Què està passant?

¿REALMENT ESTÀ PASSANT TOT EL QUE DIEM QUE PASSA? POT SONAR ESTRANYA, PERÒ AQUESTA ÉS UNA PREGUNTA QUE MOLTS ENS FEM ÚLTIMAMENT. Vivim esdeveniments intensos i setmanes històriques, diuen. La velocitat i la intensitat de declaracions i titulars sembla augmentar. I el vertigen de la possibilitat real d’un canvi gairebé es palpa.

Això val per al procés d’independència de Catalunya, però també per a l’aparició de noves formes de politització que no només qüestionen sinó que semblen fer possible un canvi de règim econòmic i polític. També val per al cas Pujol, que reescriu de cop la història. O per a esdeveniments aparentment més llunyans com les guerres d’Ucraïna, Síria i Gaza, que estiren el fil d’aquesta guerra mundial permanent que mai no arriba a ferir-nos directament. O per a aquesta altra forma de guerra que en diuen crisi i que va minant condicions de vida que crèiem nostres per sempre.

Fa uns anys, el filòsof francès Jean-François Baudrillard va decretar “la vaga dels esdeveniments”. Els anys vuitanta semblaven haver aturat la història en un present sense fi, en “una actualitat buida en la qual ja només té lloc el psicodrama visual de la informació”. Més enllà de la banal i tramposa idea de la fi de la història, que va fer tristament famosa Francis Fukuyama, Baudrillard apuntava un fet més inquietant: continuen passant coses, però aquestes coses ja només poden ser viscudes com a simulacres. Això vol dir que darrere seu no s’hi amaga cap veritat, perquè només ells, els simulacres, són veritat.

El tomb que va fer la història mundial entre el 1999 i el 2011, entre les guerres de l’Iraq i les primeres contracimeres antiglobalització, entre l’atac a les Torres Bessones i l’esclat de la bombolla financera, semblava haver punxat, també, el miratge del simulacre. La societat de l’espectacle feia miques els seus aparadors i pantalles per rebre el vent de la realitat a la cara, com una bufetada.

Però els anys passen i el poder del simulacre és persistent. Recupera les energies alliberades pel contacte més directe amb la vida, i les empaqueta de nou en forma d’esdeveniments per consumir. Hi ha dos adjectius que actualment venen molt bé tot allò que acompanyen: nou i històric. Viure allò que és nou per consumir esdeveniments històrics: això és el que busquem desesperadament en un temps en què la història s’ha fet borrosa i el futur -el del conjunt de la humanitat, vull dir- promet molt poc.

Les preguntes sobre què és real i què és irreal, sobre què és veritat i què és mentida, han inquietat sempre nens, filòsofs i poetes. La primera sempre ha estat difícil de respondre, perquè en nosaltres hi ha els somnis, i la imaginació, la virtualitat i tantes altres dimensions de la realitat que fan impossible fer un tall entre real i irreal. La segona encara és més difícil de respondre, però és més important, sobretot si fem bé la pregunta. Jo la faria així: què hi ha de veritat en tot això que estem vivint, sigui real o irreal? Amb aquesta pregunta com a llanterna, potser ens enlluernarem una mica menys.

Més continguts de

El + vist

El + comentat