FORA DE CLASSE

La pàgina en blanc

No ens podem conformar a ser cursors que només poden triar entre les opcions d'un menú

És ben sabut, per estudiants, escriptors, dibuixants o investigadors, que no hi ha res més temible o més il·lusionant que una pàgina en blanc. És l’avantsala de la primera frase o del traç que encara ha de néixer, de la primera entrada d’un diari que inaugura un temps nou, o de l’esborrany d’una recerca sense resultats garantits. Fa poc temps, un amic, professor de creació audiovisual, m’explicava que es trobava que els estudiants no sabien partir de la pàgina en blanc, que no sabien relacionar-s’hi perquè ja partien del menú d’opcions que els oferia el programa d’edició de vídeo. Partien del que el software els permetia fer per concebre els seus projectes creatius, les seves històries, els seus imaginaris. Em va semblar que el que aquest amic em descrivia era una imatge molt potent per explicar, en general, la colonització de les nostres ments i dels nostres desitjos.

Com reconquerir la pàgina en blanc? L’estudiós i jesuïta francès Michel de Certeau analitzava als anys 70 l’escriptura com un dels mites de la modernitat. Explicava, a la primera part d’una llarga recerca col·lectiva titulada La Invención de lo cotidiano, que la relació amb la pàgina en blanc es correspon amb el naixement de l’individu com a subjecte i de la seva llibertat com a capacitat de reescriure el món des de zero. Des del productivisme capitalista (fabricar el món) fins a la idea de revolució (escriure de nou la societat), comparteixen aquesta relació privilegiada amb un espai i un temps que està absolutament per fer.

Nosaltres no tornarem a ser aquest subjecte modern que va voler ser lliure i ser amo al mateix temps. I més ens val. Perquè amb el seu gest emancipador va esborrar i va arrasar no només el que el lligava sinó també el que el vinculava als altres i al món. La pàgina en blanc pot ser també la imatge d’aquest món arrasat i llis, sense plecs, sense història, sense ombra i sense vincles. Però tampoc no ens podem conformar a funcionar com les manetes o cursors que sobre la superfície freda de la pantalla només els queda escollir entre les opcions d’un menú per editar i posar efectes als diferents capítols d’una vida capturada.

El blanc, avui, es conquereix obrint escletxes, ocupant els marges, ampliant els intervals que s’amaguen entre les paraules, els codis i les imatges que saturen la nostra imaginació i que ofeguen la nostra respiració. Cada llibreta, full o pàgina en blanc que aconseguim posar-nos davant és avui un sabotatge al segrest de la nostra atenció i de les nostres possibilitats de vida. Per això cal seguir insistint, a les aules però també a la vida en general, i, abans de caure en el parany de la pregunta “quines possibilitats tinc?”, forçar el problema: “I jo què voldria?” El més probable és que aleshores neixi una possibilitat inesperada.