REPORTATGE
Diumenge 12/01/2020

Els pares abandonats del Japó

Divorciar-se al país nipó pot comportar perdre els fills per sempre. El terme ‘custòdia compartida’ no existeix i els règims de visites són molt estrictes. Alguns dels progenitors afectats lluiten per canviar la justícia

Text: Chiara Galvani I Federica Galvani / Foto: Marco Panzetti
10 min
Els pares abandonats del Japó

E l Taro no veu el seu fill des de fa més de 1.400 dies. La primavera del 2015 la seva dona va anar a recollir-lo a l’escola bressol i mai més va tornar. El Gianluca no veu el seu des de fa més de 4 anys. Malgrat això, fins fa poc cada segon diumenge de mes pujava a un avió per anar a Hokkaido, on havia de trobar-se amb el seu fill, com va establir la sentència de la Cort Suprema. Però ningú s’hi presentava. El Pierlugi, en canvi, es pot considerar afortunat. Durant 17 mesos va estar separat dels seus fills, que la mare es va emportar, però des de desembre del 2017 finalment els pot veure una o dues vegades al mes. I és possible perquè, com ha afirmat el jutge, “és un bon pare”.

TARO, JAPONÈS: La primavera del 2015 el Taro va esperar que la seva dona tornés a casa amb el seu fill. No ho van fer mai. Des de llavors només ha vist el seu fill una vegada.

Això és el que passa avui al Japó, un país considerat un forat negre en la sostracció de menors. En aquest país, són molts els casos en què un dels progenitors separa el fill de l’altre progenitor i li impedeix veure’l, fins i tot abans del divorci. Estem davant d’un “gran problema de drets humans”, afirma John Gomez, president de l’organització Kizuna Child-Parent Reunion, que treballa per protegir els drets dels infants al Japó i dona suport als progenitors víctimes del fenomen. “El que hem descobert -afegeix Gomez-és que aquí cada any 150.000 nens perden el contacte amb un dels dos progenitors després del divorci. En un període de vint anys, el nombre de casos arriba als tres milions de nens que en aquest moment no poden veure un dels progenitors, i cadascun d’aquests casos és una violació dels drets humans”. En efecte, el dret a mantenir una relació amb els dos progenitors després de la seva separació està reconegut pel novè article de la Convenció sobre els Drets de l’Infant de l’ONU.

Aquest fenomen, que a la resta del món es defineix com a segrest i es considera un delicte penal, al Japó és àmpliament tolerat. Les qüestions relacionades tant amb la pàtria potestat com amb la custòdia i la manutenció dels fills després d’un divorci es consideren privades. Les autoritats japoneses que han de fer respectar la llei han adoptat la línia política de no involucrar-se en les controvèrsies civils. A més, la legislació civil japonesa no disposa dels instruments legals necessaris per fer respectar les sentències civils, cosa que s’evidencia especialment en les qüestions relacionades amb nens. En els casos de sostracció de menors per part d’un dels dos progenitors o d’incompliment del dret de visita, una victòria als tribunals pot no tenir efectes tangibles a la pràctica, ja que els tribunals civils no compten amb forces de l’ordre que puguin vetllar pel respecte de les sentències, ni tampoc disposen d’un mecanisme que els permeti demanar la intervenció de la policia.

MITSURU, JAPONÈS: Després de ser apartat de les seves dues filles, el Mitsuru va decidir fundar K-Net, una associació que defensa el dret a la custòdia compartida al Japó.

D’altra banda, el sistema jurídic japonès no preveu la custòdia compartida. El tribunal és l’òrgan encarregat d’atorgar la pàtria potestat a un dels progenitors, cosa que deixa l’altre amb l’única possibilitat de les visites ocasionals. Molt sovint les sentències atorguen la pàtria potestat al progenitor que s’ha endut el fill, en la majoria dels casos la mare. “Tot això és possible -explica el professor Colin Jones, de la Universitat Doshisa de Kyoto- perquè en la llei o pràctica jurídica japonesa no hi ha cap presumpció que el millor interès per al menor sigui mantenir una relació amb els dos progenitors després de la seva separació. No hi ha tampoc cap protecció constitucional de la relació progenitor-fill. Segons la llei, només un dels dos progenitors té dret a la pàtria potestat després del divorci. Per tant, el punt de partida és l’exclusió de l’altre”. Així doncs, el que és l’estàndard en la majoria de les jurisdiccions -mantenir la relació amb els dos progenitors- al Japó se substitueix amb la voluntat de privilegiar l’estabilitat del menor. En efecte, en la legislació japonesa preval el principi de continuïtat: “La continuïtat de l’infant a quedar-se amb el progenitor que se l’ha emportat, més que la continuïtat de la família”, explica Gomez. En aquest escenari, encara que el nen hagi sigut sostret per part d’un dels dos progenitors, si en el nou ambient en què viu no hi ha problemes la prioritat és mantenir-lo. La custòdia compartida o les visites freqüents de l’altre progenitor poden representar un factor de desestabilització i d’amenaça en la vida del nen i, per tant, no es consideren recomanables.

Aquesta situació no només afecta les parelles japoneses i mixtes que viuen al Japó, sinó també les que viuen a l’estranger. En l’àmbit internacional, la sostracció de menors està regulada pel Conveni de l’Haia del 1980. Consisteix en un tractat multilateral que estableix regles compartides pels estats signants per aconseguir la restitució al país de residència habitual del menor sostret i portat a l’estranger per part d’un dels dos progenitors. Encara que el Japó signés el conveni el 2014, la situació no ha canviat gaire. Encara són molts els casos en què no es respecta aquest conveni. S’impedeix la restitució de l’infant al país de residència, de manera que es queda al Japó, en mans del progenitor que ha decidit emportar-se’l.

AKIRA, JAPONÈS: Després de dos anys sense poder contactar amb la seva filla, ara l’Akira té un acord per veure-la un cop al mes durant tres hores.

A la pregunta sobre per què al sistema japonès li costa canviar, Gomez contesta: “Hi ha un sistema sencer que ha nascut i ha evolucionat al voltant d’aquest procés de divorci-sostracció. Els advocats saben que els jutges sempre donaran la custòdia al progenitor que s’ha emportat el fill. Si un progenitor contacta amb un advocat per començar els tràmits de divorci, l’advocat li aconsellarà emportar-se el fill, rebutjar qualsevol mena de contacte amb l’altre progenitor i obtenir d’aquesta manera la custòdia, deixant per sempre l’altre progenitor fora de la vida de l’infant”. Això va ser el que li va passar al Taro. Era a casa preparant el sopar, a l’espera que la seva dona i el seu fill tornessin de l’escola bressol. Però no van arribar mai. D’entrada el Taro va pensar que els havia passat alguna cosa greu. Va sortir a buscar-los i fins i tot va demanar ajuda a la policia. L’endemà va rebre una carta de l’advocat de la seva dona i llavors es va adonar que ella havia decidit fugir amb el nen. Ja han passat 1.400 dies i el Taro encara no sap ni on és el seu fill ni com està. Només li queda una foto de tots dos junts que guarda entre les mans com un tresor preciós.

Un fenomen desconegut

El Taro, com molts altres pares japonesos, desconeixia aquest fenomen i rarament havia sentit històries similars. Sempre havia pensat que es tractava d’un problema aïllat que afectava només unes poques famílies. Tampoc hi ha molta consciència del problema entre els pares estrangers que viuen al Japó. “Havia sentit a parlar del tema... però pensava que la culpa era dels pares, que no es comportaven bé”, diu el Gianluca, un pare italià que viu a Tòquio. “Abans que em passés a mi, no sabia que la situació era aquesta. Tinc orígens japonesos i he viscut al Japó durant uns quants anys. Parlo l’idioma i vaig pensar que coneixia força bé el país, però no coneixia aquest aspecte”, diu el Klaus, un pare alemany que actualment viu a Frankfurt. “Vaig pensar que amb un pla de visites aprovat pel tribunal em podia quedar tranquil i veure la meva filla, però no va ser així. Per a mi va ser un xoc enorme”, afegeix. Al Japó, el poder dels tribunals pel que fa a les disputes familiars és limitat i, encara que s’emetin sentències i permisos de visita, si el progenitor que fuig amb el fill decideix no complir-los, no hi ha sancions. “Som al país de les mil regles i, tot i això, algú es pot permetre no complir la llei”, una veritable anomalia segons el Tommaso, un pare italià que viu a Tòquio i no veu els seus fills des de fa més d’un any. El Gianluca també coneix bé aquesta anomalia. La Cort Suprema japonesa li va concedir el dret de veure el seu fill cada segon diumenge de mes durant una hora, entre les 3 i les 4 de la tarda, al centre de voluntariat per a nens de Kushiro (Hokkaido), on suposadament viuen la seva dona i el seu fill. Fins al maig del 2019, el Gianluca pujava a un avió per anar de Tòquio a Kushiro i veure el seu fill, tal com va establir la sentència judicial. A la seva maleta sempre hi portava un avió i alguns cotxes petits de joguina, a més de la disfressa d’ós Rilakkuma (un personatge de la cultura popular japonesa), que pensava fer servir per entretenir el seu fill i fer que el retrobament amb ell després de molts anys fos més natural. El Gianluca va viatjar catorze vegades seguides a Hokkaido i es va presentar al lloc i a l’hora establerts, però sempre esperava en va, ja que ningú acudia a la cita.

GIANLUCA, ITALIÀ: A finals del 2014 la seva dona, japonesa, va marxar amb el seu nadó i no va tornar mai més. Va veure per última vegada el seu fill el setembre del 2015.

Una de les preocupacions més grans de molts pares en aquesta situació és saber que, encara que hi hagi una sentència ferma, pot ser que no es respecti, cosa que frustra els esforços fets -també econòmics-. Aquesta incertesa no és fàcil de suportar. Molts pares pateixen depressió i alguns han arribat al suïcidi perquè no veuen una sortida a aquesta tràgica situació. “El més important -afirma Gómez-és reconèixer que l’experiència de perdre un fill sostret per la mateixa parella és una de les experiències més traumàtiques que una persona pot viure a la vida”.

“Aquests casos es consideren problemes familiars al Japó, de manera que les institucions no s’hi volen veure involucrades”, diu el Klaus, entrevistat davant del tribunal de família de Tòquio. Allà és on va signar l’acord sobre el pla de visites a la seva filla, un acord que ara es veu completament ignorat per la seva exdona. El Klaus i la seva família vivien a Alemanya quan la seva dona (ara exdona) va viatjar al Japó amb la seva filla per visitar la família durant uns mesos. Però quan va tornar a Alemanya ho va fer sola. Només havia tornat per recollir les seves coses i marxar al Japó per sempre. El seu és un dels casos previstos pel Conveni de l’Haia, ja que es tracta d’un segrest internacional d’una menor. No obstant això, el Klaus va decidir no fer valer el seu dret a sol·licitar la repatriació de la filla perquè havia arribat a un acord amb la seva exdona sobre el pla de visites. Aquest acord es veu ara ignorat i el Klaus lamenta no haver completat el tràmit legal i haver confiat en el sistema japonès.

Fins i tot per als pares més afortunats, com el Pierluigi, que pot veure els seus fills una o dues vegades al mes perquè la seva dona ho permet, les reunions no tenen lloc en les millors condicions. Un treballador social entrega els nens al Pierluigi i es queda amb ells durant les quatre hores a disposició. Això els impedeix interactuar de manera natural i en completa llibertat. També el Tommaso, que en el primer període de la mediació de divorci va poder trobar-se amb els seus fills algunes vegades, defineix la modalitat de les visites com “inhumana”. Les visites de vegades tenien lloc en una sala de reunions del bufet d’advocats. Durant aquestes visites no podia donar regals ni dolços als nens i ni tan sols fer-los una foto, tot i que encara segueix casat i, per tant, té pàtria potestat sobre els seus fills.

TOMMASSO, ITALIÀ: El 2016 la seva dona va marxar amb els seus dos fills. Des de llavors només ha pogut veure’ls cinc hores els primers sis mesos. No els ha vist durant els últims dos anys.

Ajuda internacional

Aquests pares saben que per enfrontar-se a aquesta difícil situació és important estar junts i fer pinya. Així que al llarg dels anys s’han creat diferents associacions i grups per informar sobre el fenomen i intentar canviar les coses. Entre els pares japonesos una de les associacions més conegudes és K-Net, a través de la qual els pares es coneixen, es reuneixen, exposen els seus casos i organitzen esdeveniments per conscienciar la societat de la problemàtica. El fundador és Mitsuru Munakata. Va crear K-Net després que la seva parella s’emportés les seves dues filles. D’entrada no sabia què fer, se sentia sol i abandonat. Després va descobrir que hi havia molts altres pares en la mateixa situació.

Els pares estrangers també s’han organitzat en associacions i han posat fil a l’agulla. L’abril del 2018 dotze pares procedents d’Itàlia, França, els Estats Units, el Canadà, la Gran Bretanya i Alemanya van enviar una carta a les autoritats dels països del G-7 demanant que el tema es discutís durant la cimera que es duria a terme al juny al Canadà. A més, el març del mateix any l’ambaixada italiana al Japó va promoure una iniciativa amb la participació dels ambaixadors dels estats membres de la Unió Europea amb l’objectiu de sensibilitzar les autoritats japoneses i aconseguir almenys que les sentències en casos de litigis sobre menors s’executin.

“Els ciutadans estrangers hi han tingut un paper important -diu el Mitsuru-, ja que van ser ells els que van definir la sostracció dels seus fills com a segrestos”. Fa poc ha crescut la pressió internacional perquè les institucions japoneses es facin càrrec del problema. Com afirma el Klaus, “si a la pressió externa s’hi afegeix una pressió interna, es creen les condicions idònies perquè les coses puguin canviar”. De fet, el Japó i la seva societat ja estan canviant. Els pares més joves volen passar més temps amb els seus fills i s’involucren en la seva criança i educació, a diferència del que passava abans, quan aquestes tasques estaven completament en mans de les dones.

KLAUS, ALEMANY: Una sentència judicial va establir el seu dret a un calendari de visites, però la seva exdona no l’està respectant. Des de llavors només se li permeten contactes en línia esporàdics i visites breus.

“El Japó ha de canviar”, afirma Akira Ueno, advocat dels pares víctimes de sostracció de fills. Defensar aquests pares es va convertir en la seva missió des que li va tocar viure en la seva pell la terrible experiència. En parla mentre abraça la seva gosseta Bambi, un diminutiu de bambina ( nena en italià). La va comprar com a companyia i teràpia després que la seva filla fos sostreta per la mare. Es comencen a veure alguns senyals de canvi inicials: un grup d’experts es va reunir el juny del 2018 per debatre com fer que les sentències judicials es compleixin. A més, també ha començat la discussió sobre la possibilitat d’introduir al Japó la custòdia compartida.

Reportatge realitzat per:

Chiara Galvani i Federica Galvani (orizzontinternazionali.org)

Marco Panzetti (marcopanzetti.com)

stats