Va ser concebut en l’època de les grans infraestructures públiques que es projectaven arreu de l’Estat i ha obert portes quan, no només no se’n construeixen, sinó que generen rebuig. El Palau de Congressos de Palma ha començat la seva singladura aquest cap de setmana, després de gairebé deu anys en construcció, dotze des que el projecte de l’arquitecte navarrès Patxi Mangado va guanyar el concurs, un any i mig de paralització de les obres més dos de ralentització, i ha suposat un cost per als pressuposts públics de 140 milions d’euros.

Ens demanem què li passa a un conjunt arquitectònic (format aquí per l’edifici destinat a congressos i el de l’hotel annex) quan pateix quasi tretze anys de bregues polítiques, empresarials i judicials; quan, mentrestant, la ciutadania i els més de deu milions de visitants anuals de Mallorca en veuen l’esquelet pràcticament en estat d’inacció durant més d’un lustre i just a l’entrada principal de Palma i, sobretot, com es percep quan ha estat projectat en una època i neix en una altra, amb un canvi evident de mentalitat social.

“El temps és el jutge més important de l’arquitectura. Per bé o per mal, els resultats de qualsevol projecte es valoren al llarg de molts anys”, afirma Patxi Mangado (Estella, 1957), que fa poques setmanes, en reconeixement a la seva trajectòria, rebia el Premi de les Arts en la categoria d’arquitectura, que concedeix l’Acadèmia de les Arts de Berlín (Akademie der Künste). “Els disgustos que m’ha donat aquesta obra, que han sigut molts i intensos, avui han passat ja a un segon pla. Estic satisfet dels resultats i sé que el temps demostrarà el seu valor per a la ciutat i l’illa. És l’últim gran palau de congressos que es construeix a Espanya, quan estratègicament hauria d’haver estat un dels tres primers”.

Tant la decisió de tirar endavant la construcció d’un gran palau de congressos per a Palma com la d’ubicar-lo en primer pla a l’entrada de la ciutat des de l’aeroport i el sud de l’illa, es van prendre durant la segona legislatura de Jaume Matas com a president del Govern Balear, i de Catalina Cirer com a alcaldessa de Palma (2003 -2007). El segon mandat de Matas, que ja havia tornat a les illes després de ser ministre de Medi Ambient del govern Aznar, és el del “ Hágase ”, que ell mateix va admetre que deia cada vegada que tenia un projecte al cap.

La concepció del Palau de Congressos coincideix, doncs, amb l’època de la construcció de les grans autopistes, com la d’Eivissa; coincideix amb l’edificació a una velocitat de vertigen del Palma Arena, encara en un procés judicial del qual surten més de 25 peces separades, entre les quals el cas Nóos. És també el moment de l’encàrrec a Santiago Calatrava de fer una òpera flotant a la badia de Palma que, si no s’hagués aturat, havia de costar més de 100 milions -i així i tot es va pagar la maqueta a l’arquitecte amb més d’un milió d’euros que van sortir d’infraestructures educatives, cosa que va generar una altra causa als jutjats-. Són els anys de la creació, amb pretensions de grandesa, de la radiotelevisió autonòmica, IB3, de la construcció del metro de Palma, del macroport de Ciutadella o, entre moltes altres coses, de la polèmica situació i adjudicació de l’edificació de l’Hospital de Son Espases, igualment investigat per la justícia.

Aquest és el moment històric en què es concep el Palau de Congressos. També era una demanda històrica tant del sector del comerç i de la restauració com sobretot dels hotelers de l’illa, que, sigui dit de passada, a l’hora de concursar per aconseguir l’adjudicació de la gestió hi van donar l’esquena reiterades vegades. Va ser el regidor d’Urbanisme de l’Ajuntament de Palma, el popular Rodrigo de Santos, posteriorment empresonat per delictes de malversació de cabals públics i abús de menors, qui va decidir que el Palau de Congressos se situés al districte de Nou Llevant, una de les zones més deprimides de la ciutat. I va ser aquest equip el que va convocar un concurs restringit per adjudicar el projecte arquitectònic, que va guanyar Patxi Mangado. Era el mes de juny del 2005. Dos anys després van començar les obres. Han passat quasi deu anys d’allò i l’actual alcalde de Palma, el socialista José Hila, ha confessat: “Si fos avui, no començaria les obres. Però amb el temps es veurà que construir-lo va ser una decisió encertada”.

El 2004 es va constituir la societat Palau de Congressos SA, participada al 50% pel Govern Balear i per l’Ajuntament de Palma. Des que li va ser adjudicat el projecte, Mangado ha conegut i ha hagut de tractar amb quatre alcaldes de Palma (Catalina Cirer, Aina Calvo, Mateu Isern i José Hila) i amb quatre presidents autonòmics (Jaume Matas, Francesc Antich, José Ramón Bauzá i Francina Armengol), alternativament del PP i del PSOE a les dues institucions. “Si tenim en compte totes aquestes i moltes altres vicissituds, a més de trobar-nos de ple amb les limitacions pròpies d’una època de gran escassetat econòmica, la construcció del Palau de Congressos de Palma ha sigut extraordinàriament difícil. Vaig arribar a tenir dues embòlies pulmonars per l’estrès i vaig estar a punt de no explicar-ho. Així i tot, he de dir que, si bé uns mandataris polítics s’han demostrat més interessats en el palau que no els altres, no n’hi ha hagut cap que no hagi volgut fer l’edifici. Més enllà dels dubtes, tots han defensat que seria essencial per a la ciutat i per a l’illa”, afirma Patxi Mangado.

En aquesta successió d’alcaldes de Palma no es té en compte que, quan s’inauguri oficialment a principis d’estiu el Palau de Congressos, serà el cap de llista de la formació ecosobiranista Més i actualment regidor d’Urbanisme, Antoni Noguera, qui haurà pres ja el relleu de l’alcaldia. Noguera havia declarat a començament de la legislatura que el que s’hauria de fer és enderrocar l’edifici.

El desgast d’una dècada

Als entrebancs descrits s’hi han de sumar, en un resum succint, l’adjudicació el 2007 de la construcció de la infraestructura i la seva explotació posterior a una UTE formada per cadenes hoteleres (Barceló i Iberostar), empreses de viatges com Globalia, i de diversos àmbits de la construcció (Acciona i Sampol). Al cap de poc temps totes van abandonar excepte Barceló i Acciona. A aquesta situació la seguiria la ruptura del contracte de Barceló, el 2009, un any després de començades les obres i sense que li ocasionés cap perjudici econòmic. No havien passat dos anys i, el juny del 2011, és Acciona qui paralitza les obres denunciant impagaments. Al setembre es reprenen però un any després es tornen aturar i així queden dos anys més. Mentrestant, s’havien succeït dos concursos per adjudicar la gestió que van quedar deserts. Encara n’hi hauria d’haver un altre de desert, un d’anul·lat i, finalment, l’últim que va guanyar Meliá Hotels.

Amb tants problemes i més d’una dècada en obres, Antoni Noguera, declarant que ell l’enderrocaria, no feia sinó recollir l’opinió de bona part de la ciutadania de Palma, que, fins ara, han vist com la infraestructura patia un gran desgast, no només físic, sinó especialment en la percepció que se’n té. En tot cas, l’equip d’Urbanisme de Noguera ja treballa perquè el nou Palau de Congressos sigui un dels elements essencials per a la recuperació de la zona, que volen convertir en districte dedicat a la innovació i a la cultura, amb la construcció de la Caixa de Música com a seu de l’Orquestra Simfònica, la rehabilitació de l’antiga fàbrica tèxtil de Can Ribas al veí barri de la Soledat per destinar-la a espais d’autogestió per a les arts escèniques, i la reforma de l’edifici de Gesa (que apareix al disc Lamparetes dels Antònia Font), en primera línia de mar a la vora del Palau de Congressos, que està previst que sigui dedicat a la creació tecnològica.

L’arquitecte Biel Horrach, actualment director general d’Urbanisme, pensa: “Tot i que el solar on s’ubica el Palau de Congressos i l’hotel annex és petit i que s’haurien pogut aprofitar solars més idonis, comprenc la decisió de Rodrigo de Santos de situar-lo en un espai amb poques qualitats precisament per donar entitat al lloc a través de l’arquitectura. Ara el que s’ha d’intentar és que aquesta nova infraestructura serveixi per sumar a aquest districte d’economia creativa, que sigui un equipament inclusiu per al barri i evitar que es converteixi en una entitat que promogui la implantació d’hotels i comerços únicament per donar-hi servei”.

La necessària reconciliació

En la mateixa setmana que el Palau de Congressos i l’hotel de quatre estrelles annex obren les portes, tothom és conscient que es necessitaran uns quants anys i iniciatives socials per reconciliar la infraestructura amb la ciutadania de l’illa. També n’és conscient l’autor dels edificis, Patxi Mangado, que està d’acord amb l’opinió general: “És cert que aquest projecte pertany a l’època de construcció de les grans infraestructures. Per dir-ho d’alguna manera, és l’últim elefant, però també ho és que Espanya portava 30 anys d’endarreriment en infraestructures públiques. A Alemanya i a França ja s’estan renovant les que es van construir fa tres dècades, mentre que aquí no es feia res. Amb això, no vull dir que el Palau de Congressos no sigui necessari ni oportú. És cert que s’hauria d’haver construït fa 15 anys, però també ho és que s’ha acabat just en el moment d’un nou cicle econòmic, que hi ha enormes expectatives de congressos i que, amb activitats per a la ciutadania, es pot convertir en un espai cívic i cultural de primera dimensió”.

Meliá, que pagarà a l’Ajuntament de Palma 2,1 milions d’euros anuals de lloguer pel Palau de Congressos i l’hotel annex, ja té confirmats 14 esdeveniments per a aquest 2017 i preveu superar els 77.000 participants en congressos i altres activitats en els pròxims cinc anys. L’empresa hotelera, conscient que s’ha de guanyar la confiança i l’interès de la ciutat, ha assegurat que està preparant un programa complet d’esdeveniments culturals “amb un preu simbòlic”. Patxi Mangado es mostra satisfet de la seva obra, tot i els problemes viscuts i el desgast patit pel conjunt arquitectònic amb l’endarreriment de la construcció: “És pràcticament al centre de la ciutat, s’ha aconseguit una continuïtat visual amb el mar. I, això no ho diu ningú, si no s’hagués hagut d’indemnitzar el Grup Barceló, cosa que no té res a veure amb mi, hauríem acabat les obres amb un desviament pressupostari d’un 1% negatiu. La percepció que s’ha tingut aquests anys i que es té ara és pròpia de la immediatesa. En parlarem d’aquí 10 o 15 anys”.