Eduard Toda, un personatge de pel·lícula

El recent 75è aniversari de la mort d'Eduard Toda (1855-1941) ha sigut un bon pretext per conèixer aquest home polifacètic que va ser cònsol, escriptor, egiptòleg, historiador i defensor del patrimoni català

Un bon cineasta és capaç de fer una pel·lícula entretinguda i amena d’una persona que ha tingut una vida normal, que ha passat per aquest món sense estridències, com ara, posem per cas, una conductora d’autobús que ha recorregut sempre el mateix barri i s’ha habituat a evitar la temptació d’accelerar quan el semàfor es posa taronja. Sí, de tothom se’n podria fer una pel·lícula, però hi ha persones -més ben dit, personatges- amb una trajectòria vital que proporciona un bon guió de pel·lícula, i més que afegir-hi elements de ficció, fins i tot convindria eliminar-ne de reals, no fos cas que la pel·lícula resultant fos inversemblant. Un d’aquests personatges és, sens dubte, Eduard Toda i Güell (1855-1941), clarament inclassificable perquè va fer un munt de feines: cònsol, escriptor, egiptòleg, historiador, gestor i defensor del patrimoni cultural català... El 2016 es va commemorar el 75è aniversari de la seva mort.

La seva vida familiar ja no és el que es considerava normal a l’època. Eduard Toda era fill de pares solters -fill, reconegut judicialment, d’un exalcalde de Reus- i el jove Eduard va ser criat i educat per la mare i per un oncle matern, el conegut periodista i polític reusenc Josep Güell i Mercader. Anys més tard, Eduard Toda va tenir un fill amb una viuda amb qui es va casar més endavant, tot i que no van viure junts pràcticament mai.

La devoció per Poblet

En alguns cercles és conegut sobretot per la seva contribució en la restauració del monestir de Poblet. «Hi tenia una predilecció especialíssima, una mena de devoció laica que li va durar 71 anys dels 86 que va viure», explica Jaume Massó, estudiós de Toda. El seu primer llibre sobre Poblet -aleshores deshabitat- el va editar l’any 1870 ( Poblet, descripcion històrica [sic]). I només tenia quinze anys! Avui se’l qualificaria molt probablement de jove superdotat. En aquest llibre sobre Poblet Toda hi explica la seva proposta de restauració, per a la qual va comptar amb l’assessorament de Gaudí. «Amb la venda d’aquest llibre, Eduard Toda volia sufragar la reconstrucció de Poblet, però aquell any es va publicar una nova edició de la guia habitual de Poblet, i no en va vendre gaires», diu Massó.

Tanmateix, durant la dècada dels anys 30 i fins a l’any 1941, en què va morir, Toda va viure al monestir de Poblet en qualitat de president del Patronat per a la Restauració del Monestir. El 1940, després d’haver estat quasi abandonat durant més d’una centúria, la vida monàstica havia retornat a Poblet i Toda va tenir el privilegi de viure aquest moment. «El somni romàntic que tenia de joventut, que Poblet tornés a tenir vida monàstica i fos restaurat, va esdevenir realitat l’any abans de la seva mort», recorda Octavi Vilà, abat de Poblet.

Toda també va tenir una gran atracció per un altre monument, Escornalbou, un indret que havia estat durant l’Edat Mitjana castell i canònica agustiniana i, a l’Edat Moderna, convent franciscà. La seva activitat, en la seva etapa de maduresa, en una empresa naviliera basca dedicada al transport de ferro del País Basc a Anglaterra li va proporcionar notables guanys que li van permetre, el 1907, comprar Escornalbou. Eduard Toda va reformar a fons les restes d’Escornalbou per residir-hi a temporades.

Als 21 anys va ser destinat a Macau i durant 7 anys va recórrer la Xina

Ara bé, el que realment el fa un personatge extraordinari és la seva feina en un munt de consolats espanyols de països molt diversos. Des de ben jove, Toda tenia passió per conèixer món, la manera de fer i de ser d’altres cultures. No sobta, doncs, que a París comprés els documents manuscrits d’un altre viatger i escriptor català, Alí Bei (Domènec Badia, 1766-1818), que va dipositar a la Casa de l’Ardiaca, a Barcelona.

«Totes les destinacions on va anar Toda són ports, també París, que és un port fluvial», subratlla Jaume Massó. A París, Toda va ser agregat comercial de l’ambaixada espanyola i va fer de secretari, representant Espanya, de l’acord de pau pel qual Espanya va perdre Cuba, Puerto Rico, Guam i les Filipines, i va rebre, en compensació, vint milions de dòlars. Al llarg de la seva vida, de fet, Toda va participar activament en diversos congressos i conferències internacionals en ciutats com Brussel·les, l’Haia i Berna, a més de París, i va redactar una guia legal i pràctica per als cònsols espanyols.

Aprenent a la Xina

Quan tenia divuit anys, sent ja advocat, Toda havia entrat a treballar al ministeri d’Estat -el ministeri d’Afers Estrangers d’aleshores- i havia esdevingut traductor de la premsa estrangera (« escribiente de la interpretación de lenguas »). Tenia una gran facilitat per als idiomes. Quan hi va haver una vacant a la colònia portuguesa de Macau, situada al sud de la Xina, tocant a Hong Kong, no va dubtar a demanar d’anar-hi; acabava de fer 21 anys i s’hi va estar gairebé set anys. Espanya encara tenia les Filipines, i el comerç amb l’Orient era important. Per arribar a Macau, calia fer-ho amb vaixell de vapor -som en una època en què el vaixell era el mitjà de transport número u per a les grans distàncies- i es trigava unes cinc setmanes.

«Per a mi, el besavi era el senyor gran i seriós que ens guaitava des d’un retrat en llapis fet per un pintor famós [es refereix a un retrat que en va fer Ramon Casas] des d’alguna paret del saló de les moltes cases on vam viure al llarg de la vida diplomàtica del meu pare», recorda Teresa Toda, besneta d’Eduard Toda. «Ens semblava un personatge dels llibres d’aventures que llegíem habitualment; era un home fascinant -subratlla la Teresa-. Però un detall me’l va humanitzar: va ser quan vaig saber que va anar a la Xina quan només tenia 21 anys! Que jove!»

Els funcionaris estrangers de Canton vivien en una illa, per evitar els conflictes. No sortien gairebé mai de l’illa. Toda, en canvi, empès per una enorme inquietud de saber coses del país que l’acollia, tot sovint passava el pont que l’unia amb la terra ferma i es barrejava amb la població; anava al mercat, al teatre, a les festes populars, passejava pels carrers i es fixava en les diferents maneres com es demanava almoina... Tot interaccionant amb els autòctons, cada dia aprenia noves paraules i expressions en xinès.

«A més de conèixer a fons la gent i la cultura de cada país, Eduard Toda gaudia irradiant el coneixement que adquiria», diu Massó. Comprava llibres i més llibres -va arribar a comprar-ne uns 60.000-, però la major part, un cop llegits, els regalava; era d’allò més generós. Els donava als centres on més els esqueia en funció de la temàtica: els religiosos, a Montserrat; els d’aspectes legals, al Col·legi d’Advocats de Barcelona; els de literatura, a la Biblioteca de Catalunya, etc.

El llegir no li feia perdre l’escriure. I és que tenia temps per fer les dues coses, perquè la seva era una feina d’estar disponible per a qualsevol conflicte o gestió relacionada amb el trànsit comercial espanyol. Anotava un munt de coses en un dietari -que no escrivia pas cada dia sinó de manera discontínua; de fet, durant llargues temporades el dietari no sortia del calaix-, gràcies al qual ens ha llegat un munt d’anècdotes.

Uns quants escriptors han escrit sobre Toda. Josep Pla, per exemple, de l’estada d’Eduard Toda a la Xina, explica: «S’alimentà exclusivament de pollastres rostits, ous passats per aigua i aigua mineral. La higiene, la salubritat, eren inexistents. A vuitanta anys, encara es queixava del paludisme que hi contragué en la seva joventut». Segons Pla, que en la cita anterior es referia a la disenteria, «l’estada a la Xina de Toda li havia deixat un record molt precís». «Em descrivia els viatges que amb altres membres del cos consular havia realitzat pels enormes rius d’aquell imperi immens. Viatjaven en grans barcasses convertides més o menys en yachts a la vela. Les vores dels rius estaven infestades d’una tal quantitat de bandits i pirates que el govern els havia donat el dret de disparar sobre qualsevol xinès que s’acostés a l’embarcació amb un posat equívoc: “L’anarquia era indescriptible. Els atacs constants de què érem objecte ens obligaven a disparar. Eren com si fossin cocodrils. Si no ho haguéssim fet, ens haurien devorat com aquell qui menja un préssec. Un xinès valia, llavors, pràcticament res. L’alimentació diària d’un d’aquells éssers humans, valia, en aquella època, dotze o tretze cèntims. Així i tot, aquells viatges fluvials eren perillosos; els cònsols havien d’estar constantment parapetats i rifle en mà, perquè els xinesos estaven sempre a la que salta”».

Molt de tant en tant, Eduard Toda trobava algú del país, i s’interessava pels motius pels quals era tan lluny de casa. El mateix Toda explica un munt de detalls d’un català fugitiu que es va trobar a Canton.

«Una tarda’l cap de policia, vell mariner de guerra enviat de Filipines, vingué a dir que les autoritats xines havien detingut y conduhien un súbdit espanyol acusat d’haver ferit a un indígena. La notícia’m feu saltar, perquè senzillament no hi havia llavors cap nacional a Canton: però replicà l’agent que’s tractava d’un mariner desembarcat lo dia abans d’una fragata americana, la Mary Jane, arribada de Califòrnia. A mes qüestions de quin era’l nom del detingut y com se trobava en lo vaxell americà, respongué l’agent qu’era impossible de moment tota averiguació ja que estava tan borratxo que no podia parlar clar ni tindre’s dret en peu.

»Fou necessari aplaçar les investigacions, y l’home quedà tancat dormint la mona en una petita cambra habilitada com a presó. Al matí següent, comparegué’l criminal. Era aquest un home d’una seixantena d’anys, presentant-se brut, descals, espitrerat, avergonyit d’ell mateix, baix lo cap y no gosant aixecar la vista que tenia clavada a terra. Creguí deure començar per fer-li sentir la imprudència de sa conducta comprometent lo bon nom de nostra nació y la tranquilitat del país, y l’home res digué ni gosà mirar-me la cara. Llavors se desenrotllà la escena següent en lo diàlech començat per mi y descrit tal com passà.

»-¿Cómo se llama V.?

»-José Alimbau.

»-¿De qué provincia es V.?

»-De Tarragona.

»-¿De quin poble sou?

»Al sentir lo català l’home saltà materialment com si hagués rebut una sacudida elèctrica. Refeu sa moral, axecà’l cap y respongué:

»-De Reus.

»-¡De Reus! -vaig replicar-. ¿Y de quin carrer?

»L’Alimbau ja no respongué a ma pregunta. Me mirà de fit a fit, y acompanyant-se d’una exclamació massa típica de la terra, que no pot aquí consignar-se, digué ab accent convençut:

»-¡Ja deu ser de Reus vostè també!

»Aquí acabà la indagatòria, lo procés y tot. Lo home que havia gaudit y perdut cert benestar a Califòrnia, embarcà en la fragata americana treballant son passatge per a acostar-se a Manila hont pensava trobar un queviure. Era músich excelent, concertista de guitarra a la qual puntejava les òperes italianes dels millors mestres. De sa vida anterior sols digué que jovenet havia dexat Reus per rahons de família l’any 1845, havent des de llavors viscut al estranger. Vaig buscar-li colocació en un moll de sucre de la Pampanga, y als pochs anys m’avisaren que havia mort.

»Al reveure mon poble, retornat de Xina, fou fàcil averiguar la història d’aquell home. No’s deya Joseph Alimbau sinó altre nom, y havia fugit després de donar mort a sa muller ab una agulla espardenyera. Gelosia que no semblà infundada, fou causa d’aquell crim».

Obrint tombes a Egipte

Dels llocs on va estar Toda, sens dubte Egipte és dels que el van impactar més. Va quedar captivat per l’antic Egipte. Ens ha llegat una esplèndida col·lecció d’antiguitats, de fotografies i de calcs de relleus d’Egipte que es troben repartits entre la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú i el Museu Arqueològic Nacional de Madrid.

«Eduard Toda va arribar a Egipte com a cònsol d’Espanya el 1884. Inquiet com era intel·lectualment, ben aviat va començar a recórrer el país i els seus monuments. Entre altres activitats interessants, va entrar en contacte amb una comunitat menorquina que feia anys que s’havia establert a Malawi (província de Mínia), però que seguia en contacte amb casa seva i rebien diaris del país», explica Josep Padró, president de la Societat Catalana d’Egiptologia. «Va fer amistat amb els cercles egiptològics del Caire, que en aquell moment estaven posant dempeus una nova ciència, l’egiptologia, amb el francès Gaston Maspero, aleshores director del Servei d’Antiguitats i del Museu Egipci de Bulaq. Sota el mestratge de Maspero, Toda va aprendre jeroglífics. Quan Maspero va emprendre un viatge d’inspecció a l’Alt Egipte l’any 1886, es va endur Toda. En arribar a Luxor van saber que acabava de descobrir-se a Deir el-Medina una tomba sense violar, la tomba de Sennedjem. Maspero i Toda van obrir la tomba, i tot seguit Maspero va encarregar a Toda excavar-la i fer l’inventari del seu contingut», explica el president de la Societat Catalana d’Egiptologia.

El mateix Eduard Toda en va escriure tots els detalls: «Estant á a la cayguda de la tarde ab lo barco amarrat al peu dels molls del temple de Amenophis á Luxor, arribá un beduhí á bordo ab la nova d’haver descubert un sepulcre egipci, encara intacte, en la ribera esquerra del sagrat riu. Sent ja massa tart pera trasladarnos al lloch que citava, aplassarem la expedició fins al següent dia. De bon matí atravessárem lo Nil y la plana de Tebas fins als colossos de Memnon; entrárem en lo desert y al cap de mitja hora de penosa marxa per lo desert, arribárem al pou de la nova tomba». Toda escriu el moment en què entra a la tomba: «Ple d’emoció vaig baixarhi, una corda lligada al cos, trobant al fons del pou una cambra nua y en un recó á la dreta un corredor en pla inclinat, que seguia fins á la porta del sepulcre. Aquesta, feta de fusta, estava intacte, ab l’enforrellat passat tal com lo deixara’l sacerdot d’Ammon, que dintre hi depositá’l darrer cadavre. Ab una destral trencárem los montants de pedra pera salvar la porta, y treta aquesta de son lloch, entrárem en aquella tomba per ningú oberta feya tres mil anys. Las primeras inscripcions trobadas en lo passadis nos feren coneixer que perteneixia á la familia de Son Notém, de casta sacerdotal y guardiá de la necrópolis real en la vall vehina. La cambra mortuoria tenia cinch metres y mitj de llargada, dos y mitj d’amplaria y tres d’alsada. Per terra’s veyan uns vint cossos de momias, tot lo mobiliari dels difunts, estátuas, ofrenas, bastons, vasos, y fins en un recó olvidat un carro de difunts, allí deixat per la pressa dels que assistiren al darrer enterro. [...]. Lo que mes crida la atenció foren las pinturas de las parets, tan frescas y conservadas com si’l dia anterior haguessen sigut fetas. [...]. Era molt important aquell descobriment, y tots suposavam que’ls viatgers lo respectarian. No fou aixís, puig dos ó tres dias mes tart una banda d’americans baixá á la cambra y destruhí una pintura grabant sos noms sobre ella. Justament irritat lo senyor Maspero maná tancar de nou lo pou de la tomba, omplintlo d’arena y pedra».

«Sorprèn que tot i que Toda no fos egiptòleg se li confiés l’excavació de la tomba de Sennedjem. La seva brillantor intel·lectual, la seva personalitat seductora i el seu gran interès i curiositat per tot són algunes de les possibles explicacions», diu Xavier Duran Esteva, autor del llibre V iatges per Egipte d’Eduard Toda i Güell, 1884-1886.

De la seva estada a Egipte, Toda va deixar un valuosíssim llegat: va redactar la memòria de la tomba de Sennedjem i un gran nombre d’articles i llibres, com ara La muerte en el antiguo Egipto, i el monumental i luxós volum A través del Egipto, editat en forma de fascicles que s’adquirien per subscripció. Un cop més, com havia imaginat d’adolescent amb el seu primer llibre, sobre el monestir de Poblet, va pensar ingènuament que faria diners amb els seus llibres!

El llegat català de l’Alguer

Malgrat que va residir un grapat d’anys a milers de quilòmetres de Catalunya, se sentia molt vinculat a la seva terra natal. De fet, va aprofitar un any sabàtic per connectar amb el catalanisme i el moviment cultural de la Renaixença, i s’hi va implicar de valent. Per això no és estrany que quan va fer una estada a Sardenya se sentís especialment atret pel llegat català que conserva aquesta ciutat sarda, aleshores molt desconegut, tant per catalans com per algueresos.

Ho il·lustra una conversa que va mantenir amb la mestressa d’un hostal on es va allotjar, a l’Alguer, l’any 1887, escrita pel mateix Toda:

«Era propietària d’aquest establiment, sense cap hoste el jorn de ma arribada, una bona muller que’s desvetllà per a fer agradable ma estada en sa casa, donant-me bona cambra, llit tou y roba neta. Al menjador volgué servir mon gust, preguntant quins menjars preferia de la llista de plats italians que va indicar.

»-¿Que teniu peix? -vaig preguntar-li en català.

»-Hi ha lluç, palaies i congre -respongué al temps que’m fixava la mirada volguent descobrir qui jo podria ser.

»-¿Que sou alguerès?

»-No.

»-Deveu ser un dels fills d’aquell capità d’artilleria que marxà d’aquí fa una dotzena d’anys.

»-No, no sóc sardenyès, ni tampoc italià.

»-Llavors d’ahont sou, que sabeu la nostra llengua?

»-Català, vingut d Barcelona.

»-¿A Barcelona també parlen alguerès?

»-Tothom.

Per saber-ne més: 'Les set vides d'Eduard Toda'

Com és possible que un adolescent de 15 anys s’autoedités un llibre sobre una futura reconstrucció de Poblet? ¿Com s’explica que un diplomàtic jove acabés convertit en una figura de l’egiptologia del segle XIX? Què significa, com diuen els llibres, que fos el «descobridor» de l’Alguer? ¿Com és possible que un home sol se’n sortís, amb èxit, de consolidar les restes de Poblet i de salvaguardar el monument durant la Guerra Civil? ¿D’on va sorgir un personatge d’aquesta magnitud? Com era? Com s’explica la seva figura? Quina era la seva visió del país? Quin era el seu projecte de reconstrucció cultural i nacional de Catalunya?

Aquestes i altres qüestions són les que mira de respondre el documental Les set vides d’Eduard Toda, que es projectarà dijous vinent, 19 de gener, a les 19.00 hores al Saló del Vigatà del Palau Moja (C/ Portaferrissa 1, Barcelona). La projecció serà exclusiva per als lectors de l’ARA.

«Toda és un personatge digne de pel·lícula de l’època més daurada de Hollywood; en lloc d’una vida, sembla que n’hagués viscut cinc, sis o set», diuen els autors del documental, Toni Orensanz, Ramon Masip i Manel Vinuesa. «A Les set vides d’Eduard Toda recorrem els espais clau de la vida de Toda -el monestir de Poblet, la tomba de Sennedjem a Egipte, l’Alguer, Escornalbou...- en companyia de persones que coneixen la seva figura i la seva obra i en tenen memòria: egiptòlegs, monjos, historiadors, familiars...», expliquen els autors.

El documental és una de les nombroses iniciatives que ens ha llegat l’Any Toda, que just s’acaba de cloure. Celebrat el 2016, amb motiu del 75è aniversari de la mort d’Eduard Toda i Güell (1855-1941), aquesta celebració ha ofert un munt d’activitats -exposicions, conferències, cicles de lectures, itineraris teatralitzats i lectures de textos- que han servit per ampliar l’estudi i el coneixement de la personalitat i la trajectòria d’aquest interessantíssim personatge que va ser contemporani, company d’estudis i amic de l’arquitecte Antoni Gaudí. Entre les principals propostes ha destacat l’exposició Eduard Toda i Güell (1855-1941): de Reus al món, que s’ha pogut veure al Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca, de Reus.

Escornalbou i Poblet, dos escenaris clau de la vida de Toda, han tingut especial protagonisme en l’Any Toda, un esdeveniment organitzat per l’Ajuntament de Reus, amb el suport de la Diputació de Tarragona i el departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. 

Més continguts de

El + vist

El + comentat