REPORTATGE

La paraula al centre del volcà, l’altre destí de Javier Valdez

El 15 de maig es van complir dos anys de l’assassinat del corresponsal de ‘La Jornada’a Sinaloa, Javier Valdez Cárdenas. L’aniversari va mobilitzar periodistes i activistes dels drets humans per reclamar justícia en un país on només aquest any ja han mort quatre periodistes assassinats. El periodista Joan Queralt, expert en màfies i crim organitzat, en fa un retrat homenatge

M èxic, amb 250.000 morts, 37.000 desapareguts -que versions extraoficials fan arribar al triple d’aquesta xifra- i nou-centes fosses comunes localitzades és també la fossa més important del planeta pel que fa a periodistes assassinats: 154 en els últims 18 anys, dels quals 13 dones, a més de 21 desapareguts i 250 asilats en territori nord-americà recentment. Perseguits per un motiu comú: les seves recerques sobre el narcotràfic i la veritat prohibida. Els secrets del poder que l’opinió pública no ha de conèixer: corrupteles, connivències, violències i crims institucionals.

Però Mèxic és, al mateix temps, el país amb els millors cronistes d’una tragèdia moderna. Cal llegir els mexicans per respirar la sulfurosa olor que arriba de l’infern criminal. Eduardo Buscaglia, Paco Ignacio Taibo II, Miroslava Breach i Javier Valdez especialment, l’escriptor que va baixar a aquest infern per descriure amb minuciositat de forense els estralls de la desolació i la violència que ofega el Mèxic dels nostres dies. Cal llegir Miss Narco, Los morros del narco, Levantones, Malayerba, Con una granada en la mano, Narcoperiodismo, per descobrir el gènere literari que millor descriu, més enllà de Mèxic, la deriva del món contemporani, el paisatge humà i inhumà de l’economia emergent, dels seus vils capatassos, de les seves víctimes.

Acròbates del periodisme

Javier Valdez va mirar de cara les crueltats d’un país que com que no li agradava va intentar canviar. Com a periodista i com a escriptor va recórrer “estats i ciutats que ja no són d’un ni de dos; són de tothom i de ningú”; va explorar camins marcats per “creus de fusta i metall, pintades de blau i negre, amb noms de les víctimes, dates de naixement i mort, i flors de plàstic que descolorides i resseques semblen espines”; comunitats i zones d’execucions on “són visibles les cintes grogues de plàstic que marquen els homicidis i en les quals es llegeix «Prohibit passar», «No travesseu»”. Fruit d’aquest pelegrinatge, va posar nom als protagonistes anònims de les estadístiques més tràgiques del continent i va escoltar els relats de dolor i humiliació dels seus parents, les seves esperances i desesperances, que va fer seus.

En les seves cròniques i en els seus llibres, Valdez relata les vides mutilades per sempre, la repressió de les protestes estudiantils, els levantones -segrestos sense rescat que solen acabar amb l’execució de la víctima- i les limpias que duen a terme comandos criminals, no se sap si d’organismes policials o de grups narcotraficants. Denuncia l’omissió, la indolència i la complicitat transversal de les autoritats, la seva descomposició. De dalt a baix: des dels telèfons sords als despatxos oficials encarregats de fer justícia fins a “les recerques que no porten enlloc, a ningú”, des de la corrupció sense fons dels palaus del poder fins a la prefabricació de culpables, les confessions obtingudes amb amenaces i cops, els morts i les tortures. Revela sense embuts la germanor impune del narco i els funcionaris de l’estat, l’indivisible llaç de la seva connivència.

“Escriure sobre això a Mèxic -va confessar-és una tasca amb prou feines possible, en condicions impossibles. […] És com conduir un automòbil trepitjant el fre i l’accelerador al mateix temps. Un se sent com un funàmbul, un acròbata del periodisme: fent malabars per no guardar silenci. Per no convertir-se en pendejo ”.

Ell no va guardar silenci. Va parlar de la por en la qual viuen i treballen els seus companys periodistes, reporters, fotògrafs, càmeres sotmesos a un clima continu d’inseguretat i d’impunitat. A canvi de sous miserables i de vegades, com en el cas del fotògraf Ernesto Martínez Cervantes, cobrant a tant per mort. Periodistes que escriuen en condicions inimaginables, “entre editors lligats al govern o involucrats en operacions delictives com el rentat de diners, enmig d’amenaces, amb espies del narco a les redaccions, amenaçats pel musell negre dels AK-47”, i que, malgrat tot, tiren endavant treballs de recerca “que ningú segueix perquè el govern és còmplice i està relacionat amb els narcos o subordinat al narco”. Periodistes que “miren la sang com en un mirall per reconeixe’s i reconeixe’ns”. “És el mort, el nostre mort, la ciutat i els seus habitants (aquests humans del món i el submon) que segueixen aquí, com el dinosaure de Monterroso”.

Com explicar tanta mort?

La seva batalla per espantar el silenci el porta a documentar els plecs del malestar mexicà: el juvenicidi que dessagna el país, el destí de milers i milers d’orfes que ha deixat la batalla contra el crim organitzat, el futur d’un Mèxic amb tota una generació crescuda a l’escalf de la violència. Indaga en les històries dels nens i nenes que acaben en albergs remots del país, en els somnis dels que a través de l’estudi volen redimir-se dels seus orígens i en el d’aquells altres que, amb la mateixa obstinació, són derrotats per les dificultats econòmiques que els impedeixen continuar amb els estudis. Explica els dies pantanosos de la María Magdalena, assassinada als 19 anys, i els del Ramiro, el lacandón maia transportat a les muntanyes de Sinaloa amb la promesa d’una feina, una paga de tres-cents pesos diaris, menjar, casa i passatge de retorn. Esperances enterrades en un malson de cadàvers, crits inenarrables i trets. I no defuig consignar de passada “el caràcter de missatge d’aquestes atrocitats, la perversió com a instrument i arma psicològica enfront de les protestes, l’inconformisme social, les mobilitzacions dels joves normalistas i de molts altres sectors socials”. Drames personals que conformen la història col·lectiva de Mèxic.

“No hi ha manera d’explicar tant dolor”, havia dit. “Com expliquem tanta mort i tanta vida enmig dels cadàvers perforats?”, es preguntava una vegada i una altra. I una vegada i una altra responia: “Amb un bon periodisme, un d’humà, en el qual es vegi la gent, no els polítics ni els poderosos”. Una càrrega excessiva que el feia “recórrer al divan del psicoanalista per administrar el dolor i la tristesa, a l’aixopluc familiar, als cuates entranyables, a l’amistat i calidesa dels seus col·legues, a ballar sol i als whiskys sense aigua mineral ni gel; i quan l’insomni devorava els seus somnis, recorria a algun antidepressiu”, com ha recordat Luis Hernández Navarro, el seu col·lega al diari La Jornada.

“Jo no vaig estudiar periodisme, però sempre m’ha interessat l’aspecte humà i el que passa en ciutats com Culiacán o Xalapa, Chilpacingo o Laredo. Són la saba de les meves històries”. Apassionat per la literatura i amb nul·la passió per acabar com a pendejo, el bato -com en deien els seus amics-, un home divertit, sentit i generós, festiu, “no va voler donar treva a la lletra i les històries”, segons ha escrit Julio Hernández López. “Per a mi deixar d’escriure és morir, és deixar de caminar, de sentir, d’experimentar la vida. El silenci és una forma de complicitat i de mort. I jo ni soc còmplice ni estic mort”, va escriure setmanes abans de morir, en un text que preparava per a una trobada de periodistes.

En la seva lluita contra el silenci i l’oblit, Valdez parla amb les mares, les dones, les germanes i les filles dels desapareguts i els morts dues vegades morts, pel plom i per l’absència de justícia. Rastrejadores incansables que busquen els seus parents “als turons espessos i malhumorats, en carreteres demacrades i plenes de cicatrius per l’acne, la pluja i el descuit governamental, […] sota les pedres, entre una muntanya semiseca que només sembla admetre ossos humans”. Mares, dones, germanes, filles que continuaran cridant “ mientras no te entierre seguiré buscando ”, sempre atentes a les trucades anònimes que els alerten de cadàvers que ningú veu ni vol trobar, només elles.

“Ningú mereix morir sota aquest cel sense Déu i sense ningú, a la muntanya”, escriu a propòsit de Mirna Nereyda Medina Quintana, una de les líders d’un grup de rastrejadores. Busca el seu fill, Roberto Corrales Medina, de tot just 21 anys. De la recerca de la Mirna Nereyda escriu a Huérfanos del narco : “Diu que el somia: ell, el Roberto, corrent no gaire ràpid, per un dels costats del carrer, amb el rostre cobert amb no sap què, i dient-li que l’atrapi, que si l’atrapa li dirà on és. I ella corre i corre. Es treu les sabatilles, es posa les vambes. Es treu les vambes i es posa botes. Es descalça o fa servir huaraches ”. I corre, corre i corre. I ell li diu, gairebé festiu, que l’atrapi. I ella s’esforça, crida, plora i corre més. I no. No l’atrapa. I llavors es desperta. I per veure’l tanca els ulls plorosos per seguir somiant. […] Somia una altra vegada. Són somnis recurrents, que comencen i comencen, però no acaben. I es repeteixen amb macabres i dolorosos capritxos. Troba’m, amá. Li diu ell. Vine, troba’m. On, fill? Aquí, amá. Aquí. On? On xiula el tren. I busca a La Constancia, La Esperanza, Mochicahui, San Blas i Tamboca. I torna a buscar. Però no hi és. I el tren no deixa de passar”.

Històries sense epíleg

A vegades Valdez escriu sense concessions i sense prudència. “Ho feia quan escrivia encabronado ”, recordava durant la seva estada a Barcelona Miriam Daniela Ramírez, companya del Javier a la redacció de Ríodoce i acollida temporalment ella mateixa al programa de l’Ajuntament de Barcelona i la Mesa per Mèxic, i avui altre cop al seu país.

A propòsit de la mort de la seva amiga Miroslava Breach, anota: “A la Miroslava la van matar per llenguallarga. Que ens matin a tots, si aquesta és la condemna a mort per publicar aquest infern. No al silenci”. Després de la mort de la periodista, la direcció de La Jornada li proposa a Valdez que es refugiï per un temps a l’altre extrem del país, a Mérida, a l’estat de Yucatán. El Comitè per a la Protecció dels Periodistes (CPJ, per les sigles en anglès), per la seva banda, li ofereix portar-lo fora de Mèxic, al Perú o a l’Argentina. També hi insisteixen els seus companys de Ríodoce. Però el Javier no vol anar-se’n, li costa molt allunyar-se de la seva família, dels seus fills, i posterga la decisió.

El maten tres mesos més tard, el 15 de maig del 2017, en aquest Culiacán, capital de l’estat de Sinaloa, on “a l’octubre el firmament s’incendia”. “Allà, lluny, on s’acaba la terra i copula la sorra amb el mar, i les ones van i venen, allà a la posta de sol, on ningú arriba, alguna cosa s’incendia. Alguna cosa crema. Això és el que té de bo viure a Culiacán: octubre, aquesta lluna, els capvespres”.

Avui, set-cents cinquanta capvespres després, la feina de Javier Valdez segueix viva en mans d’altres periodistes i escriptors igualment amenaçats i perseguits. Perquè la llibertat d’expressió continua amenaçada no només a Mèxic sinó en moltes altres regions del món, i així ha de ser. Des de “la lluna… incommensurable, ufana i fascinant, seductora de Culiacán, al capdamunt, a dalt d’edificis i semàfors, més enllà de muntanyes i d’antenes i de cables”, des del “seu capvespre vermell, groc, blau, verd, ataronjat, blanc”, les històries de Javier Valdez continuen recorrent el món. Trencant el silenci. Fent patent la ferida mexicana i la seva condició de gran escriptor. El seu altre destí. 

Més continguts de