REPORTATGE

Darrere la mirada de tots els presidents

Els dos fotògrafs presidencials de la Generalitat fa més de dues dècades que retraten el vessant institucional i humà dels caps de govern

La tibantor entre el president Quim Torra i el rei FelipVI arran del discurs del monarca del 3 d’Octubre es va fer evident durant la inauguració del Mobile World Congress del 2019. A sota, el president amb la seva dona ara fa un any aprofitant la celebració del consell de govern a la Vall d’Aran. / JORDI BEDMAR RUBÉN MORENO

E n els últims mesos el president Quim Torra acapara totes les mirades. Primer, per la seva inhabilitació. Ara, per la propera convocatòria d’eleccions. Els que tampoc li treuen l’ull de sobre són Jordi Bedmar i Rubén Moreno. Ells són els dos fotògrafs presidencials i fa més de vint anys que estan al costat de tots els caps de govern de la Generalitat. Des de la restauració de la democràcia -amb l’única excepció de Josep Tarradellas- han seguit tots els presidents. De Jordi Pujol a Quim Torra passant per Maragall, Montilla, Mas i Puigdemont.

Ells són la seva mirada, el testimoni gràfic de jornades històriques però també del seu dia a dia. Obres seves són fotos d’hemeroteca, com la mirada inquisitorial del rei Felip VI al president Torra en la inauguració del Mobile World Congress del 2019 que es va fer viral. O l’única foto en què la Moncloa va permetre que es veiés la pancarta dels presos quan Torra va donar la benvinguda a Pedro Sánchez a Palau. D’altres de més humanes retraten la manera de ser de cada president. Amb la càmera sempre a l’espatlla, són l’ombra que s’amaga rere cada president i que els mostra a la gent. I els acaben agafant estima. Amb l’adeu de Torra només pendent de data, tots dos admeten que ho passen malament quan els presidents pleguen. “Fa pena quan marxen”, deixa clar Bedmar, que considera que Torra ho ha portat “prou bé perquè no és polític”. “La sortida de Maragall va ser traumàtica i et sap greu, i quan veus Puigdemont a Waterloo o els consellers a les presons, et quedes molt tocat; fa dos dies estaves parlant amb ells al Pati dels Tarongers i de cop i volta no hi són”, afegeix Moreno. Amb els canvis d’inquilins de la Generalitat hi ha, si més no, una part positiva, professionalment parlant. La necessitat de reinventar-se. “Quan et guanyes la seva confiança marxen i has de començar de zero, però et serveix per tornar a demostrar que vals, i no adormir-te”, relata Bedmar.

Amb un torn de matí i un altre de tarda, que es van rotant, i treballant un cap de setmana de cada dos, la relació que s’estableix amb els presidents és propera. “Fem l’horari que fa el president i ens veiem més amb ell que amb les nostres famílies, i això també ens ho ha dit la dona d’algun president”, riuen tots dos. Ells també tenen les seves preferències. “El president Torra és molt proper, però amb Maragall hi tenia molt feeling ”, diu Moreno abans de concloure: “El més distant era Montilla, pel seu caràcter”. “El Pujol també marcava distància”, apunta Bedmar, que recorda que abans el protocol era molt més estricte: “Ara ja no hi ha cap Macià Alavedra”. Ell es queda amb Puigdemont. I no només perquè el president anava per feina als actes i no s’allargava perquè tenia ganes de veure les seves filles petites, a diferència dels que ja tenien els fills grans, que s’entretenien més: “Puigdemont, com Torra, no et fa sentir com un estrany. Són gent més propera i la barrera entre polític i poble queda més diluïda”. Amb Puigdemont té una espina clavada. No el va poder fotografiar votant al referèndum: “Era a Sant Julià de Ramis l’1-O i sabia que no la podria fer perquè tenia clar que el president no vindria. Era ficar-se a la gola del llop, però em va alegrar que se la fes amb un mòbil”.

Bedmar detalla que la tensió de l’octubre es reflecteix amb les fotos de Puigdemont: “La situació era molt complicada i el veies crispat; ja no sortia relaxat, amb aquella naturalitat d’abans”. A Moreno li hauria agradat fer-ne d’algunes reunions històriques a Palau d’aquell mes d’octubre a les quals no podien entrar. “Ens volia protegir i una prova d’això és que no hem hagut d’anar a declarar al judici, és un detall que diu molt d’ell”.

No van haver de seguir Rajoy

Amb l’aplicació del 155 van aprofitar per fer endreça i arxivar els milers i milers de fotos que tenen guardades. “Rajoy, que llavors era el president de Catalunya, no va venir mai afortunadament i no vam haver de carregar el mort”, bromeja Moreno. L’arxiu és monumental. I és que en mitja hora en poden fer de 200 a 600, que després es queden en 100. Unes fotos que es guarden a l’arxiu central del Palau, i amb els anys a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Tots els presidents, des de l’arribada de Maragall, s’emporten un disc dur amb totes les imatges dels seus actes. A Puigdemont l’hi van portar a Waterloo.

Les pressions de les ambaixades espanyoles -comandades fins fa uns mesos per Josep Borrell- per frenar la política exterior de la Generalitat no els han anat pas malament. Els últims presidents viatgen menys que Pujol o Maragall, i ells ho agraeixen. “Ara ens barallem per no anar als viatges, perquè són molt durs. Si vas a Washington, comences a les 8 h i plegues a les 22 h”, explica Moreno. “Jo arribo tan cansat a l’hotel, que no tinc ni ganes de sopar”, remata Bedmar. Però hi han de ser. L’únic viatge que no van cobrir, la visita de Montilla a Mèxic, es va saldar amb una foto de la seva encaixada de mans amb el president Calderón que no es podia publicar. L’ambaixada va proposar a la Generalitat estalviar-se costejar el viatge del fotògraf i hi van plantar una treballadora de la casa amb una càmera. “I no va enfocar bé”, rebla Bedmar.

Els viatges dels presidents sempre han estat fiscalitzats. I no només per l’Estat. “Quan vaig fer una foto de Mas a la plaça Roja de Moscou el van acusar de fer turisme”, recorda el mateix fotògraf. Era el mes d’octubre del 2012. Quatre anys abans, Montilla va visitar el Japó i Bedmar només enviava fotos de reunions: “Els caps de gabinet i de premsa em deien que se’ns menjarien amb patates si se’l veia passejant pel carrer, que és el que volien els mitjans, òbviament”.

Les ganyotes de Mas

Bedmar assegura que Mas va intentar innovar: “Volia trencar amb els esquemes, com el fotògraf Pete Souza amb Obama mostrant la seva quotidianitat, però va aterrar en el pitjor moment, per la crisi i les retallades. Les protestes eren fortes i havies d’estar atent per no rebre”. El que no li van dir mai al successor de Pujol era com resultava de complicat treure-li una bona instantània. “De trenta fotos que li feies no en podies aprofitar cap, de les ganyotes que feia. I quan estava tensionat i posava la mandíbula dura, encara era més difícil”, diu Bedmar, que confessa: “Sí, només li ensenyava les bones”.

Amb Montilla, el seu predecessor, no tenien aquests problemes. “Totes anaven bé perquè no canviava la cara”, afirma el fotògraf. Els problemes eren uns altres. “Intentaves aconseguir alguna cosa diferent, com et demanava el cap de premsa, però t’hi acabaves barallant perquè s’asseia trenta minuts i no canviava la cara ni gesticulava”, lamenta Moreno, que ho atribueix a la seva timidesa. “Ni a la Fira d’Abril es deixava anar, era com un maniquí”, afegeix rient Moreno. “Montilla m’hauria anat bé per jubilar-me, quan assenyalava una cosa era festa major”, el talla amb una altra rialla Bedmar. No diria el mateix l’escorta que tenia Montilla quan va ser ministre. L’històric dirigent del Baix Llobregat s’aixecava molt aviat, i si el consell de ministres era a les 9 li demanava que el passés a recollir a tres quarts de set. “Em foto unes matinades!”, ens va dir remugant un dia que vam coincidir”, explica Moreno.

Maragall amb calçotets al mar Mort

Si Montilla era molt estricte amb el protocol, Maragall era tot el contrari perquè donava molt de joc. “Veia uns nanos jugant a futbol i s’acostava a jugar amb ells”, rememora Moreno. “On posava prohibit jugar a pilota”, afegeix Bedmar. Si hi ha una anècdota que descriu el caràcter proper del primer president socialista és la que va viure Bedmar amb ell a Jordània en el famós viatge de la corona d’espines del conseller Carod. Maragall, com Pujol tres anys abans, va voler anar al mar Mort, però en lloc de tocar l’aigua amb les mans, com havia fet el seu antecessor en el càrrec, es va animar. “Es va treure la roba, tots els escortes i l’equip es van quedar de pedra, i em va dir: «Jordi, t’animes?»” Bedmar no s’ho va pensar dues vegades, li va donar la càmera a l’escorta i tots dos es van ficar a l’aigua. Ell amb eslips i Maragall amb bòxers. La foto la guarda a casa com un tresor.

La mili la van fer amb Jordi Pujol en la seva última etapa com a president. Els pactes amb el PP i el seu suport al transvasament de l’Ebre van fer decaure la seva popularitat. “Érem a Reus i havíem d’anar a Tortosa amb Pujol, però el conseller d’Interior, Xavier Pomés, li va dir que no podia garantir la seva seguretat per les protestes i va accedir a no anar-hi, cosa que no feia mai”, revela Bedmar. Aquesta particular Batalla de l’Ebre va tenir el seu punt àlgid una setmana abans, concretament el 14 de març del 2001. “En una visita del conseller Pere Macias a Tortosa vam haver de refugiar-nos a la Delegació de la Generalitat i vam passar molta por a la sortida perquè els escortes el protegien a ell, però no a nosaltres, i la gent colpejava els cotxes”, denuncia Moreno.

L’únic dia que van prendre mal, però, va ser de manera fortuïta l’any 1999. Bedmar, que s’iniciava llavors com a fotògraf presidencial -Moreno ho va fer quatre anys abans-, retratava la visita de Rajoy com a ministre d’Ensenyament amb Pujol com a president, i quan tirava enrere al Pati dels Tarongers per fer-los la foto no va calcular bé la distància i va caure d’esquena a la font. Es va fer un trau i va perdre el coneixement: “Em penso que al president li va servir d’excusa per no haver de fer la roda de premsa posterior”.

La inviolabilitat del rei

El mateix any Bedmar se les va veure amb la monarquia. Durant la inauguració de L’Auditori de Barcelona va veure com Joan Gaspart, propietari de l’empresa de càtering, Prats Fatjó, oferia una safata al rei Joan Carles I mentre li feia una reverència i Bedmar va agafar la càmera d’una revolada per immortalitzar aquell moment. “Els escortes se’m van tirar a sobre perquè no es poden fer fotos al rei menjant”. Era de rodet i no l’hi van fer esborrar i encara la té. “Però no sé on”, ressalta.

Després de més de dues dècades seguint-los, tots dos refuten els que creuen que els polítics no fan res. “L’altre dia a dos quarts de 8 del matí Torra ja era al seu despatx i a les 10 de la nit encara rondava per Palau”, explica Moreno. “I hi has d’afegir el que no veiem, les trobades privades o les reunions amb els seus partits o l’oposició”, afirma el seu company, que assegura que tots han sigut molt pencaires. Cap dels dos es canviaria per ells.