Hollan I maimó  Pintar  La natura Des de la modernitat

PINTURA

Pintar la natura des de la modernitat

Fora de modes i del bullici del món de l’art, Alexandre Hollan i Andreu Maimó, cadascú en el seu espai, amb tradicions i orígens molt diferents i sense cap contacte entre ells, han mantingut una connexió insòlita fraternal pintant la natura

Hollan I maimó Pintar La natura Des de la modernitat
TEXT: PERE ANTONI PONS / FOTO: JEAN MARIE DEL MORAL

U n home condueix un Fiat Panda minúscul i atrotinat per un caminoi envoltat de vinyes. Som al sud de França, a prop del municipi de Gignac, a la regió de l’Hérault. L’home és pintor i, en haver aparcat, descarrega una carpeta plena de papers i una capsa amb llapis de carbonet. Vesteix amb informalitat, però té un aspecte patrici: els cabells d’un blanc platejat, els ulls d’un blau verdós i la pell d’una blancor estirada. Es mou amb una elegància morosa i plena de dignitat. Es diu Alexandre Hollan, té vuitanta-cinc anys i s’asseu en una cadira davant d’una alzina esponerosa i altíssima. Obre la carpeta i estén els papers damunt una tauleta de fusta que ja té preparada de sessions anteriors. I mira i espera.

A molts quilòmetres de distància, als afores del municipi mallorquí de Felanitx, un altre home també aparca el seu cotxe a la vora d’un camí i en baixa carregat amb els estris de l’ofici de pintor. Salta un marge de pedra, es fica per un camp de terra ple d’arbres. Va vestit d’una manera més descurada que informal. Té els ulls foscos, els cabells negres i la pell primitivament morena. Per les faccions de la cara i la rudesa enèrgica dels gestos podria passar per un pagès a punt de posar-se a fer feina sota el sol. Després de caminar una vintena de metres, l’home, Andreu Maimó, de setanta-dos anys, es col·loca davant d’una figuera, posa en terra la capsa de pinzells, desplega el cavallet i hi penja una tela ja començada. I mira i espera.

Alexandre Hollan i Andreu Maimó no es coneixen l’un a l’altre, són de països diferents, parlen diferents idiomes, pertanyen a tradicions socioculturals sense cap relació, els seus orígens familiars no podrien ser més antagònics i les seves vides no tenen res a veure. Tot i la distància i les diferències que hi ha entre els dos, però, els temes que pinten i la manera com els pinten els vinculen amb una connexió insòlita i fraternal.

Des dels 70 del segle passat, el món i el mercat de l’art occidental han estat copats per les filigranes i audàcies conceptuals, pels experiments en videoart, per l’èpica musculosa de la pintura neoexpressionista, per l’espectacularitat amb pretensions escandaloses, pel joc de referències culturalistes i iròniques de la postmoderrnitat... Durant tot aquest temps, Alexandre Hollan i Andreu Maimó s’han dedicat a pintar la natura.

Hollan, l’artista dels arbres

Alexandre Hollan va néixer a Hongria l’any 1933, al si d’una família de la noblesa rural mitjana. La seva era una família conservadora, religiosa, tradicional. Posseïen terres per viure d’una manera folgada i, també, per ser considerats uns opressors i uns enemics de classe pels comunistes. En una de les revoltes que es produïren al país després del triomf comunista a Rússia, un dels avis d’Hollan va ser assassinat. A l’inici de la Segona Guerra Mundial, mentre que el pare i la mare vivien a Budapest perquè s’hi havien desplaçat per mirar de trobar-hi feina, Hollan va quedar-se amb els avis al camp. Era més segur. “La gran sort de la meva vida -diu Hollan- va ser viure en una casa isolada enmig del camp. Allà, aleshores, vaig tenir una impressió profunda de felicitat enmig de la natura. Vaig veure que la natura era viva, que els arbres i els ocells formaven part de la meva vida. Va ser l’esdeveniment més important de la meva infantesa”.

Després de la guerra, Hongria va caure sota l’òrbita soviètica. Hollan parla d’uns anys “de terror comunista”. Com que eren de classe benestant, ni ell ni el seu germà no van poder continuar estudiant. “El meu germà va entrar d’aprenent en una fàbrica i jo, per raons ideològiques, no vaig ser admès a l’Escola de Belles Arts. Vaig pintar attrezzos per a obres de teatre i vaig haver de fer el servei militar en una mina de carbó. El pitjor d’aquells anys eren la inseguretat, la por i la grotesca estupidesa”, conclou. Després de l’alçament anticomunista del 56, brutalment esclafat per l’URSS, Hollan i el seu germà fugiren a l’exili. Com a refugiat polític a París, va estudiar belles arts i arts decoratives i va guanyar-se la vida fent il·lustracions per a llibres i publicitat. No li agrada parlar-ne, d’aquelles feines, perquè creu que si la gent sap que va treballar en publicitat es farà una idea equivocada del seu art. Deixem-ho clar, doncs: l’art d’Hollan és tot el contrari de la vistositat llampant i superficial de la publicitat.

Solitari, Hollan va dedicar moltes hores dels seus primers anys a França anant en cotxe amunt i avall del país, descobrint-ne la naturalesa. “Buscava les impressions vives de la natura que havia viscut de nen -conta-. Una impressió és un contacte breu i impactant, com quan sents que un arbre t’està cridant. La relació amb la natura m’ha donat una gran riquesa interior”. Sense abandonar París, on té la casa i el taller on viu i treballa durant l’any, el 1984 Hollan va instal·lar-se a l’Hérault. Des d’aleshores, aquí es dedica a dibuixar i a pintar arbres amb una constància fidel, mentre que a París treballa el seu altre gran tema: les natures mortes, que ell denomina “vides silencioses”. Quan visitem Hollan a la seva casa estudi de Gignac, ens ensenya tots els dibuixos -al carbó i en acrílic- que ha fet els últims tres anys. Tots tenen el mateix motiu: una alzina. Sempre és la mateixa. Fins i tot li ha posat nom: Le Garde de Saint Jean d’Aumières. “Poso nom a tots els arbres que dibuixo”, somriu amb timidesa.

D’entrada, la manera com Hollan parla de la seva relació amb els arbres és sorprenent. Recorda que “són éssers vius”, parla de “la gran generositat de la natura” i deixa clar que, més enllà de les seves creences, el que diu no és una cosa religiosa ni panteista sinó una experiència concreta, essencial, que “té a veure amb la sensació i la percepció”. La manera com Hollan es relaciona amb els arbres per pintar-los o dibuixar-los és intensa i meticulosa. “Quan m’assec davant l’arbre, jo no vull mirar ni buscar res, només espero que hi hagi contacte entre l’arbre i jo. Quan per fi n’hi ha, neix un moviment a la meva mà que es correspon amb el moviment interior de l’energia de l’arbre”. La manera com explica el seu mètode creatiu i la seva relació amb els arbres pot fer pensar en una mena de mística artístico-intel·lectual, sobretot si les seves paraules es llegeixen transcrites, però sentides en la seva veu sonen senzilles i sense cap pretensió transcendent.

El resultat artístic d’aquesta relació tan íntima amb els arbres, per exemple amb l’alzina que fa tres anys que pinta d’una manera pacient, lleial i afectuosa, no és monòton ni previsible. Ens ensenya desenes d’obres recents fetes a partir del motiu de l’alzina. Hollan sempre es mou per les coordenades de la figuració, però és una figuració que frega l’abstracció o que sembla que tingui la temptació de dissoldre’s en ella mateixa. Quan la dibuixa al carbonet, l’alzina apareix sobre el paper com un entramat de taques i línies negres -tronc, branques, fulles- fetes amb corbes i espirals; quan pinta en acrílic, el que predomina sobre el paper són les branques -línies de colors- o bé el fullatge, una taca espessa d’un verd concentrat. Sigui quina sigui la forma final de les obres, els dibuixos d’arbres d’Alexandre Hollan neixen sempre de la pèrdua de la naturalesa de la infància i de l’intent de retrobar-la en la naturalesa del present i de la vellesa.

Maimó, un pagès dels colors

Si Hollan és un aristòcrata humil, sensible i de vida modesta que dibuixa la natura per reconnectar amb els moments més preciosos de la seva infantesa i amb la part més reconciliada i serena de l’ésser humà, el mallorquí Andreu Maimó és un pagès amb un domini extraordinari de la tècnica pictòrica que, de la natura, no se n’ha desferrat mai. La manera com Maimó pinta, dibuixa i esculpeix amb fang les figueres de Felanitx o les fruites del seu corral és d’un realisme tan minuciós que fa pensar en la magnífica precisió dels pintors paleolítics.

Maimó va néixer a Felanitx el 1946. La seva família, genealògicament plena de pagesos i d’algun contrabandista, és arquetípica de l’indret. El seu pare, que era pagès, treballava les terres del batlle republicà del poble, Pere Oliver Domenge, un home d’esquerres i catalanista que, amb la Guerra Civil, hagué de fugir de l’illa perquè els falangistes, que des del primer moment prengueren el poder a Mallorca, no el matessin. El pare de Maimó, com tants altres mallorquins, va ser mobilitzat i enviat a lluitar a la Península. Com que era d’idees republicanes, però, al front d’Osca va passar a l’altre bàndol. En acabar la guerra va ser detingut, tancat a Osca durant mesos i empresonat durant tres anys a Montjuïc. “Sentia els trets dels afusellaments dels seus companys -diu Maimó-, i sempre pensava que el pròxim seria ell”.

Més enllà del drama personal i històric, la peripècia del pare de Maimó va ser important perquè mentre era pres a Osca va compartir cel·la amb un decorador aragonès que el va iniciar en el dibuix. Hàbil i “amb un talent innat” -segons Maimó-, de seguida va fer obres bones. Andreu Maimó m’ensenya mitja dotzena d’aquarel·les precioses -un autoretrat, un paisatge de costa, una vista de la cel·la d’Osca- i semblen més les d’un professional que les d’un principiant. “La meva mare també era molt hàbil amb les mans -diu l’artista-. Veia un jersei pel carrer i, com que era cosidora, a casa podia fer-lo exactament igual”. Per a Maimó, l’habilitat dels pares és fonamental perquè ell se’n sent hereu i perquè reforça la seva concepció de l’art, basada en la solidesa tècnica artesanal, a partir de la qual l’artista expressa el seu món i hi dona forma.

Mal estudiant i de família humil, Andreu Maimó va començar de jove a treballar en el món de l’hostaleria. Continuava pintant, però ho feia lluny dels focus i dels centres amb més moviment artístic i cultural. Les dècades dels 70 i 80, Mallorca va quedar marcada per dos fenòmens que en determinaren el curs artístic. El primer, durant els anys 70, va ser l’eclosió de la Nova Plàstica Mallorquina, que des de postulats contraculturals assumia les noves tendències de l’art contemporani global i les adaptava, sovint amb molt bons resultats, a la realitat de l’illa. El segon fenomen, esdevingut als anys 80, va ser l’arribada del neoexpressionisme, que a Mallorca va prendre uns aires de cobdícia delirant a causa de la figura de Miquel Barceló, l’èxit del qual molts aspiraven, ingènuament, a reproduir. Andreu Maimó va mantenir-se sempre al marge d’aquests dos fenòmens, ja fos per les circumstàncies biogràfiques -no vivia a Palma i treballava de cambrer-, ja fos perquè l’obra que feia -d’arrel munchiana amb ecos impressionistes, plena d’un amor genuí per la pintura i sense vel·leïtats avantguardistes- no encaixava en els patrons imperants.

Maimó sempre ha tingut clar que havia de ser artista, i que per ser-ho calia dedicar-s’hi en cos i ànima. A principis dels 80 va deixar l’hostaleria, es va posar a fer classes de dibuix per fer-se un sou i es va posar a pintar intensament, alhora que s’obria al front de l’obra gràfica. Les decepcions, però, continuaren durant anys: les galeries no mostraven interès en la seva obra, els clients escassejaven, el seu nom no era tingut en compte en els llibres i articles sobre art modern de les Balears... El fracàs, però, mai no el va corcar de ressentiment sinó que sempre va esperonejar-lo a treballar amb més constància i a fer-ho millor. Són molts els creadors que renuncien a la vocació per por de tornar a fracassar, o perquè se’n cansen, o perquè s’estimen més refugiar-se en el ressentiment i malgastar les energies fent retrets i malparlant dels altres en comptes de treballar més i millor. “Jo conec gent de moltes qualitats que no ha fet res mai”, diu Maimó. “Jo he patit, però els fracassos sempre m’han anat bé, sempre m’han empès a fer més feina”, diu.

La feina no basta, però. I el talent, tampoc. Cal trobar els temes idonis per desplegar un món expressiu personal. A finals dels 90 i principis del 2000, Maimó per fi va trobar el seu tema: la natura del seu entorn. L’explosió de productivitat i de plenitud creadora que ha viscut Maimó aquestes últimes dues dècades és impressionant. D’un realisme ple de força i vitalitat, fidel a les formes i els colors de la natura, però també imaginatiu, lliure i mai avorridament literal, l’art de Maimó és d’un detallisme minuciós i íntim. El seu ull ho capta tot i la seva mà converteix en art tot el que el seu ull ha captat. Moltes de les seves pintures, fins i tot les de format més reduït, són tan denses d’expressivitat i de matisos que es poden contemplar durant hores.

Entre les obres que Maimó ha realitzat els últims vint anys, destaquen les pintures a l’oli de figueres hivernenques -fantasmagòriques i elegants, amb el brancam d’una espessor quasi abstracta i el tronc poderós i immemorial-, les ceràmiques de fruites -raïm, magranes, figues...-, les pintures de fruites mortes -en procés de descomposició, putrefactes i formiguejants de vida, austeres però exuberants-, i els autoretrats -en els quals l’artista es presenta amb un rostre rude i escrutador, gastat però enèrgic-. També és important l’obra gràfica -retrats, figueres, paisatges-, que Maimó valora perquè pot vendre-la més barata i així arribar a més gent.

L’èxit és dedicar-te a l’art com tu vols

Tant Hollan com Maimó han treballat sempre al marge dels corrents principals de l’art, en la solitud i sense estridències. En molts moments això els ha perjudicat. A la llarga, però, els ha beneficiat enormement: perquè els ha permès reforçar la singularitat de les seves obres, perquè els ha estalviat les temptacions corruptores de la fama i els diners, i perquè ha fet que molta gent els hagi acabat veient com uns artistes íntegres, lleials al seu art i a ells mateixos.

Es pot dir, en certa manera, que s’ha fet justícia. Fa anys que Hollan forma part de les millors col·leccions privades de França, que exposa arreu del país i que veu com joves artistes li reconeixen el mestratge. Ha fet una important donació d’obres al Museu Fabre, de Montpeller, que fins al març li dedica una completa exposició. Andreu Maimó, per la seva banda, treballa amb aquella seguretat eufòrica en ell mateix i en el que fa de qui ha arribat on volia després d’una llarga travessia. Com que la seva producció és enorme, necessita ajudants per fer l’obra gràfica i les ceràmiques. Fa poc va fer una important exposició a Palma i té clients dels cinc continents que passen pel seu estudi a comprar-li obra. Mentre que la majoria d’artistes que exposaven i eren valorats durant els 70 i 80 avui han desaparegut del mapa o ja ni tan sols pinten, Maimó es relaciona amb l’art amb una força i una ambició quasi juvenils.

La veritat és que, mirant les obres i les vides d’Alexandre Hollan i d’Andreu Maimó, és impossible no pensar -són paraules d’Hollan- en “la gran generositat de la natura”. 

Més continguts de

El + vist

El + comentat