El gran carnaval

El Procés i l’antiprocés, problema sense solució

"I som aquí, capbussats en el frontisme i el més cansat dels infantilismes, en la rebequeria, l’abús de poder, la podridura judicial"

Una partida d’escacs. Cerebral i freda. Un e nfonsar la flota pensat i executat amb l’única intenció del tacticisme, el desgast, l’escaramussa de guerrilles, la puntada de peu a la tíbia. El triomf momentani d’un tuit, d’una plantofada del Rufián al Rivera. Voler nomenar consellers persones que o bé estan empresonades o bé a l’estranger perquè així els adversaris ho recorrin, puguin caure en el frau de llei i s’albiri l’horitzó d’una petita victòria insuficient. Això és la política catalana i espanyola ara mateix. Una política que no busca governar, servir els ciutadans. Busca la satisfacció personal, el compliment compulsiu (i per pebrots) d’uns objectius obsessius i, en el bàndol contrari, dels objectius obsessius que els puguin destruir.

N’hi ha uns que persegueixen un objectiu polític i que en cap moment han semblat disposats a fer-se càrrec que no existeix la base social suficient per poder-lo complir. Solució? Com que a l’altra banda no en volen ni sentir parlar, tirem pel dret. Resultat? Presó i exili, dues situacions que són autèntiques aberracions i que mai haurien hagut de passar. ¿I com continuem? Amb un nou president escollit per atiar encara més la confrontació i amb tres partits polítics obsessionats amb el concepte vaporós i absolutament fictici de fer República.

Mirant a l’altra banda trobem un partit de govern corcat per la corrupció, immòbil, autoritari, displicent i completament passota. Un altre partit de clares pulsions ultradretanes, intel·lectualment nul, sense formació política, obsessivament entestat en l’anticatalanisme. I un altre partit, suposadament d’esquerres, amb un líder encara més frívol i intranscendent que aquell absurdíssim ZP, que compara el nou president de Catalunya amb Le Pen i amb Vox. Ah! I que fa el ridícul quan li pregunten en quins casos consideraria sancions per delicte ideològic.

Arribats a aquest punt de la lectura, segur que hi ha algú amb el retret a punt: “Home! Com pots comparar els dos bàndols?” Doncs sí, els comparo per recalcar la buidor absoluta i colossal en què ens trobem. Hem arribat a un punt en què la gent no sembla que importi gaire. I no parlo d’aquell recurs fàcil de “ los problemas reales de la gente ”, no. Parlo de l’abandonament total a què ens ha sotmès la classe política. ¿Com pretenen que els continuem votant?

Aquest fangar del Procés no és gran cosa més que una acumulació de fugides endavant, de gesticulacions sense contingut fruit de l’obligació d’haver d’implementar en el més absolut dels buits l’insuficient mandat popular de l’1 d’octubre. Un mandat insuficient i, ai las, absolutament condicionat per la repugnant estomacada policial i la fastigosa gestió política i informativa que se’n va derivar. ¿Com es pot justificar la inacció política dels partits sobiranistes davant dels dos milions de votants del sí després del seu intens compromís d’amagar les urnes, votar i rebre garrotades? Molt complicat.

I som aquí, capbussats en el frontisme i el més cansat dels infantilismes, en la rebequeria, l’abús de poder, la podridura judicial. Amb unes persones a la presó, patint, i amb la família patint-ho. Però la partida continua, la gesticulació continua, la indecència continua, tot pensat i executat com a tàctica de desgast. I anar tirant. I amenaces. Que si el 155 amunt i avall. I castells de fum. Que si estem tirant endavant la República.

I em pregunto: fins quan durarà aquest problema sense solució? A la vida existeixen els problemes sense solució. No passa res, forma part dels pros i contres de la porció de temps que ens ha tocat viure. Ho sabia molt bé el senyor Jefferson Smith, el protagonista de Cavaller sense espasa (1939), de Frank Capra, potser la més lúcida mirada fílmica a les virtuts de la política, a l’esforç del servidor públic per millorar la vida dels seus conciutadans, al bé comú, la noblesa, el proïsme.

Que n’és d’injust negar l’existència d’aquests valors. Que n’és d’injust que ningú s’esforci gens a prendre la raó als qui ho fan.

Etiquetes

Més continguts de