En un macrooperatiu domèstic per ordenar armaris descobreixo astorada la gran quantitat de texans que he acumulat aquests últims vint-i-cinc anys de la meva vida. Avergonyida per saber si només em passa a mi o si és un drama col·lectiu, recorro a Google. Una enquesta de fa dos anys em confirma que la peça de roba més repetida als armaris dels espanyols són els texans. Un 61% de les dones i un 45% dels homes així ho admeten. Un estudi del 2010 als Estats Units revela que les dones tenen una mitjana de set texans a l’armari, però que una de cada deu dones hi té fins a més de deu texans guardats. Potser per aquest motiu a internet hi ha centenars de pàgines web amb idees per reciclar-los: des de fer fundes per al mòbil amb les butxaques fins a cosir bosses, necessers i fundes de coixí. Però un expert en moda assegura que en realitat les persones només necessitem tres texans: els d’aquest any, els de l’any passat i els de fa dos anys. De la resta, en un acte heroic digne de Marie Kondo, ens n’hem de desfer.

No goso dir la xifra de texans que acumulo, però faig pujar totes les estadístiques. N’hi ha de cinc talles diferents, de tota mena de models i tonalitats de blau i negre i en diversos estats de conservació. Alguns estan tan estripats i foradats que l’única cosa que justifica guardar-los són motius sentimentals.

Els texans els he classificat en tres caixes. A la primera hi ha un grup de texans amb un nivell de deteriorament més elevat, destinats a ser utilitzats en situacions hipotètiques que requereixin embrutar-se: fer mudances i activitats de bricolatge importants, pintar parets, rentar el cotxe amb la mànega del jardí, dur a terme tasques considerables de jardineria o protagonitzar el sacrifici d’un xai o altres rituals satànics. Cap d’aquestes coses les faig mai. Però si mai les he de fer, he d’intentar recordar que tinc una pila de texans de talles diferents destinats a aquestes coses.

La segona caixa, la podríem batejar com la caixa maleïda. És la pila de texans de talles més grans que l’actual. En cas que tornin temps fatídics d’expansió indesitjada, serviran per vestir-me fins que un període de dieta em permeti tornar a les talles inferiors.

La tercera caixa és batejada com la pila dels texans de l’esperança. Són els texans de talles més petites que l’actual. Són els que vaig deixar de posar-me no per voluntat sinó per resignació. Hi ha relíquies del passat molt importants i plenes de records. Uns quants texans de la sort que em posava en dies clau: exàmens, entrevistes de feina, sopars amb perspectives d’alguna cosa més i partits decisius del Barça de Champions. Els últims anys, gràcies a Déu, no he hagut de fer cap d’aquestes activitats excepte anar al Camp Nou. I, pel nivell de joc del Barça, ja deveu haver deduït que els texans de la sort fa temps que no me’ls poso. Juro que he intentat embotir-m’hi, però és incompatible cordar-me el botó amb asseure’m durant noranta minuts a la grada. També hi ha els texans d’abans de ser mare. Com que soc optimista de mena, sempre he confiat que arribarà un dia que me’ls podré tornar a posar. Però començo a tenir assumit que aviat serà la meva filla qui se’ls podrà posar.