7ANYS/7HISTÒRIES

“Que no ens prenguin el moment de fer broma”

Toni Soler, Natza Farré i Guillem Sans dialoguen sobre l’ús de l’humor en la comunicació a partir de l’obra d’en Carles Capdevila

E n Carles Capdevila va practicar tota la vida allò que la distància més curta entre dues persones és un somriure. El seu somriure, a més a més, arrencava riallades. L’ARA ha reunit Toni Soler, Natza Farré i Guillem Sans per parlar del sentit de l’humor d’en Capdevila i de l’humor en general. A continuació els oferim una versió editada de la conversa. No se la perdin sencera a l’Ara.cat.

En Carles es va definir a ell mateix en algun dels seus monòlegs com “un optimista amb sentit de l’humor”, dues coses que no sempre coincideixen.

Toni Soler: Fins i tot diria que és gairebé un oxímoron. A vegades el sentit de l’humor tendeix a ser càustic, a veure la cara amarga de la vida per treure’n profit humorístic. En canvi, els dos vectors de la feina d’en Carles eren el sentit de l’humor i la pedagogia, i els aplicava a la seva feina. Ell deia que el periodisme i l’humor són pedagogia. D’aquí la seva dèria pels llibres pensats per a pares o famílies.

Toni, a les reunions de ‘Malalts de tele’, de TV3, quin paper esperaves que hi tingués en Carles?

T.S.: Jo em fiava molt del seu criteri. El problema, com sabeu tots aquí, és que quan es treballa l’humor no és fàcil objectivar què fa gràcia i què no, i necessites algú al costat amb qui comparteixis el criteri. Si no, cada vegada és una rutina: “Això és molt divertit”. “No, no ho és”. I m’agradava molt el seu sentit de la ironia punxant. Jo era més del broc gros.

Guillem, en Carles va ser el teu cap. Com a cap tenia sentit de l’humor, també?

Guillem Sans: Jo venia de fer periodisme seriós, si és que el periodisme esportiu es pot dir seriós...

Natza Farré: No, ja t’ho dic jo.

Per què no?

N.F.: Perquè no. Jo conec la gent d’esports, i seriosa no ho és.

Jo soc algú que ve del món dels esports, què passa?

N.F.: Em poses l’exemple.

Després farem un apart d’aquest tema. Continuï, senyor Sans.

G.S.: El Carles tenia un element que m’encantava: un punt de mala llet osonenca. Sempre deia, referint-se al poder: “Mai tindrem la força que tenen ells”. Però afegia: “Hi ha una cosa que no ens poden prendre els poderosos, que és el sentit de l’humor i el nostre dret a fer-los passar vergonya”.

N.F.: A diferència del Carles, jo sempre em defineixo com una pessimista amb sentit de l’humor. I estic d’acord amb el Toni que és més fàcil tenir sentit de l’humor tenint una visió pessimista de la vida. A mi, personalment, em salva.

En un dels seus monòlegs en Carles parlava de la necessitat d’educar amb humor.

[Comença un vídeo.]

“Un dia un fill meu va venir amb un 1,9 de matemàtiques. Quan li vaig preguntar què havia passat em va dir: «M’esperava menys». L’endemà em va dir: «Anem al Barça, no?» I li vaig dir que sí, que aniríem a celebrar el seu 1,9. I, a més, aniríem a sopar, a prendre unes pizzes i arribaríem de matinada. I em va dir: «D’acord, ja ho entenc, vaig a estudiar». La ironia és millor que posar-nos seriosos. Pensar que som millors pares si estem amb la cella arrufada no ens ajudarà”.

T.S.: Fixa’t que el fill, digne deixeble del pare, practica la ironia i l’hi torna.

N.F.: Però educar fills amb sentit de l’humor...

Tu tens fills?

N.F.: No. Jo educo la societat. No em deixes acabar perquè soc una dona. Deixa’m acabar. La qüestió és que quan vaig escriure el llibre del feminisme, vaig comprovar que fer pedagogia sobre el tema amb sentit del humor funciona molt bé.

En els últims anys de la seva vida, en Carles va mostrar un gran interès per la infermeria i per la gent que cuida les persones en general. Aquest és un fragment del seu últim monòleg, el que va fer al teatre L’Atlàntida de Vic.

“Als hospitals no es pot dormir. Hi ha màquines que sonen quan s’acaben els sèrums... El tio que ho va inventar, m’agradaria coneixe’l algun dia. La màquina sona perquè ho pugui sentir la infermera que pot ser a 100 o 200 metres. Per tant, si ets a sota, ho sents. Algunes nits que no he dormit controlava aquests sorolls de totes les habitacions. «Aquest és de l’habitació 7». Vaig fer un article sobre això i em van escriure persones dient que han estat ingressats i els han arribat a despertar per donar-los la pastilla per dormir. La infermera diu que hi ha uns protocols i hi ha l’obligació de donar les pastilles. Cony, que els posin una nota al costat dels protocols que digui: «Alerta, si ja dorm no me’l desperteu»”.

T.S.: M’agradaria assenyalar que en la situació d’en Carles arribes a un moment que dius: “S’ha acabat, ara que rigui o faci riure un altre”. Ell va continuar no sé si per fidelitat a un estil de vida o si també li servia a ell per afrontar la difícil situació que vivia. I, en escena, va tenir una progressió. A l’Auditori Axa, a Barcelona, em va semblar que tenia un domini de l’escena brutal.

En Carles també deia que als optimistes se’ls menysté, i que els pessimistes presumeixen de ser molt llestos.

N.F.: A mi no m’agraden gens els pessimistes. Una cosa és ser-ho i l’altra és veure’ls. Però és veritat que els optimistes m’irriten perquè no tenen raó. Quan et ve l’optimista a dir que no som República però que ja ho serem... No, és que jo vull ser-ho ara, no d’aquí cent anys, que estaré morta. Coses així m’irriten.

T.S.: Som esclaus de la frase que un pessimista és un optimista ben informat, que ha fet molt de mal. Un dia faré un llibre de frases que han fet mal a la humanitat. Aquesta frase ha desacreditat l’optimisme i ha fet créixer la sensació que els pessimistes saben més coses. Quan, en general, el pessimisme és una actitud humana que prové de la inseguretat i de la por.

N.F.: No estic d’acord amb això.

T.S.: Estic parlant jo, t’importa?

N.F.: T’interrompo perquè ets un home, però pots continuar.

T.S.: Ara que ja m’has tallat m’has fet com la pastilla del que estava dormint. Ja no sé què estava dient.

Que ha fet molt de mal.

T.S.: Hi ha una actitud amb què m’entendràs, la dels culers: val més esperar-te una sorpresa positiva que no veure confirmada una expectativa dolenta.

N.F.: Tu estàs definint el tribuner, no el pessimista. El pessimisme és una visió del món en què veus la part més fosca, que existeix. Jo, tot i que soc pessimista, estic en moltes lluites considerades impossibles.

G.S.: Hi ha un cert optimisme banal que ha fet molt mal. Aquest coaching del “Si ho vols fer, ho podràs fer”.

Potser més que pessimisme, és estar de tornada de tot. A continuació, patrocinada pel moderador, la nota erudita: George Steiner deia que una de les diferències entre els americans i els europeus és que els europeus ja saben que la història acaba malament, i com que els nord-americans són un país jove, encara són capaços de dir: “Anirem a la Lluna”.

T.S.: Un pessimista a prop -un i l’has de triar bé, que no sigui la Natza, per exemple- s’ha de tenir. L’actitud vital pessimista és poc valenta. Prefereixo un cert optimisme de la voluntat.

Per parlar de casos concrets, fa unes setmanes a ‘Polònia’ vau prendre una decisió insòlita: no emetre el programa.

T.S.: Hi sortien personatges parodiats que en aquell mateix moment estaven entrant a la presó. Va ser una decisió compartida amb TV3. Són escenaris complicats que val més que no es produeixin, perquè és un marró. Però quan se’t congela el somriure també s’ha de dir.

G.S.: A l’ APM? ens va costar molt fer el programa el dimecres següent a l’1-O. Nosaltres treballem amb imatges reals, i vam intentar denunciar la violència sense mostrar-la gaire. Vam tenir un munt de missatges a les xarxes socials donant-nos les gràcies, perquè durant aquella mitja hora s’havien aconseguit evadir de l’angoixa que arrossegaven des dels mastegots d’aquell diumenge. A la reunió de l’endemà gairebé ens abraçàvem pensant que la nostra feina té sentit.

Això seria la funció terapèutica de l’humor.

N.F.: En el cas de la ràdio, que és cada dia, van arribar missatges de gent molesta perquè no era el moment de fer broma. Però que no ens prenguin el moment de fer broma. Hi ha gent que se sent ferida, però quan vas a les manis, la majoria de la gent t’abraça. Perquè això no ha acabat i va per llarg.

En Toni ha comentat el teorema de la persona que treballa amb l’humor. Com era?

T.S.: “Com més rius a la feina, menys rius a la vida”. És una exageració, però té un punt de veritat, per això parlem del pallasso trist o de l’humorista depressiu. Per descomptat, jo, des de l’1-O, mentre faig l’ Està passant és l’estona que més ric del dia. La resta del dia, ni de conya ric tant. Potser preferiria riure més en la meva vida quotidiana...

L’altre dia va morir Chiquito de la Calzada. He sabut que us agradava i no ho hauria dit mai.

G.S.: El més difícil és tenir un segell propi. I agradi o no, Chiquito el tenia i era genial. Tots l’hem imitat. Gairebé tots. Perdó, Natza.

N.F.: No, jo també. Dir “ no puedor ” amb una erra al final, com és que no se’ns havia acudit abans, a la resta?

T.S.: I aquells saltirons que feia. La gent que té ganes de fer gràcia em torna boig. Estic a favor de la pallassada. Després em pot fer gràcia o no, però la gent que surt a escena a fer coses rares a veure si els altres riuen, a segons quines edats, penso que quin valor.

Quins són els vostres pallassos preferits?

T.S.: A mi Chiquito em feia petar de riure, però em poses un vídeo d’un casament en què el pare de la núvia està ballant una jota, cau i arrossega la núvia per terra, i també em moro de riure. M’agrada molt Monty Python. I em veuries partir-me el pit amb Martes y 13. Amb els Morancos no, per exemple.

I “Encarna, la empanadilla” et feia molta gràcia.

T.S.: Vaig fer un article quan escrivia a La Vanguardia dedicat només a aquest esquetx.

I quina era la tesi?

T.S.: Que era humor en estat pur. Estava molt ben explicat, però no me’n recordo.

Què vol dir humor en estat pur?

T.S.: Tots els teoremes que l’humor és terapèutic, que es fa per fer crítica social i que ens ensenya que la vida no sé què... Això no sempre és tan matemàtic. A vegades veus un tio que fa una cosa que fa riure i no saps per què. I és graciós. I la gràcia de l’humor és justament que a vegades no saps per què fa gràcia.

G.S.: A mi hi ha un humor que m’encanta, que és quan passa una escena humorística en una cosa que no t’esperes. Les millors pífies de l’ APM? són les d’informatius. Que en una crònica parlamentària un senyor digui: “Les portes del Parlament cardaran obertes”.

N.F: A mi això em fa patir, perquè et poses en la pell de l’altre.

G.S.: És molt dur arribar després a casa i dir que ho veurem a l’ APM? un miler de vegades. O, parlant de les eleccions americanes, en lloc de dir “el color vermell”, dir el “colló vermell”. Per a mi, fa més gràcia això que un acudit pensat i executat.

Natza, quedarà patriarcal, però, no pots parlar de l’humor anglès ni de Monty Python, que ja estan agafats. Quins són els teus pallasssos preferits?

N.F.: Diré una cosa terrible per a una feminista com jo. Benny Hill era la cosa més sexista del món, però he de reconèixer que em feia riure molt.

T.S.: Doncs Benny Hill també era britànic. A vegades, aquestes classificacions nacionals sobre l’humor són molt tòpiques.

N.F.: També em fan gràcia els jocs de paraules idiotes. I una altra cosa, igualment sexista: per a mi, l’acudit de “ mis tetas ”, és l’acudit. Em sembla genial posar-li a un gos “ mis tetas ”.

T.S.: Estem vivint una explosió d’humor femení. No ho dic per la Natza, evidentment. La Natza és l’única persona que ha d’avisar quan el que diu és de debò o en broma.

N.F.: Ara la gent ja s’hi ha acostumat, Toni. Els referents anglesos, siguin Monty Python o Benny Hill, sempre són homes. Per tant, aquesta selecció s’ha fet anteriorment amb els homes, i les dones encara no n’hem tingut l’oportunitat. És mentida que les dones no fem tanta gràcia. Segur que vosaltres heu estat amb dones amb qui us heu partit la caixa. Les dones poden ser molt gracioses, podem ser intel·ligents, tenir ironia, etc. Però com que estem tan desnivellades, ens passa el que ens passa en altres feines, que ho hem de demostrar molt. És un esforç molt gran. Al final hi ha molta dona que desapareix de l’escenari perquè aquest esforç és excessiu i et canses. És una lluita molt forta, i no només passa en l’àmbit de l’humor. I, després, a nivell emocional encara és així, i ho solucionarem, perquè ho anem fent amb les generacions que venen: quan els homes no sabeu què fer amb els sentiments, feu el tonto i el ridícul moltes vegades. Les dones no tenim tants problemes a l’hora d’explicar les emocions. Per plorar o per al que sigui. Un home es posa més nerviós i fa el tonto. Això deriva en una capacitat humorística que ja està contrastada que és així. Hem d’anar educant-nos també en el que deia el Capdevila, de manera que tu siguis capaç de fer un acudit que no sigui tan vulgar ni fer el ridícul, o que necessitis els gestos i les cares per acompanyar-te. I jo he d’aprendre a no tenir tants complexos i poder fer més el ridícul, fer cares, etc. Però això és una cosa que jo ja no la veuré.

G.S.: Ha tornat la pessimista!

Més continguts de

El + vist

El + comentat