KNOCKOUT

Que no cuina bé?

M’inquieta la incontinència verbal de personatges que, sense que se’ls hagi requerit res, es fixen en una nena, per exemple, i s’hi acosten per comentar-li el color dels cabells, els ulls, la roba o les cames

Entre les moltes conseqüències que comporta el fet de tenir fills, una de les que em tenen més fascinada, segurament per inesperada, és descobrir la manera com algunes persones adultes es dirigeixen als nens i a les nenes, sobretot a aquells que no coneixen de res, especialment quan les criatures ja tenen edat per mantenir una conversa o per entendre i interpretar tot allò que es diu al seu voltant. De fet, em té absolutament intrigada l’impuls de determinats individus a l’hora de dirigir-se a nens i nenes que es troben de manera casual i que ni tan sols caldria que hi paressin atenció. M’inquieta la incontinència verbal de personatges que, sense que se’ls hagi requerit res, es fixen en una nena, per exemple, i s’hi acosten per comentar-li el color dels cabells, els ulls, la roba o les cames.

Ferreteria a Vilanova i la Geltrú. Agost. Poca gent a la botiga, que és un paradís de dues plantes. Hi entra una família. Espai enorme, passadissos amples i tota mena de productes inimaginables ben ordenats i classificats, per àrees, per funció, per mida. És d’aquells establiments on sempre acabes comprant més del que tenies previst perquè hi descobreixes objectes que no sabies que existien i que, de cop, semblen imprescindibles. Mentre la parella i la seva filla baden enmig de tots aquells paquets plastificats, embriagats de tanta varietat, un dependent estronca la conversa familiar. Apareix per l’esquena, mira la mare i, assenyalant-li la seva filla, li diu en to alt i burleta: “Que no cuines bé?” Ella no pot articular una resposta. No entén per què aquell home, enmig de tornavisos i mànegues de dutxa, li pregunta per les seves habilitats gastronòmiques. Ella només buscava una cinta mètrica. Tampoc entén per què assenyala la nena de dotze anys mentre se la mira de cap a peus. Adonant-se, suposo, del desconcert familiar evident, s’explica i s’exclama, ben alt: “Aquesta nena està molt prima! Que no menges?” La família emmudeix. La nena, amb shorts i samarreta curta, fa mala cara. Ell es torna a dirigir a la mare: “Dona, li has de donar coses que alimentin! Dona-li truita de patates!” La intervenció del diligent dependent guanyaria el premi al pòquer del masclisme. Per dirigir-se a la mare com si fos l’única responsable dels afers culinaris i culpabilitzar-la del que ell considera una mala alimentació de la nena. Per menystenir el físic d’una preadolescent públicament i sense ser requerit. I per practicar el mansplaining aconsellant la dona sobre quina és la dieta més adequada per a la seva filla: una de basada en la truita de patates, lloant el seu poder calòric i donant per descomptat que la nena no en deu menjar mai o que la que fa la seva mare és dolenta.

Missatge a totes les persones que teniu la necessitat de comentar el físic dels nens i nenes quan els veieu: quan els dieu “Mare meva, que alt que ets!” o “Deus ser de les baixetes de la classe” o “Ui! Estàs fort, eh!” (l’eufemisme per dirigir-se als grassos) o “Que primeta que estàs. Ja menges?” mereixeríeu que els nens us comentessin, amb la mateixa desinhibició i esperit crític, el vostre aspecte físic. Teniu sort: són més discrets i ben educats que vosaltres.

Etiquetes

Més continguts de

El + vist

El + comentat