L'escriptor Jardiel Poncela deia que les patates fregides eren “estelles de fusta desconeguda que es mengen a força de sal”. Malgrat que a casa nostra es van conèixer com a “patates fregides a l’anglesa”, es van inventar als Estats Units a finals del segle XIX. Aquí van arribar a l’alba del segle XX, i es van convertir en un dels productes icònics d’aquella centúria. A Madrid, l’any 1903 ja es té notícia de l’aparició d’una fàbrica de xips. Com deia l’anònim cronista: “A la Cort estan de moda les patates fregides i es prenen entre bock i bock de cervesa tornant de la passejada. Des que Lluís XVI i Maria Antonieta van ennoblir aquest tubèrcul, mai havia tingut la patata tants partidaris entre la gent elegant”.

Part de l’èxit inicial d’aquestes llesques finíssimes va ser degut a l’aparició d’un nou tipus d’establiment com eren els bars a l’americana, equipats amb llargues barres i tamborets alts. A finals del segle XIX la cervesa es va posar de moda, es podia beure a les tavernes modernistes d’estil alemany o en establiments d’ambient nord-americà, com la Botelleria Americana del carrer Avinyó. Segons el cronista Paco Villar, el primer bar modern va ser el Bar del Universo a la plaça Reial, seguit del Bar Eldorado de la Rambla, i de l’American Bar als carrers Pelai i Hospital. El paradigma d’aquesta fornada d’admiradors de la restauració ianqui seria l’American Soda del carrer Sant Pau -fa uns anys transformat en un restaurant oriental-, que va ser inaugurat l’any 1910. Com deia un cronista a La Vanguardia : “Barcelona s’americanitza, es nord-americanitza amb la invasió dels bars, de la cervesa, del vermut”.

El bar American Soda va ser un invent d’Esteve Sala Cañadell, creador del famós quiosc de Canaletes, del bar Canaletas, del menjador de l’Hotel Oriente i del restaurant Royal. A principis del segle XX, la Rambla estava en ebullició i qualsevol negoci rutllava. Sala era curiós, va tenir la primera cafetera exprés comprada a Itàlia i en un viatge a França va tastar les xips i se’n va emportar el secret a Barcelona. Sembla que a l’American Soda van oferir per primera vegada un platet de patates fregides per acompanyar la cervesa, i l’èxit va ser immediat. Eren un símbol de modernitat i cosmopolitisme.

Aviat les patates fregides van aparèixer a les antigues xurreries populars, als aperitius de la burgesia i, fins i tot, a les cartes dels grans restaurants. El 1912 la cerveseria Celler Català del carrer de la Corríbia anunciava que “per assaborir millor la cervesa se serveix amb patates fregides”. També es van popularitzar associades a una altra moda d’aquells anys, com era anar a la platja. L’aperitiu a la sorra o en una terrassa, on mai faltaven les xips, es va transformar en un clàssic dels diumenges d’estiu. Com recordava Nèstor Luján: “L’aperitiu s’havia imposat d’una manera tan irreductible que àdhuc Josep Maria de Sagarra va titular Aperitiu la seva gran secció de Mirador ”.

Passada la Guerra Civil, les patates a l’anglesa (com encara les anomenaven a vegades a la premsa) es van introduir als cinemes, cosa que va provocar les queixes d’alguns cronistes pel soroll que es feia menjant-les. L’any 1951 l’arribada dels mariners de la Sisena Flota va revitalitzar el negoci. Els nord-americans n’eren grans consumidors i solien fer cua a la xurreria que hi havia al bar Vivancos del passatge Madoz. El periodista Ero escrivia el 1962 que la veïna plaça Reial feia olor “de patates fregides, peix fregit i cervesa corrompuda”. Aviat apareixeria la marca barcelonina de Lluís Matutano, i les xips es van industrialitzar. Des de llavors ningú ha deixat de menjar-ne.