Durant segles han estat habituals les donacions de terres a capellans i cardenals a canvi de misses pels familiars difunts o per pietat. A principis del 1960, l’acumulació de tantes donacions convertia els eclesiàstics del bisbat de Lleida en propietaris d’autèntics latifundis. D’una banda, els 16 sacerdots de la Unió Laïcal de Beneficiats -anomenats així perquè vivien de les rendes de la terra- eren propietaris d’una enorme extensió de 3.800 hectàrees que s’estenia per Alcoletge, Montoliu, Aspa, Albatàrrec, Alamús, Puigverd, Alcarràs, Bellvís, Juneda, Soses i Lleida, i que donava feina a 850 parcers. De l’altra, 13 canonges del Capítol Catedralici eren propietaris de 4.500 hectàrees a Montagut (Alcarràs), de les quals 2.000 eren conreades per 260 parcers i la resta eren treballades per una empresa.

A canvi de conrear les terres, els pagesos havien de lliurar anualment entre una cinquena i una setena part de la collita, un cànon que provocava una relació amb els sacerdots gens angelical. Ja el 1919, per exemple, els parcers de Bellvís es van revoltar contra els sacerdots que s’enduien els carros amb la part de la collita, va haver-hi empentes amb una cinquantena de guàrdies civils i van inundar els camins amb l’aigua del reg, cosa que va impossibilitar durant dies la sortida dels carros.

I tenien raons de sobres. Com recull el catedràtic d’història agrària de la Universitat de Lleida Enric Vicedo al llibre Pagesos, accés a la terra i desenvolupament històric, els pagesos es feien càrrec de totes les despeses, des de la compra de llavors per sembrar fins als animals o la incipient maquinària agrícola, també estaven obligats a netejar marges i no podien plantar ni arrencar arbres sense permís. Si feien malbé qualsevol cosa ho havien de pagar. Tots els gravàmens, drets de reg, impostos i contribucions anaven a compte del pagès. A les finques dels canonges de Montagut, els parcers signaven un contracte de tres anys de durada. No hi podien caçar, ni agafar llenya ni fer-hi pasturar els seus animals, ja que eren drets que els canonges arrendaven al millor postor. Si incomplien algun punt podien ser desnonats immediatament.

Unes deplorables condicions de treball, patides generació rere generació, que acaben en descontentament. El 1931 es publica en un diari local: “No ignoreu que aquests senyors de negre [per la sotana dels capellans] que deambulen pels carrers intenten usurpar-nos aquells drets que, amb les seves suors, ens transmeteren els nostres besavis”.

Durant la República, els cultivadors s’organitzen per comprar la terra. Als parcers de Montagut se’ls ofereix un mediador, el president de la Generalitat, Francesc Macià, però rebutgen l’oferiment, ja que pensen que estarà a favor dels latifundistes: la seva esposa era propietària de milers d’hectàrees a Vallmanya, a tocar de Montagut.

El 1935 els sacerdots anomenats beneficiats accepten vendre les terres als pagesos i signen un contracte de venda per poc més d’un milió de pessetes (6.000 euros d’aleshores). L’any següent, els canonges fan el mateix amb els parcers de Montagut. El pare de Francesc Bullich, un parcer ja jubilat, va negociar amb els canonges la compra de les 2.000 hectàrees per un milió de pessetes, i en van avançar 200.000 en el moment de signar l’acord. El pare sempre li explicava que els canonges estaven molt nerviosos i feien temps, fins que va saber per què. Van rebre una trucada telefònica que els confirmava l’inici de la rebel·lió feixista. Era el vespre del 18 de juliol del 1936. Els canonges van agafar els diners i van desaparèixer. El contracte no es va signar i els diners es van esfumar.

Capellans al rescat dels parcers

El 1965 el capellà Manuel Domingo queda astorat quan un pagès de Soses, contrariat perquè un sacerdot propietari l’ha obligat a arrencar uns arbres de la finca que conrea, entra a l’església i se n’emporta la dona. El mateix any els sacerdots beneficiats neguen l’existència del contracte del 1935 i els volen tornar a vendre les terres per 400 milions de pessetes (uns 62 milions d’euros actuals), una quantitat desorbitada que fa enfurismar els pagesos. Pels pobles apareixen fulls de versos amb frases com “Canteu, senyors canonges i rics beneficiats, canteu la hipocresia amb nom de santedat” i “Ofici de pobre teniu, opulència de rics viviu”.

El mossèn d’Albatàrrec, Llàtzer Bria, jugava al bar a botifarra quan un veí, irritat, li fa saber que té una còpia del contracte, que provava que els beneficiats enganyaven. Davant d’aquesta evidència, Bria no es queda de braços plegats.

Amarats pels aires renovadors del Concili Vaticà II, Manuel Domingo i Llàtzer Bria, juntament amb els capellans Màxim Casasnoves i Josep Marco, analitzen les causes sobre per què la gent és poc religiosa. Ho atribueixen a la prepotència amb què els sacerdots i canonges de les terres tracten els seus parcers i els abusos a què els sotmeten. I faran un acte que, en aquell context de la dictadura, és heroic i temerari. Redactada per Bria i Casasnovas, i signada per tots quatre, el 25 de juliol del 1966 fan pública una carta en què denuncien els sacerdots beneficiats. A l’escrit, a més de concretar els quantiosos guanys que els proporcionen les terres, detallen un diabòlic pla d’aquests sacerdots. Si els parcers es negaven a comprar-los les terres, els beneficiats les hipotecarien per 400 milions, no pagarien les quotes i, en ser insolvents, el banc se les quedaria i els pagesos serien desnonats. Envien unes 200 cartes a mitjans de comunicació d’aquí i de l’estranger.

Per assegurar l’èxit de la tramesa i que no les interceptin, el capellà Llàtzer Bria diposita les cartes de nit en bústies de diferents oficines de correus dels pobles. També n’envien una còpia al nunci apostòlic, a Madrid. Confabulats amb el capellà-conductor, el mateix bisbe duu la carta, sense saber-ho, amagada al cotxe que el porta de visita a la Nunciatura. L’acusació esclata definitivament quan Correo Catalán, Destino, Tele/eXpres, El Noticiero Universal i Pueblo publiquen l’escrit. Alguns diaris envien corresponsals a cobrir la informació. L’agència France Press difon la notícia, Le Monde se’n fa ressò diversos dies i, fins i tot el Diario de Lérida, pertanyent al bisbat, es veu obligat a publicar part de la carta.

Òbviament, les conseqüències de tot aquest rebombori no es fan esperar gens. Nomenen un tribunal eclesiàstic per jutjar els quatre capellans per dos delictes greus; el Citroën 2 CV dels capellans és seguit de prop pel 2 CV de la Guàrdia Civil, i el bisbe amenaça mossèn Domingo d’afusellar-lo per comunista. Els forcen a retractar-se públicament o a abandonar el sacerdoci. La pressió que reben a Lleida és tan brutal que demanaran el trasllat al bisbat de Barcelona, però els quatre capellans continuen ferms amb les seves conviccions. Escriuen el llibre ¿Concilio o rebeldía? Los latifundios clericales de Lérida, un demolidor relat acusador amb detallada informació econòmica i contractual de les finques. Publicat l’octubre del 1966 per l’editorial catòlica Nova Terra, se’n van fer diverses edicions i va causar un impacte terrible a l’Església.

Renúncia al sacerdoci

Al bisbat de Barcelona, els jerarques eclesiàstics continuaran exercint una constant persecució contra els quatre capellans. Tot i això, el mes de març del 1967 encara tenen forces per enviar una altra carta de denúncia contra els sacerdots beneficiats. Al final, però, cedeixen a les pressions i renuncien a la clerecia. Després d’ampliar estudis, tres dels capellans van exercir de professors de secundària i un d’infermer. Tots quatre es van casar i tenen fills.

Quin record en tenen, els octogenaris actors que en plena dictadura van desafiar el poder en defensa dels parcers? Per al professor Màxim Casasnovas i l’infermer Josep Marco, és aigua passada. Manuel Domingo, que s’ha desprès de qualsevol record material de llavors, excepte d’una traducció a l’italià del llibre, és concís: “No volia veure més sotanes amb actitud de terratinent prepotent”. I, alleujat, acaba: “Queda el descans de la meva consciència”. Dels quatre, Llàtzer Bria és qui manté més viva la memòria dels fets i del seus inicis. Va ser dies després de la revelació al bar del contracte de compra negat pels beneficiats. Com qui no vol la cosa, recorda: “Ho vaig comentar amb els altres companys capellans, i així va començar tot”. Per a ell, la carta, el llibre i els mals moments que després van passar són experiències enriquidores de la vida. I reflexiona: “Se’m van tancar les portes del sacerdoci, però se’m van obrir les portes del món”.

Vendes, ocultacions i corredisses

La valentia dels quatre capellans no va ser estèril. Els pagesos es van associar en Grups de Colonització. Per comprar les terres a bon preu, els parcers dels beneficiats contracten l’advocat Josep Benet i l’economista Ernest Lluch, que aviat van ser acomiadats per lents i pels seus alts honoraris. Finalment, el 1968 ells mateixos van negociar amb els sacerdots beneficiats el preu de la terra, no pas per 400 milions de pessetes, rebaixat a 125, sinó per 80 milions, un preu més que raonable.

Per contra, a Montagut, la situació va ser molt diferent. Els canonges, amos i senyors de les terres, es negaven a qualsevol tipus de pacte. Francesc Bullich veia, impotent, com els canonges conservaven les terres més productives, i fins i tot un es dedicava en cos i ànima al conreu de l’arròs, vigilant els camps amb un luxós cotxe d’importació i acompanyat sempre per una dona enigmàtica. Quan era menester, anava a la caserna militar de Lleida a buscar soldats valencians que, de franc, li plantaven o li collien el cereal.

Cansats de pagar tots els impostos possibles i de suar per millorar les finques rebent com a premi l’amenaça de fer-los fora, l’any 1968 els parcers van adreçar una demanda directament al Papa. En l’escrit, de 9 fulls i redactat per un dirigent del Movimiento a casa seva, es detallen de manera precisa els quantiosos guanys dels canonges i la sostracció de diners dels impostos que pagaven els parcers. Tenint en compte la “intranquil·litat, el desassossec, la incertesa, les injustícies i els abusos” dels canonges, només demanen al pontífex una cosa: poder comprar les terres a un preu just.

La carta tindrà resposta. El 1970 l’Estat expropia als canonges una part dels terrenys de Montagut, que continuen conreant els parcers, però l’any 1977 els permuta amb Agrolérida, pertanyent a la multinacional lleidatana Vall Companys. La permuta va ser ocultada als parcers. Agrolérida reclamarà la propietat de les terres i iniciarà el procés judicial d’expulsió dels pagesos. Segons el professor Vicedo, la permuta va ser una injustícia i el focus de la greu tensió que causaria el desnonament.

El 1987 els parcers van ser desallotjats per la força de les cases i les finques que havien conreat durant generacions. Francesc Bullich relata els moments de tensió: barricades amb foc i parcers cremant un tractor de l’empresa i llençant a la sèquia la càmera de televisió que ho va filmar. Simeó Miquel, advocat dels parcers, està convençudíssim que, sense la seva mediació, el cotxe, rodejat de pagesos, amb el jutge a dins, també hauria fet cap dins una sèquia.

La fotografia d’una dona corrent davant d’uns guàrdies civils armats que obre aquestes pàgines reflecteix la desesperació dels parcers (alguns dels quals van ser condemnats per obstrucció a la justícia). En vista de la situació, la Generalitat va buscar la solució al conflicte oferint als parcers, a baix interès, unes finques que va expropiar ben a prop, a Vallmanya. Eren les terres de la filla del president Macià, de qui els parcers no s’havien refiat anys enrere.

Enguany, els pagesos de Montagut estan contents: han acabat de pagar el deute de les noves terres. Els queda, però, l’amargor de la indefensió i el menyspreu dels poderosos de sempre.