L’any 1975 el periodista britànic Peter York va descriure en un article de Harpers & Queen qui eren i com es comportaven els sloane rangers, és a dir, l’equivalent als nostres pijos, un terme que va fer fortuna a partir dels anys vuitanta entre tots aquells que s’havien enriquit gràcies al raig de diner fresc procedent de la City (també al Regne Unit van tenir el seu particular pelotazo ) i que necessitaven una bona pàtina a més de fórmules per construir un llinatge que semblés que provenia de Camelot.

El centre de l’univers d’aquests personatges va ser Sloane Square, a Londres -d’aquí ve el nom-, i el seu principal model d’èxit Lady Diana Spencer, i és que les joves a la caça d’un bon partit (ai las!) van ser el principal corrent de transmissió d’aquest modus vivendi.

Les sloan rangers són noies de camp filles de pare militar d’alt rang, petit noble rural o funcionari colonial i de mare encantadora i aficionada a la jardineria i a l’aviram, però aficionada i prou.

Aquestes English roses mai no vesteixen sexi, mai stretch, no utilitzen perfum (si ho fessin seria alguna cosa així com ara Miss Dior o Calèche d’Hermès), porten la manicura natural i un tall de cabells molt còmode, de manera que no sigui gens difícil encaixar-hi el casc de muntar. Mai no pensen gaire estona què s’han de posar (vaja, mai pensen gaire en res) perquè es vesteixen com les seves mares, tenen una fórmula i, per tant, ho fan de manera automàtica. Combinen, per entendre’ns, Barbour i perles i vesteixen indoor peces outdoor.

Segons Peter York, les noies sloane, bàsicament, munten a cavall. Una típica pregunta que les seves mares es fan entre elles quan es troben per mesurar l’índex de sloaneitat de les seves criatures seria una cosa similar a aquesta: “La teva filla munta a cavall, oi? Li queda temps per fer alguna feineta remunerada?”

Si alguna cosa no els agrada no diran “Això no m’agrada” sinó “M’avorreixo”. S’han criat a les public schools, que són un lloc perfecte per fer-hi bons contactes, tot i que no tenen cap pega en ser ignorants en molts aspectes. Són conservadores i clàssiques i estan fascinades per l’aristocràcia, que senten molt propera. Quan van de festa no s’hi posen per poc i són, amb diferència, les més salvatges a tots nivells, tot i que de dia tornaran a desplegar tots els gestets femenins propis de la falsa timidesa i el decòrum. Mai no parlen de classe social, per als sloanes hi ha els que són com ells (“ people like us ”) i després aquell tipus de persones que gasten diners anant de vacances i comprant mobles (no com ells, que van de vacances a casa d’algun amic o cosí i hereten els mobles).

L’accent és el que realment fa l’ sloane i és la seva marca més personal, el que els distingeix. Per aprofundir sobre aquest aspecte res millor que llegir l’article de Nancy Mitford titulat “ The English aristocracy ”, publicat com a rèplica al del professor Alan S.C. Ross titulat “ U and non U ”, tots dos recopilats per la mateixa Mitford al llibre Noblesse oblige (1956).

Les sloane rangers es casen amb un igual que els presentarà el seu germà, com a molt el seu cosí, i que serà un noi que treballarà (és un dir) a la City perquè a aquests personatges els encanta el magic money, és a dir, aquell diner que es fa sense gaire esforç i gràcies al misteri que hem acordat anomenar “finances”.