El conflicte, guerra civil encoberta, va causar més de 3.500 morts i 9.000 ferits

Reportatge

Pau... Penediment? Perdó?

Vint anys després dels Acords de Divendres Sant, Irlanda del Nord es troba en una cruïlla a causa del Brexit, d’un passat que encara llasta el futur i d’una por més inconscient que real de tornar a la violència

El conflicte, guerra civil encoberta, va causar més de 3.500 morts i 9.000 ferits / Charles McQuillan / Getty

E s triga poc més de tres minuts i mig a recórrer xino-xano els 235 metres del Peace Bridge (Pont de la Pau) de Derry, una passarel·la que serpenteja suaument per damunt de les aigües del riu Foyle, i que des del 2011 uneix les dues ribes de la segona ciutat d’Irlanda del Nord, la quarta de l’anomenada Illa Maragda. Probablement, per a una bona majoria dels nascuts al principi dels anys seixanta del segle passat, i segurament també els d’una o dues dècades enrere i una de posterior, el nom d’aquesta ara tranquil·la i en aparença pacífica ciutat a una hora i mitja de vol de Londres està associat a les nombroses imatges dels anomenats Troubles: els enfrontaments a sang i foc entre la comunitat republicana catòlica -partidaris de la unificació d’Irlanda- i la protestant, l’exèrcit i la policia britàniques -defensors de la unió amb el Regne Unit-. Va ser, de fet, una guerra civil no declarada que es va allargar del 1968 al 1998, amb epílegs que s’allargarien fins al 2001. I quan no eren els carrers de Derry -Londonderry és el topònim britànic oficial- els que apareixien plens de barricades en flames o de patrulles de soldats, tanquetes i més vehicles militars, eren els de Belfast, sobretot a l’oest i al centre. També hi havia explosions i assassinats sistemàtics a Dublín, Omagh, Armagh, Brighton -inclòs un intent de magnicidi contra la premier Margaret Thatcher el 1984- i, esclar, Londres. A la capital britànica fins i tot es van arribar a retirar les papereres del metro per evitar que l’IRA provisional (Exèrcit Republicà Irlandès) les fes servir per deixar-hi bombes. La brutícia al Tube, val a dir, va ser la conseqüència més lleu de tot plegat. Balanç: 3.532 morts i més de 9.000 ferits. Una generació destrossada que encara en paga les conseqüències i unes ferides que costaran molt temps de tancar. I en alguns casos, ni això. Perquè ni s’oblidarà mai ni es vol perdonar.

Potser pel motiu que em va dir fa deu dies Robert Campbell mentre passejàvem per Shankill Road, l’oest protestant de Belfast: “Fins que no ens morim tots els de la nostra generació, els que vam prendre part en la lluita armada, la veritable reconciliació no serà possible”. Sap de què parla.

Militaritzat amb només 15 anys

El Robert, cabells grisos rapats al dos, barba d’un parell de dies i amb una coixesa més que evident a la cama dreta, “fruit del futbol i no pas de cap acció”, va ingressar als 15 anys a l’Ulster Voluntary Force (UVF, paramilitars unionistes). Va ser la seva manera de respondre a un atemptat comès per l’IRA l’11 de desembre del 1971 en una botiga de mobles de l’esmentada Shankill Road. Quatre persones, dues de les quals nens -un era catòlic-, hi van morir. L’acció de l’IRA era la resposta d’un altre atemptat que havia tingut lloc tan sols una setmana abans. L’UVF també va col·locar una bomba al McGurk’s Bar, un pub de catòlics també situat a l’oest de la ciutat. Hi van morir quinze civils. El Robert, que es guanya la vida com a guia del conflicte pels carrers de la seva infantesa, mostrant els escenaris de la tragèdia a turistes, tal com fan més companys d’armes i paramilitars de l’altre bàndol, recorda els vells temps: “Vaig passar dos anys llargs fent entrenament militar i als 18 vaig començar a participar en accions violentes”. Arran dels crims comesos, des dels 20 se’n va passar tretze a la garjola, a la famosa presó de Maze, a Belfast. Ara tot allò queda relativament lluny. Es considera afortunat perquè en va sortir després que es firmés l’Acord de Pau de Divendres Sant: el 10 d’abril del 1998. En unes altres circumstàncies, difícilment s’hauria escapat de podrir-se entre reixes, a causa de les tres cadenes perpètues a què el van condemnar. El seu pare -“La meva família era ben coneguda de la policia”, admet- també va anar a parar a la presó: disset anys de pena. El Robert en té 62 ara. Ha fet el viatge de la guerra a l’absència de violència. Com tants altres. La reconciliació “és un pas molt més difícil”, reconeix, no sense emocionar-se.

Per als habitants de Derry no directament implicats en la lluita o afectats dramàticament per la violència -ningú no se’n va poder escapar, de fet, es va patir d’una manera o d’una altra-, “el pont és vist com un símbol de la reconciliació de tots aquests anys, un símbol d’esperança”. “Hi has de passar, sens dubte!” Fer-ho és una mena d’exercici d’empatia amb les víctimes i de solidaritat amb el futur de les noves generacions. Va ser aquest Dijous Sant quan Bronagh Masoliver, una dona molt amable, m’ho va recomanar des del taulell de la seva feina, una lluminosa oficina de turisme, a tocar del riu Foyle.

L’expressió “tots aquests anys” fa referència a les dues dècades que fa que es van signar els Acords de Divendres Sant -Acord de Belfast, en terminologia unionista-. Va ser el principi de la fi de la violència sectària, un dels grans triomfs polítics del primer ministre laborista Tony Blair, aleshores amb menys d’un any a Downing Street. Blair va recollir i capitalitzar l’herència de molts altres, també del seu precedessor tory John Major. Sense oblidar el mediador internacional i senador dels Estats Units George Mitchell i el president nord-americà Bill Clinton. I, esclar, els grans actors sobre el camp de batalla, anessin armats o no: Gerry Adams i Martin McGuinness (Sinn Féin, ex-IRA), David Trimble (Ulster Unionist Party) i John Hume (Social Democratic and Labour Party). Els acords van ser ratificats en referèndum tant a la república d’Irlanda com als sis comtats del nord.

Des d’aleshores el procés ha viscut alts i baixos. Ara passa un moment delicat: no hi ha govern autònom a Belfast des de fa quinze mesos arran de la impossibilitat que els republicans i els unionistes es posin d’acord, allunyats pel reconeixement legal de la llengua irlandesa que demanen els primers, i que no admeten els segons, i per la necessitat de continuar investigant els crims del passat. “També una malfiança entre els nous màxims responsables del Sinn Féin i dels unionistes del DUP”, em deia dies enrere David Ford, exlíder de l’Alliance Party (liberals), en una entrevista que va tenir lloc al palau de Stormont, la seu del Parlament nord-irlandès.

Londres tampoc hi ajuda gaire. No pot fer d’àrbitre com abans perquè el govern de Theresa May s’aguanta gràcies al suport de deu diputats unionistes del DUP (Partit Democràtic Unionista). Qualsevol concessió als republicans que no els agradés faria perillar l’estabilitat de l’executiu. I, a més a més, el Brexit introdueix un factor de distorsió ambiental en un ecosistema d’equilibri precari. El Brexit va ser rebutjat majoritàriament a la província (55,8% respecte a 44,2%), fins i tot per sectors de protestants, en general més proclius a sortir de la UE.

El problema més petit de Shankill Road

Per als menys optimistes, el divorci amb Brussel·les amenaça de tornar a instaurar una frontera dura entre el nord i el sud de l’illa, una possibilitat explícitament prohibida pels Acords de Pau. Temen, doncs, que sigui l’espoleta d’una renovada onada de violència. D’altres no són tan catastrofistes. Ni tan sols Robert Campbell, que va votar contra el Brexit tot i ser unionista. “El Brexit és l’últim problema que tenim aquí”, diu, mentre assenyala els carrers que envolten Shankill Road i parla d’atur, fracàs escolar, habitatges deficients, pobresa gairebé endèmica i fins i tot un índex de suïcidis que, proporcionalment, és el més alt del Regne Unit.

Es creui des d’on es creui, tant des del centre emmurallat cap a la banda tradicionalment més protestant o a l’inrevés, el Pont de la Pau de Derry -el segon que uneix la ciutat-és una gran metàfora del moment que viu Irlanda del Nord. De l’immediat passat, de l’esforç fet per uns i altres per sobreposar-se i avançar per damunt de la destrucció i la guerra. Però també de la incertesa futura: el pont es va finançar amb els fons de cohesió de la Unió Europea, que ben aviat deixaran d’arribar-hi. ¿Seran substituïts pels fons extres que Londres diu que tindrà quan ja no contribueixi al pressupost de Brussel·les?

A la recomanació que em feia Bronagh Masoliver, de creuar el Peace Bridge i admirar el riu des d’aquella privilegiada posició, s’hi va sumar també Tony Henderson: “Especialment en un dia com avui, de sol lluent de primavera nord-irlandesa”. Primavera canviant perquè més tard va ploure i el vent va bufar amb força. El cel blau i la llum del sol de què parla el Tony contrastava amb les aigües de tons grisos del Foyle. Però tot combinat oferia una bonica postal per endur-se a casa, una passejada entre el passat i el futur inevitablement esquitxat pels records del conflicte, encara ben present.

Exenginyer retirat, el Tony també es dedica a la promoció turística de la ciutat. El matí que vam parlar esperava un grup de nord-americans per mostrar-los la vila, l’única de l’illa que conserva íntegrament l’antiga muralla, aixecada el segle XVII.

La Bronagh, de cognom ben conegut pels catalans gràcies al seu matrimoni amb un dels descendents de Juan Ramón Masoliver Martínez, és d’origen catòlic; el Tony, protestant. Són amics. “El passat és passat, no s’ha d’oblidar però encara menys repetir-lo”. Tots dos creuen no només improbable, sinó pràcticament impossible, tornar a aquells dies tràgics.

“Ningú vol més violència, en vam tenir prou”, m’assegurava poc després de seguir la recomanació de la Bronagh i el Tony un altre veí de Derry, John Doherty, de 73 anys. Prenia una copa de conyac al Dungloe Pub, un local del centre. De la conversa sobre la història de Derry i d’Irlanda del Nord va saltar de seguida a Catalunya quan va saber el lloc d’origen del tafaner que l’havia abordat mentre seia tranquil·lament a la barra. “Encara no us mateu, oi?”, em va preguntar. “No: no hi arribarem, tranquil”.

¿Realment ningú vol més violència, o seria més adequat dir gairebé ningú? A Derry encara és possible veure cartells de l’Irish Republican Socialist Party (IRSP) contra la Policia d’Irlanda del Nord, identificada amb l’antic cos del Royal Ulster Constabulary (RUC), la força armada de la província entre el 1922 i el 2001. El RUC tenia els uniformes tacats de sang. Durant el conflicte van matar 55 persones, 28 de les quals civils. Però van patir de valent, també: 319 baixes, la majoria a mans de l’IRA. ¿Són una anècdota aquests cartells?

Tant aquest Divendres Sant com l’endemà, Dissabte Sant, dues marxes de republicans, vestits amb uniformes paramilitars, una en un poblet al sud-oest de Belfast, Lurgan, en record de l’aixecament de Pasqua del 1916, i l’altra a la mateixa capital, van acabar amb nou detinguts i amb la corresponent protesta dels partits unionistes per l’espectacle, més aviat impropi de l’any 2018.

Del cantó republicà també hi ha greuges pendents, esclar. Passejant pel Bogside, el barri catòlic de Derry on va néixer l’excomandant de l’IRA i també ex viceprimer ministre Martin McGuinness, i on al mur d’una antiga filera de cases adossades del desaparegut carrer St. Columbus es va pintar el 1969 l’eslògan encara visible avui de “ You are now entering Free Derry ” (“Entreu a Derry lliure”), hi ha cartells que reclamen l’alliberament de dos presos polítics. Són Gabriel Mackle i Tony Taylor, sotmesos, segons la versió del Sinn Féin, a internament sense judici, un recurs legal que el govern autònom unionista de Belfast van instaurar el 1971 per contenir una revolta que va acabar atiant fins a convertir-la en una guerra civil.

Però més que els murals de Belfast, de Derry i de la resta d’Irlanda del Nord, tant d’una banda com de l’altra; més que els monòlits i jardins memorials amb llistes interminables dels caiguts d’un bàndol i un altre, és la memòria personal la que més llum aporta a l’hora de fer recompte de dues dècades de pau. Una pau que, segons David Ford, és “absència formal de violència”. “Quan vaig començar com a conseller de Justícia [2010-2016] hi havia una cinquantena d’incidents violents a l’any. Ara n’hi ha cinc o sis. I quan el conflicte estava en el seu punt àlgid, n’eren cinc o sis cada dia. No hem aconseguit encara la reconciliació, però gràcies al fet que hi ha pau dues-centes, tres-centes o quatre-centes persones més estan vives. Si continués la violència serien mortes”.

1972, el diumenge més terrible

Pau, concepte tòtem. I perdó, reconciliació, indignació, dolor, ràbia, tristor, astorament. Paraules que brollen com llàgrimes quan es visita el Museu de Free Derry. És un petit i modest edifici també construït amb fons de la UE que sobresurt discret entre les igualment modestes cases adossades del Bogside. Està dedicat íntegrament a recordar el Bloody Sunday del 1972. El 30 de gener d’aquell any, una marxa pacífica de republicans que protestaven contra les mesures d’internament sense judici que els imposava el govern unionista va acabar amb la mort a trets de catorze civils desarmats. L’episodi va tenir un efecte multiplicador de la violència. Les adhesions a l’IRA van créixer exponencialment. Trenta-vuit anys després, el juny del 2010, el primer ministre David Cameron va demanar perdó en nom de l’estat per una matança “injustificada” i “injustificable”, segons les conclusions de la segona comissió d’investigació per aclarir els fets, creada el 1998. En una de les vitrines del museu es veuen 108 casquets de bala, les que es van disparar. També peces de roba de les víctimes foradades pels projectils i tacades de sang; fragments sonors enregistrats de les comunicacions de l’exèrcit en què s’ordenava disparar a matar contra els manifestants, tot i que no duien armes; cartes, fotos, vides i famílies trencades. Se’n cuida John Kelly. Tenia 23 anys quan els militars britànics van matar el seu germà petit, el Michael, un adolescent de només 17 anys. L’última pregunta de la conversa, en una sala de la rebotiga del centre, hauria d’haver sigut la primera, potser l’única: “Ha perdonat els assassins del seu germà?” “No. Com puc perdonar una colla de soldats que van disparar impunement contra gent innocent? No. A més, no em toca a mi perdonar-los o no. Hauria d’haver sigut ma mare qui els perdonés. I no ho va fer mai. Mai!”

Penediment és una altra de les paraules clau dels vint anys de pau. Està penedit Robert Campbell? El que més s’hi acosta és la quasi admissió de la inutilitat de tanta desraó; també l’acceptació d’haver viscut una època en què molts dels botxins van ser, en part, víctimes. “Tinc 62 anys. I ara no faria tot el que vaig fer aleshores. Però en aquell moment, el que vaig fer formava part del que passava aquí. I si tornés a viure aquell moment i tingués aquella edat...” El seu argument recorda la tornada d’una vella cançó country: “ I wish I didn’t know now what I didn’t know then / I wish I could start this whole thing over again (Tant de bo no sabés ara el que no sabia llavors / Voldria tornar a començar de bell nou)”. Però és impossible.

De l’acceptació i la inevitabilitat del que passava aleshores també en parla Robert MccLanahan. És l’alta cara de la moneda de Robert Campbell. Va entrar a l’IRA amb 14 anys. Va ser detingut al centre de Belfast als 18 per possessió d’armes i explosius. I condemnat tot seguit a dotze anys de presó. “El meu cap d’escamot va ser Martin McGuinness”, recorda amb orgull, mentre caminàvem per la part catòlica de l’oest de Belfast per anar a buscar Robert Campbell. “La presó em va salvar, probablement. Perquè molts hi van perdre la vida”. A la presó va estudiar una llicenciatura d’història i anglès. I ara treballa per al Sinn Féin com a coordinador de campanyes electorals; també fa de guia pels escenaris de la tragèdia. Reconciliació? Perdó? “El meu avi va morir als 72 anys per una bomba que va posar el pare del Robert [Campbell]”, diu, moments abans de trobar-se’l i encaixar les mans en una de les portes dels nombrosos murs que encara separen a l’oest de Belfast la zona catòlica de la protestant. Miren cap endavant i no cap enrere. “No podem canviar el passat. Teníem les nostres raons, no espero que els protestants les acceptin, però ells tampoc esperen que jo accepti les seves. Senzillament, no en parlem. Però tenim clar que no hi tornarem”.

I d’aquí deu anys més?

Predir el futur no és sinó l’expressió d’un desig. És el que també li demano a Elisha McCallion, de 35 anys, quan la trobo el Dijous Sant a la seva oficina electoral de la circumscripció de Foyle, a Derry. El despatx, auster, està decorat amb una única imatge en blanc i negre de Martin McGuinness davant la pintada de Free Derry, l’anomenat Derry Corner. McCallion és membre electa del Parlament de Westminster pel Sinn Féin, però no ha pres possessió de l’escó perquè els diputats republicans no ho fan mai. No admeten l’autoritat de Londres al territori nord-irlandès.

El dia que es va signar la pau tenia 16 anys. La imatge que té més viva són les llàgrimes de l’àvia. “Era una dona que mai mostrava els sentiments, però davant la perspectiva d’un acord, i el que podria significar per a la nostra família, la recordo molt emocionada i excitada, plorant. Una de les seves filles, la meva tieta Martina Anderson, ara diputada al Parlament Europeu, era en una presó d’Anglaterra. L’àvia sabia que la pau obria la possibilitat d’alliberar-la després de deu anys de reclusió”. Complia condemna de tretze anys per pertinença a l’IRA.

El futur de què parla Elisha McCallion és una Irlanda unida. “Espero que en deu anys no hi hagi Irlanda del Nord. Crec que hi ha un desig d’una nova Irlanda, no el nord i el sud junts, sinó els trenta-dos comtats units en un nou país diferent; una nova Irlanda en què els unionistes que se sentin britànics puguin formar-ne part sense cap problema, sense sentir-se amenaçats. Hem de tenir aquesta conversa, honesta i oberta, sobre el país que volem si guanyem el referèndum de la frontera”.

Sobre el paper, la unificació seria possible si el 50% més un dels ciutadans del nord ho aproven en una consulta. Però per fer-la hi ha alguns obstacles. La potestat de convocar-la la té el ministre britànic de torn de la província. I la lletra de l’acord que la fa teòricament possible, la declaració de Downing Street del 15 de desembre del 1993 feta pel primer ministre John Major i el seu homòleg irlandès Albert Reynolds, indica que hi ha d’haver un desig generalitzat per cridar els nord-irlandesos a les urnes. El Sinn Féin ja el detecta ara i vol la consulta en cinc anys; els britànics no tenen pressa.

Però el Brexit i la demografia ajuden a obrir el debat. Les previsions econòmiques sobre les conseqüències del divorci amb la UE indiquen que entre el 2016 i el 2020 a la república d’Irlanda es crearan 96.000 nous llocs de treball addicionals, mentre que el nord en perdrà quasi 4.000. Abans de la partició, el 1921, Belfast i els seus voltants generaven el 80% de la producció industrial de l’illa. Avui, Dublín n’és la potència i la producció industrial de la república és deu vegades superior a la d’Irlanda del Nord. D’altra banda, els sous són molt més elevats al sud que al nord: 45.000 euros per als treballadors a temps complet a la república per només 30.000 a l’Ulster. L’argument econòmic, doncs, juga a favor dels republicans. I un economista molt prestigiós a l’illa, David McWilliams, del Trinity College de Dublín, sosté que en una dècada la població catòlica superarà la protestant. No és casual que en les dues últimes eleccions, per primer cop en 80 anys, els lleials a Londres van perdre la majoria.

El país ha canviat molt en vint anys. Tothom hi està d’acord. “També la manera de veure la política”, em deia Steve Aikan, cap del grup parlamentari de l’Ulster Unionist Party (UUP). “Ens hem mogut del tradicional sectarisme taronja [protestant] i verd [catòlic] cap a una visió molt més econòmica”. Paradoxal. Perquè l’impacte del Brexit amenaça l’ideari taronja, i el pot atiar. Ara les urnes indiquen una polarització entre el DUP i el Sinn Féin, i una certa desafecció per la política. L’Acord de Divendres Sant sembla esgotat per la falta de govern. Però el nord no té cap més alternativa que seguir creuant xino-xano el Peace Bridge. 

UNA LLUITA QUE ES REMUNTA ALS SEGLES XVI I XVII

El conflicte d’Irlanda del Nord es va convertir pràcticament de la nit al dia en una espiral imparable de repressió i venjança. “Quan van esclatar els primers incidents, ningú es podia imaginar el que passaria els pròxims vint anys. D’un moviment que demanava drets civils es va passar a una violència oberta”, deia fa deu dies al diari ARA David Ford, líder de l’Alliance Party (liberals) entre 2011 i 2016, i conseller de Justícia del 2010 al 2016. L’origen de què parla Ford connecta amb la lluita pels drets civils que tenia lloc a tot el món als anys seixanta. El moviment que sorgeix a Belfast el gener del 1967 s’inspira en el que encapçala als Estats Units Martin Luther King. Des de la partició de l’illa el 1921, l’UPP (Ulster Unionist Party) s’havia mantingut al poder gràcies a la majoria de la comunitat protestant unionista: moltes de les seves polítiques discriminaven la minoria catòlica republicana. L’Associació pels Drets Civils d’Irlanda del Nord demanava àmplies reformes: igualtat del dret de vot en eleccions locals; canvi del sistema per a l’assignació d’habitatges públics; posar fi a la manipulació dels límits dels districtes electorals que atorgava enormes avantatges als protestants; posar fi a la marginació als llocs de treball; la dissolució de les anomenades B-Specials, una força de policia auxiliar formada exclusivament per protestants; i la derogació d’una llei de poders especials que permetia internar sospitosos de terrorisme en camps de concentració sense que fossin sotmesos a judici. Una manifestació amb totes aquestes demandes, convocada a Derry per al 5 d’octubre del 1968, va ser reprimida durament. Els especialistes que han estudiat el conflicte hi veuen l’espurna.

Aquesta tràgica etapa ha sigut la més recent d’una lluita secular. Les diferències entre comunitats es remunten històricament a l’establiment de protestants anglesos i escocesos al nord de l’illa durant els segles XVI i XVII, l’assentament dels quals havia encoratjat la Corona anglesa. En un moment en què Anglaterra es disputava l’hegemonia del món amb dos imperis més, el francès i l’espanyol, tots dos catòlics, i quan la població irlandesa s’aixecava contra el poder anglès, tenir colònies de protestants en un territori catòlic, que podia aliar-se amb els poderosos enemics de Londres, era vist com una vàlvula de seguretat. Al començament del segle XX, la població d’Irlanda era de 4,25 milions d’habitants, 3,25 catòlics i la resta protestants. En el moment de la partició, als sis comtats del nord hi havia 1,25 milions de persones, el 65%-70% protestants.

Més continguts de

El + vist

El + comentat