“Desfilar embarassada és una pràctica cada vegada més normalitzada”, diu un titular a la premsa. L’article ho ven com una revolució en el món de la moda, una més de la nova onada feminista. Asseguren que es tracta d’un fenomen que promet créixer de manera exponencial i ho valoren com una nova fita de les dones i dels dissenyadors.

L’últim cas ha estat el de Helen Lindes a la Setmana de la Moda de Barcelona, que ha lluït els vestits de Lola Casademunt. Lindes, que ha de parir al maig, mostrava una panxa evident i els vestits que duia així pretenien exhibir-ho amb naturalitat. La cantant Rihanna també dissenya les seves col·leccions de roba interior respectant la diversitat física de les dones, també durant l’embaràs. Però això no sempre és així.

En el cas de Victoria’s Secret, la model russa Irina Shayk ha desfilat embarassada en dues ocasions. Però tot i anunciar-se, sempre era inapreciable. Un any duia serrells i l’altre una gavardina per dissimular una panxa incipient. El 2013 Doutzen Kroes duia un conjunt de roba interior sofisticat que no permetia intuir la presència de cap inquilí al seu ventre. A l’última Setmana de la Moda de París la model Erin O’Connor va desfilar embarassada de vuit mesos lluint un voluminós vestit de Schiaparelli. Una mena de quàdruple campana de tul que tapava la silueta del seu cos sota desenes de capes de roba. L’embaràs quedava totalment ocult.

La model Lili Aldrige va desfilar per a Brandon Maxwell embarassada de cinc mesos amb un espectacular vestit ajustat de color vermell que sí que li marcava una silueta esvelta i, al centre del seu cos, una petita panxa. No era la primera vegada que ho feia. El 2011 ella i Alessandra Ambrossio ja van desfilar embarassades sense que se’ls notés que havien de ser mares. En aquell moment es va anunciar com a revolucionari perquè els experts consideraven que les mides de les models havien canviat. Però només una mirada obsessiva que escruta mil·límetres de més en la cintura de les dones ho podria aventurar. No semblava que dins seu amaguessin un fetus. El 2010 Jourdan Dunn va lluir un cosset de Jean Paul Gaultier que li cobria la panxa amb una mena de closca marró i feia notar el discret volum d’un embaràs. Però més enllà de la panxa, totes aquestes models mantenien talles molt per sota de la mitjana de les dones no gestants.

Aquesta presumpta revolució potser pretén trencar el tabú del físic de l’embaràs, però amaga alguna cosa més nociva: un nou cànon estètic per a les embarassades. Fins ara ens imposaven un físic en el nostre dia a dia. Ara també estan creant la nova dictadura física de l’embaràs. Cossos impossibles d’assumir durant un procés de gestació i, en cas d’aspirar-hi, amb possibles conseqüències perilloses per a la salut de la mare i del fetus. Ens venen falses revolucions però són imposicions estètiques just en el moment que el cos de la dona experimenta canvis profunds molt bèsties.

Per cert, la recerca a internet d’aquesta informació sobre models embarassades ha comportat canvis immediats en el meu ordinador: l’aparició de nous bàners publicitaris que, ves per on, m’anuncien roba per a dones grasses que poc s’assemblen a les gestants que desfilen per les passarel·les d’arreu del món. Fins i tot els algoritmes de cerca tenen criteris més realistes.