CAPS I PUNTES

La palmera hospitalària

Som davant de la Torre de Sant Joan, que un dia va ser propietat del poderós orde militar de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem i els seus cavallers

Sortint de Barcelona per la Gran Via és un edifici vermell, massa gòtic per ser noucentista, massa noucentista per ser gòtic. Té l’aspecte del que és, una escola municipal de les que va fer l’arquitecte Josep Goday, envoltada de grans plataners. Al costat hi ha el que queda del carrer de Guatemala, una única vorera de casetes molt modestes, de planta i pis, anxovades entre gratacels i carrils de l’autopista del Maresme. Quan van construir aquesta via ràpida, l’any 1968, van mutilar un tros del carrer de Sant Joan de Malta, al Clot. Segons la premsa de l’època, en aquell precís punt hi havia una palmera, que els arquitectes van decidir salvar i van traslladar a pocs metres del seu lloc.

A l’altura de la plaça Valentí Almirall, l’edifici vermell retrocedeix en el temps uns quants segles i es converteix en un casalot gòtic, de pedra nua i torre de defensa. La placeta, coberta de plataners, presenta una única singularitat: una solitària palmera, davant mateix de l’antic Ajuntament de Sant Martí de Provençals, ara seu del districte. No he gosat entrar i preguntar si era la que van desnonar fa 49 anys perquè era on no tocava. Aquí, aquest arbre sarraí sembla assenyalar la veritable identitat de l’edificació medieval amb la qual comparteix la placeta. Som davant de la Torre de Sant Joan, que un dia va ser propietat del poderós orde militar de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem i els seus cavallers.

Els hospitalaris van aparèixer al segle XI a Terra Santa, on van fundar un hospital per a pelegrins. Transformats per les croades en un cos militar d’elit, van establir la seva casa mare al famós Crac dels Cavallers, a Síria, una meravella medieval que ha patit recentment les desgràcies de la guerra. En qualsevol pel·lícula de gènere, al costat dels templers de creu vermella sobre hàbit blanc hi apareixen els seus rivals hospitalaris i les seves creus blanques de vuit puntes sobre hàbits negres. Al segle XVI defensarien l’illa de Malta dels turcs, i es transformarien en l’Orde de Malta, un estat independent sense territori.

A Barcelona havien tingut casa a la riera de Sant Joan, però el carrer i el monestir de Sant Joan de Jerusalem van desaparèixer per fer-hi passar l’actual Via Laietana. Només va sobreviure una porta barroca que encara es pot veure darrere d’unes reixes al carrer Margarit del Poble-sec. Al Clot de la Mel, població coneguda pels ruscs d’abelles, els hospitalaris hi van edificar la Torre de Sant Joan com a hospital. Les seves pedres centenàries van quedar afectades en quasi totes les guerres lliurades al país. Van ser necessàries successives remodelacions després de la Guerra dels Segadors i de la Guerra de Successió, quan l’edifici va patir greus destrosses. Fruit d’alguna remodelació, la façana principal presenta un rellotge de sol, amb el dibuix de l’astre rei i la frase llatina “ Coelestium index ”: el sol guia els cossos celestes.

La presència monàstica es perllongaria fins a mitjans del segle XIX, quan la torre va ser desamortitzada pels decrets de Pascual Madoz. No obstant, l’Ajuntament de Sant Martí va posar el nom de Sant Joan de Malta al carrer que passava pel seu costat. El geògraf Francesc Carreras Candi va recollir, al volum dedicat a Barcelona de la seva Geografia general de Catalunya, que a la capella de l’antic hospital es va celebrar missa cada 24 de juny fins a l’any 1890. Finalment, la torre va arribar a mans de Camila Casas, que el 1921 la va cedir a l’Ajuntament a canvi que s’hi fes una escola. Així van nàixer les actuals Escoles Casas, ampliades i reformades l’any 1930 per Goday, i inaugurades pel president Francesc Macià el 1932. De llavors ençà, perduda en aquesta plaça malgirbada que dona al Parc del Clot, on tot remet a una altra cosa, la Torre de Sant Joan és un organisme bifront que canvia de pell sense que el vianant se n’adoni, mentre els nens juguen al seu pati.