’entrevista que Bernat Dedéu li va fer a El Nacional fa unes setmanes va desencadenar una tempesta a les xarxes socials: “Tothom insultant-me, les crítiques més heavys que he rebut mai. Ho vaig passar malament. A ningú li agrada que un munt de gent l’insulti, encara que sigui desconeguda”. Per estalviar-se un altre tràngol com aquell, assegura que de camí a La Fàbrica del Vermutillo venia pensant que intentaria expressar-se sense deixar anar “titulars tan grossos” ni tantes paraulotes. Però no se’n surt. Tanmateix, per bé o per mal, el soroll a Twitter acaba engreixant el marcador de seguidors, i això és vital per a algú que viu de la seva activitat a les xarxes socials, encara que la Juliana intenti treure-hi importància. Assegura que tant li fa quants seguidors guanya o perd, perquè considera que el seu futur “ja no depèn d’això”. Això sí, sempre penja els vídeos a les 15 h o a les 21 h, perquè sap que a l’hora de sortir de l’institut i a l’hora de sopar és quan els veurà més gent.

JULIANA CANET Cardedeu, 1999. Estudia el grau de literatura i llengua catalana a la UAB mentre es construeix un espai propi com a ‘instagramer’ i comunicadora. Actualment copresenta amb Roger Carandell el programa multiplataforma ‘Adolescents iCat’, que s’emet les nits d’entre setmana a Catalunya Ràdio i al canal 33, i col·labora amb el ‘Tot es mou’ (TV3). Parla molt ràpid i molt. És desorganitzada i poc perfeccionista. Defensora del català, però no purista, i feminista. Les úniques preocupacions que admet tenir - a part del metre seixanta d’alçada - és que la seva mare s’enfadi per les paraulotes que diu i fer-se gran. Els 60.000 seguidors que té a Instagram i els 15.700 de Twitter la coneixen com a @julianacanet. Això sí, a Instagram publica contingut ‘family-friendly’, mentre que a Twitter diu que hi mostra la part més vulnerable i a Adolescents iCat acostuma a parlar només de sexe. Té un canal a YouTube amb 6.350 subscriptors.

Nega tenir tanta influència com indiquen les xifres de seguidors que acumula als seus perfils personals d’Instagram i Twitter, i defuig la responsabilitat de ser un referent per als adolescents. “La influència que tinc sobre la gent que em mira és mínima, perquè com a referent no aporto gaire, fluixejo”. Immediatament després admet que sí que li agradaria tenir influència en els nois i noies joves si això ajudés a reforçar l’ús del català: “No vull res més a la vida”. Hi insisteixo i surt la reflexió de fons: “Prefereixo ser jo el referent per als joves que no altres que hi ha per internet i que no convé que siguin referents de ningú”. És conscient de l’ascendent que té sobre els seguidors més joves, i per això parla l’idioma que ells entenen i que no només funciona a partir d’un vocabulari ( maja, puto asco, zenial, boomer, crush ), sinó d’un imaginari: els amics, els pares, el sexe… Sembla que aprofiti el crèdit que té entre els adolescents, que la identifiquen com un dels seus, per colar-hi valors fonamentals, com l’amistat i la família, i també inquietuds, com l’interès pel català o el feminisme.

Una senyora de 21 anys

El dia abans del nostre aperitiu, la Juliana ha fet els 21. M’explica que ho va celebrar a casa amb uns amics i que ho té tot per recollir. Que el vermut li anirà bé per recuperar-se i que es fa gran, que és una senyora, i no ho suporta. “Fer-se gran és una moguda!” Em pregunto com em deu veure a mi, que en tinc 39, si considera que amb 21 és una senyora. Se li escapa el riure mentre m’intenta convèncer que totes dues som senyores i que em veu com ella. A continuació ho argumenta millor. Per a la Juliana, fer-se gran és sinònim d’allunyar-se de la infància, una etapa que idealitza. És l’estat al qual voldria tornar, una imatge de felicitat que fa que afronti el futur fins i tot amb un punt d’angoixa. “He tingut una infància tan idíl·lica i he sigut tan feliç que em fa por fer-me gran. El futur m’inquieta molt”.

La Juliana va marxar de casa -“perquè em va donar la gana”- quan va sentir que les seves inquietuds entraven en col·lisió amb les dels seus pares, i ara ho viu amb una barreja d’enyor -“és com si estigués exiliada”- i de satisfacció personal pel fet de poder portar una vida independent a Barcelona. Això sí, està desitjant que sigui divendres per tornar a Cardedeu, sopar a casa, discutir-se amb els germans, compartir sofà i sèrie i quedar amb els amics de sempre. Han passat moltes coses en poc temps, i en aquest cas és la joventut, el que pesa. “Jo no estava preparada per a tot el que m’està venint a sobre. Encara em quedaven molts anys a casa estudiant i sopant l’escalivada de la meva mare”. De la mare, com dels germans, se’n recorda sovint durant la conversa. El termòmetre per saber si s’ha passat de frenada amb algun post és, de fet, la reacció de la seva mare. Assegura que ha arribat a esborrar algun vídeo per estalviar-se la renyada.

Professora d’institut i mare

“De gran” vol ser professora de català, però també vol seguir dedicant-se a la comunicació, i mentre no troba la solució a aquesta equació es dedica a reivindicar la llengua. Troba que és “un desastre” la gestió lingüística que s’ha fet davant la incursió d’internet, i cada dissabte constata amb els nois del seu esplai que la batalla està pràcticament perduda: “Ho hem fet molt malament. A internet sobrevius gràcies als teus espectadors, i la gent es passa al castellà per una qüestió de diners. No s’ha pensat en això i ara ja anem tard”.

També vol ser mare, de gran. “Odio els homes, però no el seu semen!”, aclareix. Està convençuda que la maternitat és un pont que la pot fer tornar a la infància que tant enyora, encara que sigui en un altre paper. “A vegades penso que l’única manera de recuperar la meva infància és recreant-la”. Es fa difícil imaginar un final feliç per a algú que es reconeix afortunat quan se sent el melic del món, però la Juliana assegura estar preparada: “M’encurioseix molt deixar de ser jo el centre i que de cop una altra persona sigui el meu món”. També hi incorpora l’experiència de la seva mare, que ha intentat fer-li veure que la maternitat “està sobrevalorada” i que una manera d’encarar-la és des de la militància: “La meva mare sempre diu que l’acció política més potent que ha fet mai ha sigut tenir-nos, portar quatre persones bones al món que lluitaran per un món millor. És maquíssim”. De moment, però, la realitat s’imposa i al pis de Barcelona hi ha un hàmster en perill de mort. “A vegades em costa la cura cap als altres. Tinc un punt irresponsable”. I sí. “També soc molt jove”.