A quest estiu l’última campanya per a la protecció del patrimoni urbà de Pequín ha fet estralls a les acolorides botigues del carrer Yonghegong, una via vorejada d’arbres entre dues de les principals atraccions de la ciutat: el temple de Confuci i el dels Lames. Els obrers, armats amb palanques, martells picadors i ordres municipals, van arrencar ràfecs de teules i columnes de fusta decorades amb llanternes vermelles i banderes de pregàries tibetanes. Després van tapiar i pintar espais abans ocupats per portes o finestres.

Yuan Hong, que fa deu anys va obrir una perruqueria en un dels típics carrerons coneguts com a hutongs, no gaire lluny de Yonghegong, un dia va arribar-hi a primera hora del matí i s’hi va trobar uns obrers que li treien el vidre de l’aparador. ¿No podeu esperar que em renti la cara?”, diu que va implorar als obrers. “¿No podeu anar més a poc a poc?” No, no podien o no volien. I mentre ella continuava tallant, rentant, tenyint i eixugant els cabells dels clients, els treballadors anaven tapant l’entrada amb fileres de totxos fins que la perruquera es va quedar tancada a dintre. Al final del dia només li quedava una finestra, que li havien fet nova.

Quan, el mes passat, van treure la primera bastida del carrer Yonghegong, els edificis s’assemblaven força al seu disseny original, de finals del segle XIX, més o menys. El preu que s’ha hagut de pagar, però, ha sigut la desaparició de com a mínim una dotzena de botigues que venien encens, joies, pintures, escultures i tota mena de parafernàlia religiosa.

Durant dècades les autoritats pequineses semblaven disposades a tirar a terra els barris històrics de la ciutat, i així eliminar les rengleres d’habitacles d’un sol pis que formen els hutongs. Però ara, diuen, intenten restaurar el que en queda. Tal com va dir la primavera passada l’alcalde de Pequín, Chen Jining, l’objectiu és “restaurar fidelment tots els edificis històrics i culturals”.

Els conservacionistes, però, han rebut les obres amb ambivalència. Molts han acollit favorablement les millores fetes als barris antics i han assenyalat que s’han renovat els banys públics, unes instal·lacions sanitàries de primera necessitat per a moltes persones perquè a la majoria de cases antigues dels hutongs encara no hi ha canonades ni desaigües interiors. D’altres, en canvi, diuen que gran part d’aquesta iniciativa és pura cosmètica. En molts llocs, en comptes de posar-hi maons, els obrers estan enganxant rajoles primes i grises a les parets exteriors. Això pot servir per recrear l’aspecte històric de les cases i els temples dels hutongs, però no contribueix a restaurar-los.

Les obres de restauració que es fan a la zona de Yonghegong formen part de la campanya per “tapiar els forats” de tota la ciutat, que va començar l’any passat. Ja ha provocat el tancament de moltes botigues de queviures, cafeteries, bars, barberies i altres comerços que es van multiplicar a gran velocitat quan el país va abraçar amb fervor el capitalisme. Com que això passa a la Xina, la restauració es fa per decret governamental, amb aportacions mínimes d’urbanistes independents i conservacionistes, i sense cap debat públic sobre els seus beneficis.

Viure i treballar avui a les zones afectades significa estar en un estat constant de neguit i incertesa, mentre creixen els núvols de pols i les piles de runa. Han aparegut uns avisos enganxats en uns edificis que, pocs dies després, eren plens d’obrers. Un supervisor de Yonghegong que marcava uns edificis en el que semblava un mapa de zonificació ha dit que les obres avançarien “pas a pas” al centre de la ciutat. També han aparegut avisos en altres hutongs al nord de la Ciutat Prohibida, amb dos carrers, Gulou i Jiaodaokou, que tenen una barreja semblant de botigues i restaurants i també estan sempre a vessar de residents i turistes.

Les autoritats municipals de la ciutat no han respost a les peticions d’informació, però els obrers han ensenyat als residents i comerciants unes ordres municipals que deixen clar que l’Ajuntament vol eliminar dels antics hutongs les obres o afegits no autoritzats. Això vol dir suprimir moltes entrades i portals oberts a les parets de rajoles grises dels hutongs, que tradicionalment envoltaven patis interiors tancats, així com tirar a terra els segons pisos d’unes estructures que abans eren d’una sola planta.

Els contorns bàsics d’aquests barris es remunten al segle XIII, quan els fundadors mongols de la dinastia Yuan van dissenyar la quadrícula de la ciutat, i són una característica tan distintiva del paisatge urbà de Pequín com la Ciutat Prohibida o els principals temples.

L’alcalde, en la seva intervenció de la tardor del 2017, va esmentar els barris que són a l’interior del segon perifèric de la ciutat, que segueix el camí de les muralles medievals. Aquestes muralles van resistir més de cinc segles fins al 1965, quan les van enderrocar amb motiu d’un altre pla de renovació urbana -molt deplorat- de l’època de Mao.

Hu Xinyu, membre del consell d’administració del Centre de Protecció del Patrimoni Cultural de Pequín, ha afirmat que l’ajuntament està posant ordre en uns barris on les forces econòmiques i la falta d’aplicació de la normativa de zonificació han abocat a situacions caòtiques i fins i tot perilloses. “Ens està ajudant a traçar una línia clara”, va dir al Courtyard Institute, un centre cultural ubicat a l’interior d’una casa tradicional amb pati. “Si no, Pequín es convertirà en una megaciutat i tindrà cada vegada més problemes”.

Per als comerciants com Yuan Hong, i els seus clients i veïns, l’impacte de les obres ha destruït el teixit de la vida ciutadana. “Llocs com aquest són l’autèntic Pequín”, diu Li Zonggao, de 73 anys, assegut en una cadira fora de casa seva, no gaire lluny de la perruqueria de Yuan, mentre observa els treballadors que aixequen una nova paret al lloc on hi havia tres aparadors que, fins a l’octubre, eren un element habitual del barri.

Està agraït per l’atenció que els dedica l’Ajuntament, però també lamenta la pèrdua de petits comerços, com ara la botiga on comprava el tabac. ¿És més pràctic -pregunta- que l’hagi d’anar a comprar en un lloc on no visc?”

Al hutong on viuen i treballen ell i Yuan Hong han plegat diverses botigues: una ferreteria, una parada de congee i wontons, un lloc on venien plantes d’interior, la botiga de fruites i verdures que portava una noia molt alegre i la parada d’un home molt esquerp que feia un jianbing -un esmorzar bàsic semblant a una crep- força bo.

Rosie Levine, una investigadora que ha col·laborat amb el Centre de Protecció del Patrimoni Cultural de Pequín i fa poc ha acabat una tesi sobre la campanya de “tapiar els forats”, diu que en realitat l’objectiu és l’eliminació selectiva dels petits comerços. “Històricament, la societat xinesa ha considerat el comerç com una força contaminant”.

Aquesta campanya ha causat també un altre efecte: l’allunyament de la capital dels treballadors immigrants procedents d’altres regions de la Xina, cosa que ha ajudat les autoritats a assolir el seu objectiu de controlar la població de Pequín, que s’acosta als 22 milions d’habitants. Bona part dels petits comerciants de la ciutat van arribar-hi en massa durant la transició al capitalisme amb l’esperança de guanyar-s’hi la vida.

D’altres atribueixen les obres de restauració al president Xi Jinping, el primer dirigent comunista del país que s’ha criat en un hutong pequinès. El 2014 va recórrer el barri en una de les seves rares sortides a un espai públic i va mostrar una nostàlgia que semblava molt sentida. “Hem de protegir el nostre llegat històric i cultural -va dir llavors- igual com valorem la nostra vida”.

Molt pocs hutongs sobreviuen conservant el seu aspecte original. El 1949 es va calcular que n’hi havia 3.300, i avui amb prou feines en queden 1.000, segons un estudi per al Centre de Protecció del Patrimoni Cultural en què Levine ha col·laborat. I molts dels que encara subsisteixen han sofert alteracions irrevocables: els patis interiors van ser dividits i redividits durant les set dècades de règim comunista. “Si els restauressin exhaustivament, seria fantàstic”, afirma Levine. ¿Però què estan fent ara? És difícil qualificar-ho de protecció del patrimoni històric”.

Traducció: Lídia Fernández Torrell