PERFIL

Behrouz Boochani només vol ser lliure

L’escriptor kurd iranià es va convertir en la veu de centenars de detinguts a l’illa de Manus, on el govern australià reté les persones que, com ell, arriben per mar i sense papers. El periodista va recollir les seves històries en un llibre, ‘Cap altre amic que les muntanyes’, que va escriure clandestinament a través de WhatsApp i amb el qual va guanyar els dos premis literaris més importants d’Austràlia. La publicació, que arriba a les llibreries en català el 7 de setembre, ha sigut el seu bitllet per sortir de l’illa i començar una nova vida

A l final, a Behrouz Boochani li va resultar difícil decidir què s’havia d’emportar i què havia de deixar al motel. Escampades pel terra de linòleum de l’habitació hi havia piles de roba i de llibres en persa, així com cendrers plens a vessar de burilles. Era un matí de novembre de l’any passat a Port Moresby, la capital de Papua Nova Guinea. A fora, els galls cantaven rabiosament sota l’abrasador sol equatorial. L’habitació de Boochani estava abarrotada; per mantenir la porta oberta, hi havia repenjat una paperera plena de restes i envasos de menjar preparat. Tot el que posseïa, tots els objectes i talismans reunits durant sis anys i mig de presó, s’amuntegava en aquesta petita habitació. Boochani era un dissident iranià i un migrant; un detingut i un refugiat. Al matí havia de tornar a emprendre la marxa amb l’esperança d’una nova vida. En realitat, no tenia cap mena d’importància el que s’endugués o no. “Se me’n fot, d’aquests llibres”, va dir de sobte, tot i que molts contenien obres del mateix Boochani.

El motel s’alçava amenaçador al seu voltant, un espai tancat i sinistre enmig del tràfec de la ciutat portuària. Tots els que s’allotjaven -si se’n pot dir així- al Lodge10 eren refugiats esperant el reassentament. A aquests homes els havien introduït al país en contra de la seva voluntat pel sol fet de buscar asil polític a Austràlia, que no és cap delicte. Van passar a formar part dels centenars d’emigrants tancats en una antiga base naval de l’illa de Manus, situada a la costa nord-est de la part continental de Papua Nova Guinea. Ara els havien traslladat a aquest motel amb lavabos compartits i un clima on es respirava un trauma somort. Passaven dies, setmanes i mesos i no rebien notícies del reassentament. Mentrestant, continuaven atrapats en aquell lloc. O, per ser més precisos, tothom hi estava atrapat llevat de Boochani.

Projecta la imatge d’un bohemi impàvid, però ha sigut vulnerable

Tots els homes compartien des del començament les desgràcies de la detenció, però Boochani va fer una cosa extraordinària: lletra a lletra, picant el teclat de mòbils de contraban, va escriure el seu primer llibre mentre estava tancat a Manus. Cap altre amic que les muntanyes, que es va publicar el 2018 i que arribarà en català a les llibreries el 7 de setembre, va electritzar els lectors amb la descripció commovedora i profundament humana que Boochani fa de la vida al camp de Manus, un centre de detenció amagat i poc conegut. El llibre es va convertir en un supervendes i va guanyar diversos premis; i el torturat autor va esdevenir molt famós. Ara Boochani estava en possessió d’uns documents valuosíssims: la invitació d’una associació literària de Nova Zelanda, un visat d’un mes per passar la frontera d’un altre país i un bitllet d’avió per a un vol del matí.

Boochani no tenia passaport, només un document de refugiat amb el seu nom mal escrit; no hi havia cap garantia que pogués arribar a Nova Zelanda. Necessitava anar amb compte i també tenir sort. Per això va sorprendre tant que, aquell matí, Boochani arribés tard a l’aeroport. Tothom hi va arribar abans que ell: l’equip de televisió que filmava la seva sortida per a un documental, uns amics que van venir a dir-li adeu i els altres passatgers que tenien reserva per al vol. Quan Boochani va entrar tranquil·lament a la sala d’embarcament, amb els ulls lleganyosos i la mateixa roba que el dia abans, només faltava una hora perquè s’enlairés l’avió.

Però en això consisteix l’alquímia del personatge: un esperit impertorbable i indòmit que desafia els seus opressors i que també, de vegades, posa a prova els seus possibles partidaris. Projecta la imatge d’un bohemi impàvid i ens fa oblidar -potser espera que no ens en adonem- que també ha sigut un desplaçat i un home vulnerable.

El mòbil ho era tot a Manus

Durant setmanes, Boochani i la resta de detinguts acumulaven cigarrets per canviar-los per mòbils amb els empleats del centre de detenció. Un cop els tenien en el seu poder, els havien d’amagar dels guàrdies, que a trenc d’alba feien inspeccions per sorpresa per buscar articles de contraban. A Boochani li van confiscar el mòbil dues vegades, i en tots dos casos no li va quedar més remei que tornar a començar i sacrificar uns cigarrets de tant en tant.

Els mòbils aviat es van convertir en l’únic instrument capaç d’aixecar el vel de secretisme amb què Austràlia ha volgut ocultar la detenció dels migrants. Als sol·licitants d’asil, tancats a les habitacions desocupades de l’antiga base naval, no els cridaven pel nom sinó pel número. Les comunicacions estaven estrictament restringides. Segons les lleis australianes, els empleats que parlessin públicament del que veien o sentien als centres de detenció s’enfrontaven a dos anys de presó.

Boochani, que buscava un refugi, va anar a parar a un centre distòpic, administrat per una colla delirant de buròcrates, guàrdies i contractistes. Com a ànima solitària que és, el turmentava la presència constant de tanta gent al campament. Anhelava paper i bolígraf. Boochani, que havia sigut periodista a l’Iran, va començar a enviar informació sobre Manus als mitjans de comunicació. Quan va agafar més confiança, va començar a escriure reportatges per a publicacions com The Guardian, i també a fer discursos i entrevistes per streaming. Va codirigir un documental i amb el mòbil va filmar imatges íntimes i entrevistes dins del centre. L’editorial australiana Picador es va posar en contacte amb Boochani perquè escrivís unes memòries; els va respondre que ja estava fent un llibre que no encaixava en els gèneres tradicionals.

Boochani va escriure Cap altre amic que les muntanyes en persa; enviava missatges amb idees i fragments descriptius a números inexistents de WhatsApp que li servien per organitzar els seus pensaments. Quan finalment estava satisfet d’un passatge, l’enviava a Moones Mansoubi, un traductor de Sydney que va organitzar el material en capítols abans d’enviar-ho tot a Omid Tofighian, un professor de filosofia iranianoaustralià. A poc a poc, titubejant, Boochani i Tofighian intercanviaven missatges sobre la manera de traduir i ordenar els passatges per fer un esborrany. Junts van combinar poesia i prosa per crear un gènere que Tofighian qualifica de “surrealisme horrible”.

El llibre narra els primers mesos al centre de detenció: comença per l’arriscat viatge en bot del 2013, quan va anar d’Indonèsia a Austràlia, i acaba parlant del primer motí a Manus, que va tenir lloc l’any següent. Boochani explica la història com si fos autobiogràfica i verídica, però la majoria de personatges són una barreja de diverses persones i porten sobrenoms: el Primer Ministre, la Vaca, l’Home amb el Bigoti Gruixut, el Noi Astut. Les úniques excepcions són el mateix Boochani i el seu amic Reza Barati, el primer detingut que mor assassinat a Manus.

Boochani va ser notícia als mitjans internacionals el 2019, quan el llibre va guanyar el prestigiós Victorian Prize for Literature -el premi literari més ben dotat econòmicament d’Austràlia- mentre encara estava detingut a Manus.

El llibre emplaça els lectors a reconèixer que vivim a l’època dels centres de detenció. Aquests centres s’escampen per tot el Pròxim Orient, s’agrupen a les illes gregues i s’estenen com un tatuatge lleig al llarg de la frontera entre els Estats Units i Mèxic. Des que els humans van traçar fronteres, no hi ha hagut mai tants migrants i refugiats com ara. Incomptables vides s’entrellacen per dibuixar un panorama col·lectiu caracteritzat pels desplaçaments, l’apatrídia i les detencions. Aquests viatges truncats constitueixen una experiència que defineix la nostra època.

Resistir amb dignitat

Com que és kurd, Boochani ha heretat el llegat d’intolerància i repressió oficial de l’Iran, però la seva educació també li ha donat una mentalitat que s’ha revelat valuosíssima: la convicció que ell, descendent de guerrers perpètuament sotmesos, seria capaç de resistir les més dures adversitats amb la dignitat intacta. Boochani, que era millor en els esports que a l’escola, es va presentar a les proves d’accés a la universitat amb escasses expectatives. Competia amb estudiants de tot el país que havien tingut més privilegis que ell: adolescents que s’havien criat amb llibres i amb converses intel·lectuals amb els seus tutors. Boochani va fer l’examen i va mirar d’oblidar-se’n.

Va reunir 5.000 dòlars per entrar a Austràlia per una ruta força perillosa

Acabat el batxillerat, es va incorporar a una brigada que excavava els fonaments d’un edifici. La brutícia era difícil de suportar; els avenços, lents; el treball, esgotador. El tercer dia va tornar a casa deprimit. “Això és el que m’espera la resta de la meva vida”, recorda que va pensar. Quan l’autobús va entrar al poble, va veure un grup d’amics i cosins que l’esperaven a la cuneta. Exultants i agitant una carta que havien obert, li van dir a crits la notícia: Boochani havia obtingut una plaça a la Universitat Tarbiat Moallem de Teheran.

A la universitat, en lloc de gastar diners en llibres de text, Boochani els demanava en préstec per empollar la nit abans dels exàmens. Una vegada més, se’n va sortir gràcies a la seva intel·ligència. Va acabar la llicenciatura i va fer un màster en geopolítica.

A Teheran, Boochani escrivia reportatges per a una revista kurda i amb discreció feia classe de kurd. La defensa de la cultura kurda és subversiva per als governants xiïtes, que consideren el nacionalisme kurd una amenaça, però Boochani no s’immutava. El 2013 la Guàrdia Revolucionària va fer una batuda a la revista i va empresonar alguns dels seus companys. Boochani es va amagar. “Escoltaven les meves converses telefòniques”, diu. “Ho sabien tot. Em seguien. Era massa pressió”.

Va reunir com va poder 5.000 dòlars per entrar clandestinament a Austràlia per una ruta de refugiats força perillosa. Havia de volar a Indonèsia, des d’on navegaria centenars de milles fins al territori australià de l’illa de Christmas, on demanaria asil polític. Molts migrants s’han ofegat fent aquesta travessia. Però Boochani s’imaginava que Austràlia era un país pròsper que protegia els drets humans i, per tant, va decidir que valia la pena assumir el risc d’aquest viatge.

Però, mentre Boochani suportava les penalitats de la seva desesperada fugida, a Austràlia es va anunciar una nova política migratòria més dura. La mateixa setmana que Boochani va desembarcar a l’illa de Christmas, el primer ministre, Kevin Rudd, va declarar que els que intentessin arribar al país per mar i sense visat “no s’establirien mai a Austràlia”, sinó que els enviarien a Papua Nova Guinea.

“M’han agafat com a ostatge”

El Centre Regional de Processament de Manus ja no existeix. Quatre anys després d’arribar a l’illa, Boochani va veure com demolien els decrèpits edificis amb buldòzers. Enfonsada en els deutes, devorada per la corrupció i oprimida pel llast del colonialisme australià, Papua Nova Guinea va acceptar acollir el centre a canvi d’uns 300 milions de dòlars. Però la reacció de la comunitat internacional va ser immediata i molt dura. Humiliada per les crítiques dintre i fora del país, Papua Nova Guinea va arribar a la conclusió que el tracte ja no li sortia a compte i, el 2016, el Tribunal Suprem va declarar il·legal la detenció de sol·licitants d’asil i va ordenar el tancament del centre.

Tot i així, Manus és encara una identitat cultural compartida pels centenars de sol·licitants d’asil que van sobreviure als seus barracons. Tenen una història i una iconografia pròpies; tots ells arrosseguen el dolor per la mort de -com a mínim- set homes en brots de violència, per suïcidi o per negligència mèdica.

Les misèries de la detenció en aquests centres fora del continent australià tenien l’objectiu de pressionar els migrants perquè renunciessin a les demandes d’asil i així poder-los fer tornar legalment al lloc d’on havien vingut. I també tenien la finalitat -més important- de crear un espectacle tan esfereïdor que fes desistir totalment els migrants d’anar a Austràlia. En això consistia, en definitiva, aquesta iniciativa tan recargolada.

Quan va arribar a Manus, Boochani es va trobar entre tendes de campanya i edificis toscos de calç i fang que deixaven anar un polsim blanc que queia a terra i s’enganxava als peus. Dels lavabos i la cuina sortien uns desguassos dels quals degotava “una potinga d’excrements putrefactes, l’adob perfecte per a les plantes tropicals”. El generador, que amb les seves interrupcions paralitzava de tant en tant els ventiladors que refrescaven l’ambient, era una presència divina i mai vista, “un cervell de maquinària i cables... que es diverteix sembrant el caos a la presó”. El sol inclement “feia conxorxa amb la presó per intensificar el sofriment”, però quan es ponia, la foscor era pitjor: “Tots ens transformàvem en ombres tenebroses que furgaven les deixalles buscant una mica de llum”, escriu Boochoni.

Set anys després d’arribar a Manus ha rebut asil a Nova Zelanda

El centre estava impregnat d’una incertesa existencial depriment. Ningú sabia quant de temps seria allà dintre ni quin destí li esperava després. Els pressionaven perquè tornessin a casa o es quedessin a viure a Papua Nova Guinea. Molt de tant en tant, i d’una manera esporàdica, s’assabentaven de concessions d’asil. Els detinguts no sabien si Austràlia acabaria cedint i acceptant-los ni, en cas afirmatiu, quant de temps haurien d’estar retinguts. Mentrestant, els havien traslladat contra la seva voluntat a un altre estat, on els retenien sense judici ni la més mínima ombra de delicte. “M’han empresonat -pensava Boochani-. M’han agafat com a ostatge”.

Anhelaven desfogar-se de les emocions negatives i les autolesions eren una manera de fer-ho. S’empassaven fulles d’afaitar; es feien talls als canells; es penjaven; es cosien els llavis. Els detinguts fins i tot s’autolesionaven com a reacció a canvis o insinuacions de poca importància: una inspecció de matinada, un canvi en la política australiana, un rumor.

A mesura que passaven els anys, les condicions del confinament anaven canviant, però la llibertat no arribava mai. Quan van assabentar-se de l’ordre judicial de tancar el campament, es van posar eufòrics perquè donaven per fet que al final Austràlia els hauria de deixar entrar. Un cop més, però, eren falses esperances. Tot i que podrien entrar i sortir del centre, sense documents de viatge continuaven atrapats a l’illa. El 2019 van traslladar la majoria de sol·licitants d’asil a uns motels a Port Moresby perquè, pel que es veu, ningú sabia què fer-ne.

De vegades els polítics australians plantegen el problema dels migrants que arriben des d’un punt de vista humanitari: “Hem d’acabar amb el negoci d’aquestes màfies despietades perquè es vegin obligades a plegar”. En altres ocasions, però, es parla dels bots de refugiats com una amenaça per a la seguretat, perquè implica l’arribada descontrolada d’estrangers desconeguts i potencialment perillosos. Aquestes dues línies de pensament -no volem aquí aquesta gent, però no volem que s’ofeguin- estan tan entrellaçades que és impossible separar-les.

En total, Austràlia ha tancat a les presons de facto de Manus i Nauru milers de persones desesperades, entre les quals hi havia nens. Les detencions han sigut dures però efectives, segons els responsables: l’arribada de bots ha baixat i finalment s’ha aturat. Encara hi ha sol·licitants d’asil atrapats a Nauru; fins a l’any passat també hi havia nens. Fa poc el govern australià ha invertit uns 130 milions de dòlars en la reobertura del centre de detenció de l’illa de Christmas, tot i que no hi pot confinar ningú perquè ja no hi ha nouvinguts. En altres paraules, la política d’immigració continua intacta, a l’espera de nous bots que arribin a aigües australianes.

El millor regal d’aniversari

És un dia radiant de gener a Christchurch, a Nova Zelanda. Les gavines venen del Pacífic i volen fent cercles i xisclant; les roses es gronxen, turgents, sota la brisa. Boochani fuma al jardí vorejat d’hortènsies d’una caseta molt pulcra. No pot fumar a dintre perquè la casa no és ben bé seva; l’hi ha deixat la Universitat de Canterbury.

Boochani va aterrar a Nova Zelanda sense targeta de crèdit ni compte bancari; no tenia ni idea del valor real dels diners que havia guanyat amb el llibre. L’alcalde de Christchurch i els representants locals dels maoris li van donar la benvinguda quan va baixar de l’avió. Va comparèixer davant d’una multitud entusiasta i entregada en un acte organitzat per Word Christchurch, el grup que l’havia convidat al país. Els records del centre de detenció encara eren molt vius, però Boochani es va esforçar per adaptar-se a un lloc i un estil de vida poc familiars. Va continuar demanant targetes de descompte al súper i perdent-les després.

Durant aquelles primeres setmanes, força desorientadores, li van fer saber que ja era hora de començar els últims tràmits per instal·lar-se als Estats Units. Feia mesos que esperava aquesta notícia, però quan va arribar el moment, es va fer enrere. Boochani va es va decantar per una aposta arriscada: va demanar asil a Nova Zelanda. Va acceptar una beca del Centre de Recerca Ngai Tahu de la universitat, que s’especialitza en estudis maoris i indígenes -una manera de fer l’ullet a la seva identitat kurda-, tot i que aquesta proposta s’havia de mantenir en secret mentre encara estava pendent la petició de residència a Nova Zelanda. Els polítics conservadors neozelandesos i australians demanaven que el fessin fora. Què faria llavors? On aniria? Va arronsar les espatlles; no va contestar, sinó que va començar a cargolar un altre cigarret.

Passaven els mesos. “Espera’t unes setmanes més”, li deien. I després unes quantes més, i més encara. Boochani va escriure uns quants relats. Es va comprar una mica de roba. Va començar a anar en bicicleta. I aleshores, el 23 de juliol passat, dia del seu aniversari, va rebre per fi notícies del seu advocat: havien acceptat la seva sol·licitud. Per telèfon va esclafir una riallada estrepitosa i incrèdula.

Boochani agafa la bicicleta i va fins al mar. Mira a l’oceà que s’estén davant seu, aquelles aigües que van estar a punt de matar-lo, el mar que -segons sospitava- havia volgut robar-li anys de vida, les onades que peten sobre els grans de mineral d’aquesta nova terra que ara considera casa seva. Mira a l’oceà, tot el passat i tot el futur, les voltes del temps i el destí, i es fuma un cigarret. Només un. Als seus ulls, un cigarret i el mar. I després torna cap a casa. 

Traducció: Lídia Fernández Torrell

Copyright The New York Times

El + vist

El + comentat