L a política migratòria europea consistent a traslladar els problemes a les perifèries de la mateixa Unió i als països que aspiren a ser-ne membres està tenint uns pèssims resultats. Res que no fos perfectament previsible. Perquè era previsible que si als països més tensionats pel flux migratori no se’ls ajudava solidàriament i equitativament a resoldre la massiva arribada de migrants -que anirà creixent al ritme de la pobresa i de les guerres, que no sembla que s’aturin, sinó tot el contrari-, a poc a poc s’aniria imposant un nou mapa polític marcat per una deriva accelerada de governs autoritaris, xenòfobs i racistes, que és exactament el que està passant.

Els països rics de la UE, els més allunyats de la primera línia d’arribada de migrants, calculaven amb un egoisme no dissimulat que sacrificar les democràcies veïnes era una manera de salvar la pròpia.

Doncs tampoc ha funcionat: la serp de la intolerància que s’engreixava a les perifèries, des de Turquia fins als Balcans, ja ha post els ous al cor de la mateixa Unió, on els discursos de la por i del “primer nosaltres” s’imposen imparables per sobre dels vells valors humanistes. Fins i tot els partits d’esquerres s’han quedat sense una política moral i justa per als migrants, que, recordem-ho, són tots ells fugitius dels desordres provocats pels països poderosos, incapaços de protegir la vida humana si es tracta d’arriscar l’economia pròpia.

Quan l’any 2016 una onada de centenars de milers de fugitius es van dirigir des de les guerres d’Orient cap a la ruta dels Balcans per trobar un refugi, preservar la vida i guanyar la llibertat -sirians, eritreus, afganesos, iraquians...-, la UE va decidir contractar una primera línia de països, els més fràgils i els més pobres, perquè fossin ells, a canvi de diners -i de tolerància amb la corrupció-, els que s’ocupessin d’aixecar murs, perseguir, humiliar i repartir llenya entre els migrants.

La serp va pondre els ous. I els ous han covat noves serps: l’última ha sigut a Eslovènia, on el xenòfob Janez Jansa va guanyar les eleccions de diumenge passat, després d’una campanya electoral en contra de la migració, inspirada en els ensenyaments de l’ultranacionalista hongarès Viktor Orbán i les consignes de “l’admirat” Donald Trump, “primer els eslovens”.

De cara a l’estiu, sembla que la ruta dels Balcans, aparentment segellada, comença a viure una nova pressió, i ja són nombrosos els migrants que es mouen aquests dies a través de tota la regió, especialment des del sud, a Bòsnia, pressionant les fronteres de Croàcia i Eslovènia, després d’haver trencat les defenses a Turquia -una altra jugada de la UE: dictadura a canvi de col·laboració- i de Grècia, la castigada.

El dia 3 de juny, un vaixell carregat de famílies s’enfonsava en aigües turques. Hi van morir nou migrants, sis dels quals eren infants.

El dia 30 la policia croata va disparar contra una camioneta plena de migrants a la frontera de Bòsnia. Van ferir de bala dues nenes de dos anys.

L’endemà, el dia 1, un afganès de 27 anys s’ofegava al riu Korana, mentre nedava en direcció a la frontera croata. Segons l’agència AFP, tenia dona i dos fills petits.

La mateixa agència explica que cada dia arriben a Bihac nombrosos migrants -segons la Creu Roja, cent al dia- procedents de Sarajevo, disposats a saltar cap a Croàcia i Eslovènia.

Uns autocars procedents també de Sarajevo plens de migrants en destinació a un camp de refugiats a prop de Mostar van ser retornats fa uns dies pel primer ministre del cantó, Nevenko Herceg, que se les ha tingut amb el seu propi ministre de seguretat del govern, Dragan Mektic. Per acabar-ho d’adobar, i perquè es vegi la fragilitat de la regió, autoritats de la República Srpska -entitat de Bòsnia i Hercegovina- deploren que els migrants que arriben siguin “musulmans” i, enmig de les baralles a tres bandes -croats, serbis i bosnians-, el primer ministre de la Srpska ha deixat anar que s’acosten a Bòsnia “uns 120.000 migrants”, una estimació completament extravagant que anima els sentiments d’abandonament dels seus correligionaris (i permet negociar més calés i menys política amb la UE).

Si aquests són només uns petits exemples del que està passant a la primera línia, la dels països més fràgils, allà on la UE paga la construcció dels murs de l’última frontera, el que passa als països més forts, com Itàlia i Àustria, és prou conegut: puja la ultradreta, creixen els partits xenòfobs.

Mentrestant, a finals de juny, la UE haurà de decidir en una nova cimera la nova política migratòria, avui completament encallada. Es discutirà el Reglament de Dublín i el repartiment de quotes. Bulgària, que té la presidència, farà una proposta que afavoreix països com Itàlia i Grècia, amb un repartiment més just de migrants a la resta de països de la UE. Però el dia 1 de juliol, la presidència passarà a Àustria, que està en sintonia amb el grup més dur -Polònia, Hongria, Eslovàquia...-, que es nega a acceptar migrants.

El dia que es parli de persones en comptes de quotes, potser l’Europa del “primer nosaltres” recuperarà la llum que s’apaga.