VIATGE

Costa Rica: Pumes, tapirs, surfistes i buscadors d’or

Un viatge per la natura exuberant i tropical de la península d’Osa, un indret on deixar-se portar per la calma d’un lloc encara a resguard del turisme de masses

TEXT: XAVIER MORET / FOTOS: ALFONS RODRÍGUEZ

L ’avantatge de Costa Rica, un país amb una natura espectacular, és que tot queda a prop, almenys sobre el mapa. Un exemple: de la costa del mar Carib a la de l’oceà Pacífic hi ha menys de dos-cents quilòmetres, tot i que s’ha de tenir en compte que una cadena de volcans complica els desplaçaments.

En el primer viatge a aquest país tens la temptació de voler veure-ho tot: des de les platges de Tortuguero i Limón fins a la reserva de Monteverde i els volcans, acabant a la costa del Pacífic. És una opció, encara que en un segon viatge t’adones que val més no voler abastar massa i centrar-se en una part del país. En el meu cas vaig triar la península d’Osa, que uns amics ticos em van recomanar per les platges, l’absència de turisme de masses i una selva on encara s’expliquen històries de fauna salvatge, de pioners i de buscadors d’or.

Bolets i gripaus

T’adones que Osa és diferent quan, volant en avioneta des la capital, San José, deixes enrere la cadena de volcans i arribes al mar tancat del golf Dulce, amb platges desertes, palmeres i manglars. Quan aterres a l’aeròdrom de Puerto Jiménez, el primer que et sorprèn és veure un cementiri al costat de la pista. En diuen El Barrio de los Acostados .

A Puerto Jiménez hi manen la calor i la humitat dels tròpics, amb cases baixes, una vegetació exuberant i una calma proverbial, amb gent que va a cavall i uns quants bars on s’expliquen històries que semblen sortides del realisme màgic.

“Hi ha un jove nord-americà que viu per aquí, el Jimmy -m’explica Don Marcos-, que va tenir un accident a la carretera de la costa. Me’l vaig trobar que havia caigut amb el cotxe en una riera. Quan vaig baixar a auxiliar-lo em va dir: “La culpa és dels elefants, Don Marcos! Hi havia una mare elefanta amb un baby passant pel pont i he hagut de donar un cop de volant per no atropellar el pobre baby ”.

Quan Don Marcos li va dir que a Costa Rica no hi havia elefants, el Jimmy se’l va quedar mirant amb ulls de boig i li va dir: “Però si jo els he vist!” Tot es va aclarir quan l’endemà, a casa seva amb el cos tot masegat, el Jimmy va admetre que s’havia pres uns bolets psicotròpics i que potser no hauria d’haver conduït.

“Molts nord-americans venen a buscar bolets d’aquests”, afegeix Don Marcos. “Ara bé, el cas més estrany que m’he trobat és el d’una noia de 18 anys que es va posar a llepar un gripau al mig del carrer”. Un gripau!? “Sí, sí, un gripau dels grossos. Es veu que quan els molestes es defensen llançant una substància al·lucinògena. Si la llepes, tens visions molt estranyes. De fet, aquesta noia es va quedar tan penjada que vam haver d’avisar els seus pares, als Estats Units, perquè vinguessin a buscar-la”.

Platges amb palmeres

Hi ha molts nord-americans a Osa: joves de cabells llargs i aspecte hippy que venen atrets pels preus barats, les platges verges i unes bones onades per fer surf. Els que no tenen diners viuen en una cabana vora el mar i es dediquen a surfejar, pescar, caçar bolets o... llepar gripaus. Els més rics, en canvi, es compren una finca a la costa i s’hi instal·len uns mesos a l’any, fugint del fred hivern del seu país.

S’hi està bé, a Osa, i més quan vas a passejar en cotxe per la costa. Les onades peten fort a la punta de la península, al Cabo Matapalo, i les palmeres sacsejades pel vent s’inclinen sobre la platja com en les pel·lícules d’huracans. D’una casa privilegiada, pintada de verd i encarada al mar, en surt el Carlos, un noi jove de somriure afable. “Soc el guarda d’aquesta casa, que pertany a un nord-americà que la lloga per dies”, em diu.

Quan l’informo que vinc de Barcelona, em comenta que hi va anar anys enrere, a veure uns amics, però que el va esverar aquella ciutat tan gran, sobretot el metro. “Em feia por veure tanta gent en un tren que va per sota terra”, afegeix. “Em va agradar la Sagrada Família, però prefereixo viure aquí. S’hi està més tranquil. Al cap i a la fi, hi ha molta gent que hi ve pagant molts diners, però a mi em paguen per viure al paradís”.

El Carlos rep de tant en tant la visita dels chanchos de monte, senglars que baixen de la muntanya, i fa tan sols uns dies la seva germana es va trobar un puma quan va anar a estendre la roba. “Era molt a prop, menjant-se una iguana que acabava de matar”, em diu. “Ella va córrer a refugiar-se a casa”.

Hi ha pumes i jaguars a les selves d’Osa, però no és fàcil veure’ls. També hi ha tapirs, però et trobes més fàcilment micos, peresosos, senglars, pizotes (coatís), iguanes, tucans, zopilotes (voltors) o lapas rojas, uns guacamais vermells i cridaners.

Cacau i vainilla

Els dies passen suaument a Osa, anant de platja en platja, com si fóssim el jurat d’un concurs que n’ha de triar la més maca. Playa Blanca, Playa Hermosa, Playa Colibrí, Playa Preciosa, Playa Escondida... Totes de sorra fina i amb palmeres, amb peresosos enfilats dalt dels arbres, micos que salten de branca en branca i iguanes d’un verd resplendent.

L’Álex Retana, un tico de 45 anys, té a La Palma una finca de vint hectàrees, de nom Kobo, on ha creat un “ecosistema sostenible”. Abans hi conreaven arròs, però des de fa vuit anys l’Álex hi té una part de bosc primari i una plantació de bananers, llimoners, canya de sucre, cafè, maracujà, cacau, pinya, vainilla...

“També hi planto cecròpies, uns arbres que creixen molt de pressa (4 metres per any!) i que agraden molt als peresosos”, comenta. “Està bé que vinguin per aquí. I també els micos”. Mentre ho diu, veiem un peresós a la part alta de l’arbre que avança a poc a poc, com a càmera lenta, amb una cria als braços. “De petit somiava amb tenir una ceiba, un dels arbres més grans”, comenta l’Álex. “Ara en tinc tres a la finca. No em puc queixar”.

L’Álex fa xocolata amb el cacau de la finca, una xocolata amarga que ofereix als visitants després de mostrar-los el procés d’elaboració. De tota manera, guanya més diners amb la vainilla. “És com la droga, però legal”, diu rient. “Aquí hi creix molt bé”.

A la mateixa finca hi mengem un casado, el plat típic de Costa Rica, compost de gallo pinto (arròs amb frijoles ), patacones (trossos de plàtan verd aixafat i fregit) i pollastre. Per beure, suc de pinya. Ho fem sota un porxo, mentre descarrega una tempesta tropical que sembla anunciar la fi del món.

“Em vaig casar amb una austríaca i passo uns mesos l’any a Europa, però no m’hi adapto”, comenta l’Álex. “Aquí és on em sento més a gust. A Europa manen les catedrals i els castells. Aquí mana la natura”.

Oreros

A Osa no passa gaire temps abans que algú et parli dels oreros, els buscadors d’or. Des de mitjans dels anys setanta està prohibit buscar or a la península, però abans hi venia molta gent a la recerca de fortuna, i encara avui hi ha furtius que s’endinsen als boscos somiant amb trobar una palleta milionària.

Quan amb el 4x4 travessem la llera del riu Piro, Don Marcos comenta amb mirada d’expert: “En aquest riu hi ha d’haver molt d’or, ja que en els bons temps ningú n’hi va buscar”. Al preguntar-li si ell ho va fer, se li il·luminen els ulls. “El cotxe en què anem surt en part de l’or que vaig trobar quan tenia 13 anys, una palleta de les grosses, de 163 grams. La vaig vendre, i amb els diners que em van donar em vaig comprar terres i vaques... Després vaig vendre la finca i en vaig comprar una de més gran i també el cotxe... Vaig estar de sort, però això li passa a un entre deu mil. La majoria troben poc or i s’ho gasten tot en mam, drogues i dones. Però en aquells temps hi havia molt d’or. Hi havia fins i tot un banc a Puerto Jiménez on fèiem cua per vendre el que trobàvem. De tota manera, no eren temps fàcils. La gent s’encegava i es matava a cops de matxet”.

Alguns dels vells oreros ara es dediquen a fer tours per resseguir els camins de l’or. És el cas del Juan Cubillo, de 56 anys, que viu en una finca a prop del poble de Rancho Quemado, amb la dona i quatre fills. “Vaig arribar aquí fa 27 anys -em diu- i durant 25 vaig treballar d’ orero. Als anys setanta van venir aquí molts buscadors d’or. En treien fins a tres quilos diaris. Però avui està prohibit i per a mi ara l’or és el verd de la muntanya. Cada arbre que plantem o que salvem contribueix a millorar aquesta terra”.

El Juan -cara esmolada, barret de cowboy i botes altes- ens porta a una riera al mig del bosc, on ens estem una hora amb pala, safata i garbell, treballant com els oreros d’abans. Trobem una mica d’or, molt poc, però emociona veure com brilla entre la sorra negra. A la tornada, caminant sota un xàfec bíblic, ens adonem de fins a quin punt era dura la vida de l’ orero.

L’or dels indis

Hi va haver un aventurer francès, Cizia Zykë, nascut al Marroc, de pare albanès i mare marroquina, que va venir a buscar or aquí als anys setanta. El Juan recorda que gastava mala llet i que sempre anava armat. Ell mateix ho va explicar a Oro, un llibre publicat fa temps per Plaza & Janés en què parla de com s’endinsava a la selva amb la pistola, en uns temps en què Puerto Jiménez era com el Far West. El seu és un relat d’aventures, ambició i presó, un testimoni de la febre de l’or.

Però els primers que van començar a buscar or, molt abans de l’arribada dels conqueridors, van ser els indis diquís. A més de fer unes peces d’or molt fines, feien unes grans esferes de granit, gairebé perfectes, que avui es poden veure als museus o als voltants de la badia Drake, sense que cap arqueòleg hagi sabut explicar per a què servien.

No gaire lluny, a la muntanya, la comunitat boruca s’esforça per connectar amb els vells temps i aprendre dels avantpassats. M’ho explica un home anomenat Ulises. “Jo vaig néixer aquí el 1965”, em diu. “Recordo que de petit aquí no hi havia llum, tot era bosc primari i el riu estava net. Als 13 anys vaig tenir les primeres sabates. A l’estiu menjàvem iguanes i ous d’iguana, i anàvem a caçar. El meu avi, que es deia Braulio, era un visionari. Em deia que havíem de conservar la natura i em va ensenyar quines eren les plantes remeieres. El 1984, quan va arribar l’electricitat, el meu avi em va dir: «Això ho canviarà tot». I així va ser. Mai es va demanar a l’indígena què volia. Se li va imposar”.

Per mirar d’enllaçar amb el passat, l’Ulises ha construït una mena de temple dalt de la muntanya amb un gran foc al mig. Allà hi celebra rituals indígenes, fa les màscares típiques de la seva cultura i acompanya grups de visitants a reconèixer les plantes remeieres. “A la natura hi ha de tot”, assegura. “Ara estic reforestant la finca per mantenir-la viva. Quan faig una màscara sento que d’alguna manera em connecto amb la natura, que estic fent xamanisme”.

L’Ulises acaba dient que queden pocs vells que parlin boruca, una llengua que va ser prohibida. Ara, però, els joves la tornen a aprendre. Ells són l’esperança, el futur.

La selva de Corcovado

El Parc Nacional de Corcovado és la joia de la corona de la península d’Osa. Es va crear el 1975, té 42.560 hectàrees i diuen que, a més d’acollir una fauna i una vegetació privilegiades, també acull encara avui oreros furtius, gent que destrossa el bosc buscant or. Quan els rangers els empaiten, s’amaguen selva endins.

M’acompanya a Corcovado la Ifigenia, una ecologista conscient, nascuda a San José, que porta disset anys aquí. “Jo havia estudiat biologia, però després d’un assalt traumàtic a San José ja no m’hi volia quedar”, diu. “Vaig venir a la península d’Osa i em vaig instal·lar a Puerto Jiménez. Ara tinc una empresa de turisme responsable, Osa Wild, i la meva prioritat és preservar la natura. Van voler fer una gran urbanització, Marina Golfo Dulce, però de moment hem aconseguit aturar-la”.

“La corrupció és un perill -afegeix-. La meva mare va ser una activista contra el grup Barceló a Guanacaste. Va guanyar, però l’hotel es va fer igualment. Guanacaste és un exemple del que no volem que es faci a Osa. S’hi ha construït massa. A Manuel Antonio també s’hi han fet desastres, tot i ser un parc nacional”.

El govern de Costa Rica ha dut a terme una política erràtica a la península d’Osa. Fa molts anys la gent hi conreava arròs, frijoles i blat de moro, però als primers anys vuitanta el govern va donar ajudes per desforestar i tenir ramats. “Al meu pare li van donar plata per talar sis-centes hectàrees de bosc -comenta Don Marcos-. I uns anys després, el 1997, n’hi van donar per plantar arbres, per reforestar. És un contrasentit”.

Arribem al Parc de Corvovado per la banda de mar, pel poble de Carate. Un cop allà ens toca caminar per una selva humida, amb la platja verge del Pacífic a prop, les onades esvalotades pel fort vent. Quan entrem al parc per la part de La Leona veiem dalt dels arbres guacamais i micos tití, carablanca, aranya i congo (les quatre espècies que hi ha a Costa Rica), peresosos, granotes de colors llampants, formigues talladores i un grup de pizotes. És tot un espectacle, una celebració de la natura, tot i que els jaguars, els tapirs i els pumes són més cars de veure.

La selva de Corcovado és preciosa, amb arbres esplèndids i bolets de coloraines. Però entre els arbustos, menjada per la humitat, trobem una gran bomba d’aigua que van abandonar fa anys uns canadencs que buscaven or. Diu la llegenda que arribaven a treure’n fins a vuit quilos diaris. Eren altres temps.

Una mica més enllà ens hem de descalçar per passar un riu, el Madrigal. “Aquí també hi havia qui buscava or”, em diu l’Álvaro Montoya, un guia veterà. “La primera vegada que vaig venir-hi, fa 35 anys, ho vaig fer acompanyant el meu pare, que venia formatge als oreros. Jo era un nen i el meu pare sempre em deia que mai busqués or, que era diner maleït. He viscut a fons aquestes terres i ara ajudo a protegir-les”.

Més endavant, a la platja, veig passar una patrulla de policia que busca fardells de droga llançats pels narcos, fet que reforça la sensació que Osa viu fora d’aquest món. Poc després, quan algú em comenta que aquí es va inspirar Michael Crichton per escriure Parc Juràssic, no em sorprèn gens. Al cap i a la fi, hi ha alguna cosa misteriosa en aquesta selva que fa pensar en mons antics on l’home era ben poqueta cosa.