Ponte: la torre d’Àfrica

L’edifici residencial més alt de l’hemisferi sud retrata sense voler la recent història de Sud-àfrica, que intenta superar les ombres d’un passat marginal per guanyar-se un futur normalitzat

Benvinguts a Ponte Tower, l’edifici més singular de Johannesburg. La capital sud-africana és una ciutat nova -poc més d’un segle- però té en aquesta torre cilíndrica el gran emblema, la part indispensable per completar l’ skyline. Ho és per una qüestió física, gràcies a la seva alçada impressionant de 173 metres i 54 plantes -que el fan el bloc d’habitatges més alt de l’hemisferi sud-, i per mèrits propis, perquè, com el mateix país, ha sabut renéixer d’una història brutal, tot i que, com Sud-àfrica, encara ha d’aguantar els retrets i les comparacions d’un passat poc gloriós. Ponte és avui el pur reflex d’un país jove, dinàmic, cosmopolita i pol d’atracció d’immigració africana que, alhora, intenta esborrar les cicatrius de dècades de segregació racial i d’inseguretat ciutadana. No li està sent gens fàcil.

No es pot entendre la història de Ponte sense situar la torre en el seu context. L’edifici s’alça en un turó de Hillbrow, una altra víctima de la història del país. A principis dels 70 Sud-àfrica es regia per les lleis de l’apartheid, que consagraven barris per a blancs i per a no blancs. Hillbrow era per a blancs però el règim hi va permetre certa llibertat, cosa que li va donar fama de ser la versió local de Nova York. Dirck Pont és un holandès que va arribar “per amor” a aquell Johannesburg i afirma que ni a Amsterdam trobava uns “cafès amb tant d’ambient, unes festes tan salvatges i divertides”.

Ponte va obrir les portes el 1975. L’arquitecte Rodney Grosskopf havia dissenyat un edifici de luxe per a la comoditat de la minoria blanca rica i la torre es va omplir de parelles i famílies que valoraven les bones vistes, la ubicació cèntrica i l’encant d’un barri de moda. De moda, però sense la complicitat del règim, que intentava invertir el mínim en serveis en una zona que qualificava de “grisa”.

A l’equador dels 80, el Johan i l’Andre eren una parella jove que fora de Hillbrow no s’atrevien a mostrar-se afecte i amor. Es van instal·lar en un dels apartaments decidits a viure sense complexos, res a veure amb la mentalitat tancada dels pobles afrikaners on havien crescut. “Va ser una bona època, Ponte i Hillbrow eren brutals”, fa memòria el Johan.

En aquella època l’universitari Martin Kruse també es delia per passar el seu temps d’oci en un dels nombrosos clubs on progres, intel·lectuals i moderns es relaxaven de l’estricta moral regnant, on fins i tot els negres tenien les portes obertes i eren benvinguts. “Llavors el meu únic contacte amb persones no blanques eren els cambrers o el servei, així que venir a Hillbrow era un oasi, amb europeus i sud-africans de totes les races junts en harmonia”, contextualitza. Llavors, fins i tot les piscines, els bancs dels parcs i les platges estaven segregats.

L’arribada de la democràcia

L’inici de la fi de l’injust apartheid va suposar oxigen pur per als milions de negres, mulats i indis que habitaven al país, que tenien drets restringits i unes condicions de vida molt més dures que els seus compatriotes blancs. La desintegració del règim va acabar amb aquella vida idíl·lica, i Hillbrow i Ponte van caure als inferns en l’imaginari col·lectiu. Els blancs van témer que els aldarulls i el malestar social cada cop més habituals als carrers fossin una amenaça directa a la seva integritat i van fugir -és el mot adequat- cap a la perifèria. A partir de mitjans dels 90, la demografia del barri va canviar. De blancs benestants va passar a ser un barri de negres pobres. L’equació de raça i diners encara es manté gairebé intacta després de dues dècades de democràcia. El mateix va passar amb altres barris històrics pròxims com Berea i Yeoville.

La història de Ponte és igual de dramàtica que la del barri. Sense els veïns blancs, l’empresa propietària va tancar l’edifici esperant temps millors. Ponte va passar a ser un lloc sense llei o, a falta de llei, amb la llei del més fort. Banyeres, portes, aixetes, fustes o rajoles, absolutament tot va passar a ser botí dels saquejadors. La dècada que l’edifici va estar abandonat i tancat va fer la resta per al deteriorament total. La piscina que hi havia al fons de l’enorme celobert que deixa la forma cilíndrica de l’edifici era un munt de runa, i els pisos, caus de brutícia. Ponte va ser el supermercat de la droga i epicentre dels robatoris, la prostitució i el crim organitzat. Ho diuen les cròniques d’aquella època i ho repeteixen encara els veïns de Johannesburg, que miraven amb certa por la majestat d’un edifici decrèpit. El 2001 Ponte era considerat un slum [suburbi] vertical. Entre 8.000 i 10.000 okupes malvivint en la més pura decadència.

“A Ponte? Allà no m’hi trobaràs, que només hi pots rebre una bala o una pallissa”. Dzentra Green és una mulata en la trentena que viu als afores de la capital i que repeteix que ni boja s’acosta a aquesta part de la ciutat. Green no atén a les explicacions que el Ponte que descriu o imagina és història, perquè la torre, com Sud-àfrica, s’ha redimit. A mitjans de la dècada passada, la promotora propietària va pensar a vendre-la per reconvertir-la en una presó. El projecte, per sort, va quedar en un calaix, i en canvi es va apostar per retornar-li la vida. Les tasques de neteja van ser esgotadores, fins i tot van haver d’arrencar arbres i tomaqueres que havien arrelat entre la brutícia que arribava fins a la cinquena planta.

El 2007 Ponte tornava a obrir les portes oficialment com a edifici d’apartaments: 467 pisos, amb tres plantes d’aparcament, sis ascensors de mida de muntacàrregues i seguretat 24 hores, incloent-hi torns a l’entrada i el requisit imprescindible que les visites ocasionals deixin el passaport a l’entrada. Com una frontera o un check point. Ara hi viuen uns 3.000 veïns, una autèntica ciutat en vertical. Ponte no és avui una torre de luxe, ni de bon tros, però no pot evitar el paral·lelisme amb el present de Sud-àfrica en aquesta segona oportunitat. Les 50 primeres plantes de l’edifici estan ocupades per petits pisos, on s’han instal·lat sud-africans negres de classe treballadora, així com immigrants d’altres països de la regió. Ayanda Shole treballa al servei sud-africà de Medicina Legal i ha escollit Ponte per “la seguretat i confiança” que li aporta l’edifici i la proximitat a la feina.

Les últimes quatre plantes, a la cúspide, com si fos la punta de la piràmide social del país, s’han reservat per a apartaments grans, lluminosos, amb espais diàfans. És la reminiscència dels dies gloriosos dels 70. El luxe per a aquests pisos va ser una aposta arriscada i, de fet, van estar anys deshabitats. Fins que el 2012 el periodista Nick Bauer es va enamorar literalment de l’espai en anar a fer-hi un reportatge i va decidir traslladar-se als pisos més alts amb altres amics i col·legues de professió. Tots blancs, encara que més tard s’hi han anat afegint companys negres. Paguen poc més de 300 euros per 120 metres quadrats i unes vistes de pel·lícula de la ciutat, molt menys que el lloguer d’una caseta en un dels barris perifèrics poblats majoritàriament per blancs. Bauer és un home positiu i enèrgic, conscient de la necessitat de transformació, i amb el seu amic Michal Luptak van constituir Dlala Nje [Simplement Juga, en zulu], una organització sense ànim de lucre amb seu als baixos de l’edifici que s’autodefineix com “l’imperi dels jocs i la cultura a Hillbrow”. Des de l’entitat organitzen l’oci dels centenars de menors que viuen a la torre i ajuden a mantenir una sala de jocs, però també fan proselitisme de Hillbrow, explica el periodista. Cada dissabte a les portes de la torre s’apleguen grups encuriosits per Ponte, gent que han sentit a parlar dels anys bons de la torre però sobretot dels anys de mala vida i que volen veure amb els seus propis ulls com Ponte es recupera de les ferides de la història. Com Sud-àfrica.