Reportatge

Polònia: La banalització del llenguatge de l’odi

L’ascens de la ultradreta entre la societat polonesa l’ha incentivat el mateix partit al govern, que no veu cap problema amb les crides a la xenofòbia, l’homofòbia i els atacs als drets de les dones

“Els europeus moderns em consideren massa blanc. Odio els comunistes… Em diverteix cremar la bandera de l’arc de Sant Martí… Digue’m, quin pare acceptaria un gendre negre? Quin pare deixarà la seva filla a un àrab? Quin pare voldria tenir una filla lesbiana? Pensa en això abans de dir-me feixista”.

Amb aquestes paraules, Basti, un dels més famosos rapers ultranacionalistes polonesos, expressa al seu clip 88 mila el seu posicionament de fons. La referència al número 88 del títol de la cançó no deixa lloc a dubtes: els grups neofeixistes actuals utilitzen aquesta xifra com una salutació nazi, en lloc del Heil Hitler, perquè la lletra H ocupa el vuitè lloc a l’abecedari. Aquesta mena de cançons es poden sentir en molts altres països on grups neofeixistes intenten, amb més o menys èxit, expandir la seva influència més enllà de la posició marginal que ocupaven fins fa poc. Però el cas de Basti és diferent. Va ser el convidat d’honor per cantar en l’última manifestació de la Marxa de la Independència a Varsòvia (el novembre del 2016), una manifestació secundada per l’actual govern polonès i el president del país.

Des del 2010, cada 11 de novembre la Marxa commemora el dia en què Polònia va recuperar la independència després de més de cent anys d’ocupació. La commemoració en si va ser prohibida pel règim comunista, raó per la qual els polonesos atorguen avui a aquest dia encara més importància. No obstant això, els moviments d’ultradreta s’han apropiat aquesta festa nacional i l’han convertit en una manifestació del seu creixent poder en la societat.

L’organització de la Marxa està en mans dels dos principals moviments ultranacionalistes: Młodzież Wszechpolska (Joventut de Tot Polònia) i Obóz Narodowo Radykalny (ONR, Partit Nacional Radical). Aquesta última formació va ser prohibida el 1934 per promoure l’antisemitisme i el feixisme, però des del 1999 torna a funcionar legalment.

Abans del 2015 el govern polonès, liberal i proeuropeu, veia en la Marxa una perillosa expansió de l’ultranacionalisme i pràcticament cada any la desfilada acabava amb violents enfrontaments entre els manifestants i la policia. Tanmateix, des de la victòria del partit ultraconservador Llei i Justícia (PiS, en la sigla en polonès), l’octubre del 2015, la situació va canviar radicalment i per a l’actual govern polonès és una simple mostra de patriotisme.

L’11 de novembre d’aquest any els carrers de Varsòvia es tornaran a omplir d’ultranacionalistes de tots els racons del país. I com en els dos anys precedents, rebran probablement el suport tàcit del govern. També acostumen a anar-hi representants de moviments d’ultradreta d’altres països, com per exemple els representants de Jobbik (Hongria) i Forza Nuova (Itàlia), ultranacionalistes eslovens, noruecs, búlgars i fins i tot espanyols (segons apunten els organitzadors).

Però cada any hi assisteix també un nombre creixent de persones que aparentment no mostren cap tret o distintiu de radicalisme ni, encara menys, de feixisme: famílies senceres, amb nens i avis. Persones que en una trobada efímera al carrer xerrarien fàcilment amb tu i et cedirien amb un somriure el seient a l’autobús. Polonesos que, en la seva vida diària, mai s’identificarien amb la xenofòbia o el feixisme i que comencen a percebre els ultranacionalistes com a veritables patriotes.

“La gent comença a veure que no som els típics paios amb el cap rapat i una esvàstica tatuada al braç”, explica Mateusz Magnuszewski, estudiant de dret de 25 anys i secretari de la Brigada Podlaska ONR a Białystok, una ciutat situada al nord-est de Polònia i considerada una de les més conservadores i xenòfobes. “Moltes persones tenien por de nosaltres perquè es pensaven que érem violents i que teníem alguna cosa a veure amb Hitler. Però un cop ens coneixen s’adonen que no és així. Fem diverses accions per donar suport als més necessitats, organitzem recollides d’aliments, donem sang. La gent veu tot això i canvia la seva percepció. Per a nosaltres aquesta tasca social amb les bases del poble és molt més important que qualsevol implicació política”.

Els ultranacionalistes polonesos, i sobretot els seus dirigents, intenten cuidar la imatge que transmeten a la societat. A part d’involucrar-se de manera voluntària en diverses accions socials, també ofereixen xerrades a les escoles sobre patriotisme, organitzen activitats per als nens i participen en commemoracions històriques i actes patriòtics. I, sobretot, eviten per tots els mitjans qualsevol connotació que els associï amb el hitlerisme o amb expressions obertament antisemites. Saben que aquesta mena de referències els poden costar suports.

“Hi ha moltes amalgames aquí”, subratlla el Mateusz. “La salutació romana i l’esvàstica, sobretot a Polònia, s’associen directament amb el hitlerisme. La gent no sap quins són els veritables orígens d’aquests símbols i, per tant, nosaltres no els fem servir”.

Però més enllà de la part simbòlica i de la percepció social, hi ha un llenguatge de l’odi que constitueix un component habitual de les manifestacions ultranacionalistes. Eslògans com “Mort als enemics de la pàtria”, “Es penjarà els comunistes dels arbres, en comptes de les fulles” i “A la gentussa roja se li pega una vegada amb el martell i una altra amb la falç” se senten amb freqüència. A Polònia, un país encara molt marcat pel trauma de la dictadura comunista, aquesta mena d’eslògans semblen no molestar i se solen justificar amb un “només és una manera de dir”. D’altra banda, el govern actual en disminueix la importància i utilitza una dialèctica molt semblant. I, de vegades, el llenguatge de l’odi es transforma en actes.

“Que en algun acte nostre algú de manera espontània cremi un ninot de jueu ortodox ja no depèn de nosaltres”, respon el Mateusz quan li preguntem sobre un cas concret. Va passar el 2015 durant una manifestació contra els refugiats organitzada per l’ONR al centre de Wroclaw, una de les ciutats més grans de Polònia. En aquella ocasió un dels participants, davant la mirada passiva de tothom, va cremar un ninot vestit i caracteritzat com un jueu ortodox. El cas va ser denunciat per diverses associacions antiracistes i, després d’una gran cobertura mediàtica, a principis del 2017 l’autor de la crema va ser finalment condemnat a tres mesos de presó i està actualment en procés d’apel·lació.

“No era un acte antisemita”, matisa el Mateusz. “Ningú es va adonar que era un ninot d’un jueu ortodox. Pensàvem que el ninot representava George Soros”.

George Soros, multimilionari d’origen jueu, va crear l’Open Society Foundation per lluitar contra les discriminacions i millorar el respecte dels drets humans. No obstant això, per al Mateusz “és un agent del liberalisme i l’esquerranisme, que intenta imposar una sèrie de valors occidentals immorals”.

Aquesta dialèctica, recollida també per l’actual govern polonès, que de passada intenta des-acreditar totes les organitzacions no governamentals que no s’emmotllen a la seva visió del món, comença a penetrar en la societat polonesa.

“A nosaltres ens diuen ciutadans de segona classe ”, explica Julia Maciocha, representant de l’ONG Feminoteka, a Varsòvia. Feminoteka lluita contra la violència masclista i pels drets de les dones a Polònia, com per exemple el dret a l’avortament. “L’ambient està empitjorant molt”, afegeix la Julia. “A escala oficial i com a organització, ara patim una veritable campanya d’assetjament. D’una banda, el govern intenta desacreditar-nos als ulls de l’opinió pública; de l’altra, ens impedeix accedir a finançament fins i tot internacional. El problema és que ens pot bloquejar institucionalment perquè per demanar fons europeus, per exemple, hem de tenir un segell de credibilitat atorgat pel govern o actuar sota el paraigua d’alguna organització que en tingui. I això és el que se’ns nega. Suposadament per irregularitats en matèria de gestió de fons. I al carrer, bé… reapareix l’homofòbia i els assetjaments. Torno a sentir-me insegura però no vull anar-me’n d’aquí. Vull creure que podem lluitar per canviar-ho”.

La Julia és lesbiana i participa també en l’organització de la Desfilada de l’Orgull Gai a Varsòvia. El 2016 una de les seves amigues (també lesbiana) va ser violada després de la desfilada, presumptament per un membre dels moviments ultranacionalistes. “Quan vam anar a la policia vam patir comentaris homòfobs”, explica la Julia. “Vam haver de demanar dues vegades el canvi de l’agent que omplia la denúncia. Finalment van arxivar el cas per falta de proves”.

“Ens queda encara un llarg camí”, reflexiona Natalia Broniarczyk, de l’associació Assemblea de Dones del Vuit de Març. La Natalia és una de les principals organitzadores de la manifestació del 8 de març, anomenada Manifa, que, des de fa anys, lluita pel reconeixement dels drets de les dones a Polònia. “Molta gent pensa que els problemes van començar amb el govern d’ara però en realitat no és així. Ara les coses són encara més difícils però alguns drets de la dona són vulnerats des de fa anys”.

La Manifa advoca pel reconeixement del dret a l’avortament, la igualtat de gènere en totes les esferes de la societat polonesa i l’accés lliure a la contracepció i l’educació sexual. Des dels anys 90, a Polònia no hi ha educació sexual veritable. El programa escolar preveu únicament la “preparació a la vida en família”.

“En realitat el que es transmet als alumnes amb aquest ensenyament són els principis morals que haurien de regir la vida d’una família”, subratlla la Natalia. “S’ensenya per exemple que l’ús de la contracepció té conseqüències desastroses per a la salut i la moral de la dona. Segons expliquen, una dona que pren la píndola té més probabilitat de portar un estil de vida amoral”.

Des de fa anys unes quantes associacions de dones alerten contra aquesta mena d’adoctrinament. Avui tots els que no s’emmotllen al model de vida conservador, religiós i nacionalista són assenyalats com un possible perill. Això inclou les persones d’esquerres, els homosexuals, els musulmans, els ateus i les feministes. La virulenta i violenta campanya verbal en contra seva està guanyant terreny.

Polònia no és l’únic país on la societat s’està radicalitzant. En els últims anys vivim un gir general cap a posicions polítiques de dretes en molts països. El llenguatge conservador, ultranacionalista i xenòfob s’està expandint amb l’excusa de l’autoprotecció i de la por per la seguretat. En aquest sentit, la situació actual a Polònia constitueix tan sols un exemple entre molts. Però hi ha diferències pel que fa a la força, la rapidesa i l’extensió de la radicalització que viu actualment aquest país. A més, el bagatge històric de Polònia, com el d’altres països de l’Europa de l’Est, dificulta qualsevol desenvolupament d’una alternativa viable d’esquerres, i deixa als moviments d’ultradreta un ampli terreny d’actuació.

La influència que aquests moviments poden tenir en la vida política d’un país depèn en gran mesura de la seva extensió i del grau de suport que reben. En una situació en què el poder estatal fomenta el discurs de l’odi i imposa el model ultranacionalista com l’únic vàlid, anul·lant a la pràctica qualsevol possibilitat d’oposició, el risc per al funcionament d’una societat cívica i oberta és imminent. Actualment, Polònia està justament en aquesta situació i viu, a més, un perillós gir cap al totalitarisme.

Una gran part dels polonesos semblen acceptar aquesta situació, cosa sorprenent en un país on amb prou feines fa 28 anys hi havia un règim totalitari. No obstant això, les raons no són difícils de trobar. L’actual política autoritària del govern polonès va acompanyada d’una sèrie de decisions econòmiques molt populistes, la qual cosa assegura el suport de la part més pobra de la població, que a Polònia és bastant àmplia. La caiguda del règim comunista i un entusiasme incondicional pel capitalisme va deixar un terreny fèrtil per al desenvolupament d’una versió salvatge d’aquest sistema. De la nit al dia, una gran part de la població es va veure desprotegida, exposada a una explotació laboral pràcticament il·limitada i, sobretot, exclosa del benefici econòmic que havia de portar el canvi del sistema. Van aparèixer desigualtats i bretxes inimaginables fa 50 anys. Moltes de les persones que van lluitar pel canvi avui tenen la sensació d’haver fracassat, mentre que els joves no veuen alternatives de futur. Totes aquestes persones constitueixen el nucli dur de l’electorat ultraconservador i ultranacionalista. El mite de la gran nació, la necessitat de reconstruir-se i de protegir-se respecte de qualsevol perill exterior guanyen terreny i, sobretot, “justifiquen” l’ús del llenguatge de l’odi.

Com va apuntar Meryl Streep en el seu potent discurs a l’última gala dels Globus d’Or: “La violència incita la violència”. Cal afegir-hi que la banalització del llenguatge de l’odi té conseqüències. Ja n’hem vist exemples horribles al llarg de la història. 

Etiquetes

Més continguts de