L'Ahmed intenta seguir el ritme del seu pare. És un nen petit i fa molts dies que, acompanyat de milers de persones, camina pel Sàhara. Més de 200 quilòmetres de desert fins a la frontera amb Algèria. Després de la Marxa Verda del novembre del 1975, en la qual el Marroc es vol annexionar la llavors colònia espanyola del Sàhara Occidental, milers de saharauis com ells fugen dels atacs de l’aviació i de l’exèrcit marroquí. Al darrere han deixat casa seva, a Al-Aaiun, a Auserd, a Smara, a Dakhla... Protagonitzen imatges molt similars a les dels republicans el 1939, o les que es veuen avui a les fronteres orientals d’Europa. Pel camí perden ramats de cabres i camells. També pares i fills. Algèria els permet instal·lar-se a la regió de Tindouf. És una zona coneguda com la Hamada, que vol dir una cosa així com “lloc on no hi ha res”. Mentre els homes combatran en una guerra que durarà fins al 1991, les dones treballaran per fer una mica més habitables els campaments i organitzar el que havia de ser una estada temporal en aquell desert dels deserts.

El 2017, més de 150.000 persones continuen vivint als camps de Tindouf. Per Algèria hi passa tota l’ajuda internacional destinada als refugiats, i també és Algèria qui proveeix tots els serveis: l’aigua -que fa arribar amb camió cisterna-, els mòbils, el wifi i, des de fa mig any, una línia elèctrica.

El govern de la República Àrab Saharaui Democràtica -RASD-, proclamada pel Front Polisario el 27 de febrer del 1976, demà farà 41 anys, és qui dirigeix l’organització política i territorial dels campaments. Els refugiats estan repartits en quatre camps que ells anomenen wilaies : Al-Aaiun, Auserd, Smara i Dakhla. Cada wilaia està format per sis o set daires -pobles- i cada daira en 4 barris. Rabuni és el centre administratiu dels camps, amb les seus de la Presidència, els ministeris, l’Hospital Nacional Bachir Saleh...

Com l’Ahmed, també en Jatriï, en Salek, l’Abdul·lah i en Mohamed eren uns nens que van aprendre a caminar durant la fugida. Quaranta anys després no consideren els campaments casa seva. La guerra es va acabar quan estaven en plena adolescència i els van enviar a Cuba a estudiar. “És per això que parlem espanyol amb accent caribeny”, apunta l’Ahmed. Conserven molt bons records de l’illa. Eren els anys de la desaparició de la Unió Soviètica i del bloqueig dels Estats Units, però ells ja tenien experiència en això de viure sense res. En Mohamed va estudiar dret i explica com dos dies abans de tornar l’esperava una llanxa per anar a Miami; al final, com gairebé tots, va agafar l’avió de tornada. Tots militen al Front Polisario i estan absolutament convençuts que recuperaran el Sàhara, ja sigui amb un referèndum, que segons els acords de pau del 1991 s’havia d’haver celebrat la primavera del 1992, o amb el “que demani el Polisario i el govern de la RASD”.

En Mohamed forma part del comitè de cooperació d’Auserd, i avui torna a estar en un aeroport, el de Tindouf. Són les dues de la matinada i espera un avió amb un centenar de cooperants catalans que han fet escala a Alger. Hi ha dentistes que faran maratons de revisions a centenars de nens, mestres que visitaran escoles, famílies acollidores del programa de solidaritat Vacances en Pau -i que durant una setmana seran ells els acollits-, tècnics d’ONGs i algun regidor cupaire amb ganes d’impulsar l’agermanament del seu poble amb un daira de Smara. Després n’arribaran de Madrid, de Bilbao...

Un grup d’estudiants de farmàcia van a Rabuni, on volen visitar l’Hospital Nacional. Fa vint anys, en unes dependències d’aquest recinte hi va néixer un projecte de Medicus-mundi Catalunya que ha fet que avui un grup de llicenciats saharauis -farmacèutics, biòlegs, químics...- estiguin a un pas de poder homologar la fabricació, al mateix camp, dels medicaments més necessaris: ibuprofèn, col·liri, sèrum...

La Laura, una mestra de Sant Feliu de Guíxols, vol conèixer el funcionament de les escoles; només hi trobarà a faltar algun ordinador, un projector, una impressora... tot coses materials. Més mestres no estaria malament, diu, però pels nens i el nivell d’aprenentatge, cap problema.

Els saharauis parlen hassaní, un dialecte de l’àrab que comparteixen amb algunes tribus de Mauritània. A l’escola també aprenen àrab, necessari si volen cursar estudis superiors a Algèria, i espanyol, per poder fer el mateix a Espanya. Malgrat estar enmig d’una zona absolutament francòfona, de francès res; diuen que és un idioma de marroquins...

Finalment, a les set del matí, els cooperants pugen a uns vells autobusos espanyols, com un que indica que fa la línia de “Lekeitio a Plaza Mayor”, o un altre que promet portar-te fins a la “Universitat de València”. En Mohamed acompanya els que van a Auserd fins al punt de control de la wilaia, on cada viatger troba la família saharaui que l’acollirà a casa seva.

La Zainoha abraça en Joan, encara amb els records dels estius passats a Cal Nasi.

El projecte Vacances en Pau permet acollir cada any a Catalunya, durant dos mesos, mig miler de nens d’entre 10 i 12 anys, que així poden fugir dels més de 50 ºC de l’estiu saharaui, millorar l’espanyol i rebre un reconeixement mèdic exhaustiu.

En Salek, el pare de la Zainoha, és dentista, va estudiar medicina a Cuba, i atén gratuïtament centenars de nens. Recorre els camps de Tindouf amb un vell Subaru 4x4 que li va donar en Joan, i que després de vint anys de voltar pel Collsacabra i el Lluçanès comparteix exili amb milers de Land Rover sexagenaris. En Salek és també el contacte als camps de l’associació Cooperació Osona Sàhara, COOS, que ha permès fer arribar a la farmàcia de l’hospital d’Auserd 300 quilos de material mèdic i 50.000 dosis de medicaments donades per la Fundació Humanitària Doctor Trueta.

La cunyada de l’Abdul·lah, la Fathu, és auxiliar de la llevadora de l’hospital d’Auserd. De petita també havia estat de vacances a Catalunya. Ara, però, s’entristeix quan en parla: no sap per què la seva família espanyola -com ella els anomena- no li contesten els missatges de Facebook ni de WhatsApp. A fora hi ha un munt de dones fent cua a ple sol per visitar-se a estomatologia, oftalmologia... o per recollir medicaments a la farmàcia. Als camps les dones pareixen a casa, només van a l’hospital si el part pot portar problemes. A ginecologia només hi ha una dona molt jove, la Xaima, que ha ingressat a les dues de la matinada. A les dotze naixerà el seu primer fill. Hi ha una sala de parts amb llitera, però ella, com la majoria, parirà de la manera tradicional, a la gatzoneta. L’acompanyen les dones de la família: mare, germanes, tietes... D’aquí set dies faran una festa pel nounat i ja apareixeran els homes. Les dones de la família faran el ritual per triar el nom del nen: apuntaran set noms en set bastonets i l’atzar decidirà quin bastonet tria la Xaima. També li faran la circumcisió. La Fathu diu que ella espera trobar un home gran per casar-s’hi, seixanta o setanta anys ja li va bé, just per tenir un parell de filles que li facin costat quan sigui gran... Quan es casen, els homes van a viure amb la família de la dona.

Així ho van fer en Jatriï i la Saluka fa dos anys. Es van casar i van anar a viure en una haima al costat de la família d’ella. Un any després, en Jatriï va fer uns centenars de maons de tova, van comprar unes planxes de zinc per a la teulada i una mica de ciment, i amb l’ajuda d’uns amics van construir una casa: una petita sala per menjar i passar-hi la major part del temps, amb catifes i coixins, amb un petit televisor i la taula amb tots els estris per fer el te; una segona sala més gran, més còmoda i encoixinada, que serveix tant per rebre visites com de dormitori; i un petit espai que serveix com a cuina amb un foc a terra. Tot plegat, 30 metres quadrats mal comptats. Només hi ha una porta, la del carrer, que sempre està oberta. Per entrar només cal dir la contrasenya: salam aleikum.

El pare de la Saluka, en Mahamud, és un dels 70 presos alliberats pel Marroc el 2005 en un intercanvi en què el Polisario va alliberar 500 soldats marroquins. Com a militar passa moltes temporades fora, resseguint els més de 2.500 km de mur que els marroquins van aixecar de nord a sud del Sàhara. Als camps hi deixa la dona, la Fathima, i les filles, la Zagma i la Saluka. La Zagma està casada amb en Nordin, que ara és amb el ramat a les pastures de les zones alliberades, tenen un fill de tres anys, en Tareg. La Saluka i en Jatriï tenen un nen que d’aquí una setmana farà un any, es diu Mahamud, com l’avi. Per a en Jatriï aquest és el segon matrimoni, té 46 anys, vint més que la Saluka, i va estudiar veterinària a Cuba. Treballa al comitè de salut, controlant el bon estat de la carn dels camells sacrificats i la bona salut de les moltes cabres que hi ha en tancats fets amb llaunes i altres peces de Land Rover o pasturant entre les cases -algunes moren per menjar plàstics que no poden digerir-. Per aquesta feina cobra uns 50 euros al trimestre. La Saluka en cobra uns 40 per donar classes d’àrab a l’escola de Rabuni. En Jatriï admira el seu sogre, un heroi per als de la seva generació, i mai entra a la haima de la seva sogra tot i ser l’únic home que hi ha a la casa. Cada setmana, amb la Saluka i el petit Mahamud, passen el divendres i el dissabte a casa de la seva mare, a Zug. Amb la mare també hi viuen tres germanes, amb les seves famílies, i l’àvia, que diuen que té més de cent anys.

Aquest divendres podrà veure en Jash, el seu nebot, que ha vingut a visitar la família amb els seus amics de Sòria. Fa quinze anys, després de passar el segon estiu amb els que ara són els seus pares adoptius i amb el permís de la seva mare, en Jash es va quedar a Espanya. Ja feia anys que el seu pare havia marxat a viure al Sàhara ocupat. Des de fa uns anys, la seva mare biològica també viu a Espanya, però una mica lluny de Sòria, en un poble de Càceres. Els seus amics diuen que han descobert d’on ve la generositat, la noblesa, la paciència, l’optimisme del caràcter d’en Jash, i ell és feliç d’ensenyar-los les seves arrels; això també és casa seva. Amb passaport espanyol va poder viatjar al Sàhara. Diu que no hi tornarà mentre estigui controlat pel Marroc: “Als camps, els saharauis són lliures malgrat les mancances i la total dependència de l’ajuda humanitària, però al Sàhara pateixen discriminació i repressió...” No creu que els saharauis puguin recuperar el territori ocupat, ni per la força ni per un referèndum, perquè “malgrat les moltes resolucions de l’ONU, el problema del Sàhara no interessa a ningú que no sigui saharaui”.

La República Àrab Saharaui Democràtica té el reconeixement d’un centenar de països, de la Sud-àfrica de Nelson Mandela a la Veneçuela de Chaves. Ni Espanya ni cap potència occidental l’ha reconegut. Segons l’ONU, el Sàhara continua sent un territori no autònom pendent que acabi la descolonització espanyola. Però la pressió del Marroc és cada cop més forta.

Tenir instal·lats a casa els cooperants trenca la monotonia del dia a dia. Cal acompanyar-los a qualsevol lloc que vulguin anar, ja siguin visites a hospitals, escoles, la ràdio... Entrevistes amb la governadora, alcaldes, representants dels comitès... Passejades pel desert o veure un Barça-Madrid. També permet, amb l’excusa de matar una cabra per fer un sopar en honor dels visitants, retrobar-se amb els amics a casa de l’Ahmed. Això sí, només els homes, les dones a casa. Bé, totes no. La Saluka i la Zagma han deixat els nens amb la seva mare i s’han posat unes melfes que la Zagma acabava de brodar i ja són a una casa veïna on se celebra un casament. Hi ha molta gent, però ja feia dies que tenien un camell lligat davant de casa i segur que hi haurà menjar per a tothom. Han muntat una gran haima on les dones cantaran i ballaran fins a la matinada. Demà, però, hi ha competició esportiva entre les daires d’Auserd i no poden anar a dormir tard, que la Saluka ha de competir amb l’equip de vòlei de Dagounit.

Al desert, els refugiats no molesten

A casa de l’Ahmed hi ha aparegut l’Alí. Parla amb un deliciós accent andalús gràcies als 16 anys viscuts a Cadis. Semblava que tenia el futur encarrilat a la Península, però amb 22 anys va decidir que el seu lloc i el seu futur eren al desert, va recuperar el hassaní que tenia pràcticament oblidat, i ara treballa en diferents projectes per a la comunitat i diu que el futur del poble saharaui depèn només dels saharauis i que els problemes començaran el dia que siguin lliures i les diferents tribus s’hagin d’entendre entre elles. Fa una reflexió sobre la contradicció que comporta l’ajuda i la cooperació: “Sense ajudes els refugiats no podrien sobreviure al desert, però després de 40 anys, hi ha cada vegada més gent que només coneix els camps de Tindouf i per als quals el més normal és viure aquí... Que hi hagi refugiats en aquest tros de desert no molesta a ningú, ens donen aigua, electricitat, menjar... i mentrestant Algèria rep compensacions, el Marroc explota els recursos del Sàhara...” L’Abdul·lah diu que no cal tenir pressa: “Si vols viatjar de pressa de nit, has de descansar de dia, i ara els saharauis descansem”.

Al matí, el pare de l’Ahmed explica històries de quan era jove -de la família, de les pastures, dels ramats, del mar...- a la seva neta Kaltoum, que abans d’anar a l’escola li ha portat l’esmorzar. “Si tanques els ulls ho veus tot”, diu l’avi. “Avi, si el teu somni es fa realitat, el que veuré quan tanqui els ulls seran els turons, l’escola, les pedres, els llocs on he jugat, he crescut, he ensopegat...”, contesta la Kaltoum.

Avui han passat un parell de coses importants: un escamot del Polisario ha arribat fins a l’Atlàntic a través del Sàhara i el fill de la Xaima ja té nom. Es diu Brahim.

El Sàhara, una moneda de canvi per al Marroc

Fa més de quatre dècades que els saharauis busquen una solució. Després d’una mala descolonització espanyola va venir la passivitat de la comunitat internacional, que en tots aquests anys ha sigut incapaç de trobar un encaix sostenible a aquest poble que malviu acollit a Algèria, potser confiant que el sentiment d’identitat i pàtria es diluiria entre les generacions més joves. L’ONU considera que és un territori pendent de descolonitzar i aposta per l’autodeterminació del poble saharaui, però mai s’ha atrevit a portar fins a les últimes conseqüències el procés que duu a les urnes. A l’altra banda sempre hi ha el Marroc, el país que, quan les tropes espanyoles van deixar la colònia africana, va ocupar la regió militarment, i fins ara. L’oposició del Marroc ha sigut invariable i fèrria en aquest assumpte, ja que consideren el Sàhara Occidental com una província més, tan marroquina com Fez o Casablanca.

Els saharauis són víctimes de la seva pròpia situació. Defensar la seva nació és automàticament molestar els marroquins i ningú vol ofendre un dels gendarmes de la regió. Europa i, sobretot Espanya, s’hi juga molt. Com Turquia amb els refugiats que intenten arribar a les illes gregues, Rabat té la clau en qüestions tan sensibles com el control del flux de la migració irregular de l’Àfrica subsahariana i la col·laboració amb la lluita antiterrorista. El Marroc ha insistit que mantenir a ratlla migrants i presumptes jihadistes és molt costós i, en paraules del ministre marroquí d’Agriculutra i Pesca, Aziz Ajanuch, espera que els europeus sàpiguen reconèixer “en la seva justa mesura tots els esforços” que es fan per a la cooperació bilateral.

L'acord pesquer

La sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea que prohibeix al Marroc comercialitzar productes agrícoles o pesquers del Sàhara ha tensat fa poc la corda entre Brussel·les i Rabat, que mantenen unes relacions ja de per si delicades i difícils. El govern marroquí no ha amagat el seu enuig i ha exigit als europeus que ignorin la decisió judicial i apliquin la lletra de l’acord que afecta directament els vaixells espanyols que feinegen als caladors saharauis. La diplomàcia, però, és una via lenta, així que el Marroc s’ha afanyat a activar un dels dispositius sensibles que controla i amb què pot fer atemorir els socis a l’altra banda del Mediterrani. Dilluns passat, d’un dia per l’altre i després de setmanes de tranquil·litat a la frontera amb Ceuta, es va produir un salt col·lectiu a la tanca: 350 migrants irregulars van tocar sòl espanyol, gràcies a una vigilància més relaxada del que és habitual dels agents marroquins. Un avís de Rabat que controla l’aixeta del flux de migrants i que obrir-la o tancar-la depèn exclusivament de la seva voluntat.

El Marroc està trencant el seu aïllament africà. Autoexiliat de la Unió Africana (UA) el 1984, pel reconeixement de la República Àrab Saharaui Democràtica, Rabat acaba de tornar a l’organització donant per morta la política de cadira buida que durant tres dècades ha protagonitzat al continent. La tornada a l’escena regional s’explicaria per la voluntat de treballar des de dins per l’expulsió dels saharauis, imposar la sortida d’autonomia limitada o traslladar la batalla política per la qüestió saharaui de l’ONU a la UA, apunta Haizam Amirah, analista del Real Instituto Elcano. De moment, la seu de l’entitat panafricanista a Addis Abeba serà l’únic punt en què delegacions oficials de saharauis i marroquins seuran a la mateixa taula i, en principi, amb igualtat de condicions.