Aquesta setmana coneixíem la mort de la directora de cinema Sarah Maldoror, la pionera del cinema africà. La notícia de la seva defunció -a causa del coronavirus- s’ajusta perfectament a la sentència de Gilbert Keith Chesterton per descriure què és el periodisme: “El periodisme consisteix essencialment en dir que «lord Jones ha mort» a tot de gent que no sabia que lord Jones era viu”.

Les pioneres del cinema en general sempre han quedat esborrades de la cultura més popular. També als Estats Units. Hi van ser però han sigut oblidades: “Hollywood el van construir dones, immigrants i jueus. Hollywood es va convertir en un imant de gent amb moltes ganes, creativa, que en aquell moment no era acceptada en altres professions. La meitat de les pel·lícules anteriors al 1925 van ser escrites per dones”. Ho explica la historiadora Cari Beauchamp. Val la pena entendre com i per què Hollywood esborra les seves pioneres. Les primeres projeccions cinematogràfiques als Estats Units es van establir a Nova York i Nova Jersey. Com que la patent dels projectors va encarir el procés, el cinema es va traslladar a la costa oest dels Estats Units. Califòrnia quedava lluny dels propietaris dels drets i els creadors podien infringir la llei amb tranquil·litat i continuar exhibint les seves filmacions. És allà on el cinema mut va trobar un nou llenguatge per connectar les mirades dels protagonistes de les pel·lícules. Gran part de l’enginy del cinema nord-americà d’abans del 1920 sorgia de les dones. Alice Guy Blaché va ser una de les pioneres darrere de la càmera, tant entre els homes com entre les dones. I és considerada la primera directora de cinema i cap d’un estudi de producció. El 1907 es va traslladar als Estats Units i va ser la primera a muntar una història amb argument. Fins aleshores les pel·lícules es limitaven a reproduir accions individuals ( L’esternut, L’onada...). Guy Blaché va crear trames dramàtiques molt impactants. A Falling leaves, el 1912, explicava la història d’una nena que sent com el metge diu que la seva germana malalta morirà abans que les fulles dels arbres caiguin. I va mostrar la nena lligant les fulles a les branques.

Lois Weber va construir meravellosament bé les escenes de suspens. Frances Marion es va convertir en la guionista més ben pagada de Hollywood, inclosos els homes, entre 1915 i 1935. Va guanyar dos Oscars i va treballar tots els gèneres narratius destruint el mite que les dones només escrivien melodrames o històries per a dones. Adela Rogers St.Johns, Bess Meredyth, Anita Loos i June Mathis també formaven part de l’elit dels guionistes de Hollywood i les productores hi recorrien quan tenien grans produccions.

El seu estatus va desaparèixer amb l’aparició del cinema sonor. El preu dels rodatges es va disparar i Wall Street va passar a formar part del negoci. Amb l’arribada dels diners, el cinema es va començar a pagar millor, es va entendre com un nou àmbit de poder i els homes van ocupar tots els càrrecs de decisió. I amb ells, la participació de les dones es va esborrar. Si Hollywood va eliminar les seves pioneres per convertir-les en un annex oblidat i anecdòtic, és fàcil imaginar què ha fet la història oficial amb les pioneres del cinema arreu del món.

Per combatre aquest biaix que distorsiona la realitat cultural del cinema és important recórrer a l’obra del director i teòric Mark Cousins, que, tant a través dels seus llibres com de les seves sèries documentals, ha sacsejat la història del cinema per reivindicar-ne la perspectiva de gènere, ètnica i geogràfica, i per reexplicar-la de manera més transversal, justa, honesta i completa.