El Gran Carnaval

“Phil, aquest premi és per a tu, cabronàs, espero que estiguis orgullós de mi”

"El gran Philip Seymour Hoffman. Phil, quin talent descomunal, quina generositat, quina tenaç i incansable recerca de la veritat tant en l’art com en la vida"

La nit del 16 de febrer del 2014 la gran Cate Blanchett va guanyar el premi Bafta per la seva genial creació a Blue Jasmine de Woody Allen i va pujar a l’escenari tenint molt clar què volia dir, de qui volia parlar. Va fer alguns agraïments protocol·laris i cerimonials i va arribar a la part final del seu discurs, la que més li interessava: “Vull dedicar especialment aquest premi a un actor que ha exercit una profunda influència sobre mi. La seva és una presència monumental que s’ha convertit en una absència molt trista. El gran Philip Seymour Hoffman. Phil, quin talent descomunal, quina generositat, quina tenaç i incansable recerca de la veritat tant en l’art com en la vida. T’enyorarem tots els que t’hem estimat profundament. Has sigut una inspiració i ho seguiràs sent. Phil, col·lega, aquest premi és per a tu, cabronàs, espero que estiguis orgullós de mi”.

Feia exactament catorze dies que havia mort el seu amic de l’ànima per culpa de l’heroïna, per culpa d’un procés autodestructiu iniciat uns mesos abans. Mimi O’Donnell, l’esposa de l’actor, mare dels seus tres fills, va voler relatar en un article a Vogue com havia anat tot. És un article impressionant, terrible i preciós alhora. Terrible perquè explica una experiència molt dolorosa, la incapacitat del seu marit per sobreposar-se a les perilloses pulsions. Preciosa perquè no té ni la més remota ombra de rancúnia, perquè ens descobreix que, malgrat el cruel xantatge de la droga, la seva preferència sempre va ser la seva família. És una carta d’amor, ni més ni menys. “Em pregunto si el Phil sabia que moriria jove. Mai va dir aquestes paraules però va viure com si tot el temps fos preciós”.

Impressiona pensar en la vida que va tenir, en els últims temps que la Mimi relata al seu escrit, en el que li va dir quan es van enamorar, just al tombant del nou segle. Li va dir que era un addicte i que ho havia superat però que viure al seu costat era viure perillosament, amb l’amenaça del retorn als dies de vi i roses. I, sobretot, impressiona pensar en tot l’art que no hem pogut gaudir d’aquest actor extraordinari, dotat del bell do de la naturalitat, capaç de ser explosiu i cerebral, capaç de fer-nos somriure i de glaçar-nos la sang. Capaç de papers tan al·lucinants i al·lucinats com el del guru de The Master, el capellà turmentat d’ El dubte, l’amic pensatiu i taciturn de L’última nit i el jove reprimit de Happiness. Potser de tots em quedaria amb la tranquil·litat discreta, la maduresa expressiva i interpretativa del seu violinista de L’últim concert, peça de cambra d’exquisida sensibilitat i matisos en cada gest, cada mirada i cada rèplica. Seymour Hoffman hi fa de pare, de marit, d’amant, d’amic i d’artista. Destil·la una humanitat total, des de la creativitat del músic, les males passades de l’ego i les contradiccions i els errors que cometem al llarg de la vida i que llauren el camí que transitem.

Un actor majestuós. Si per als que no el coneixíem però l’admiràvem va ser una pèrdua irreparable, imagineu-vos per als que, com la seva amiga Cate, l’estimaven de debò. 

Més continguts de

El + vist

El + comentat