Fotos: PEP PUVILLEL 3 DE JULIOL DEL 1965 ELS BEATLES VAN ACTUAR A BARCELONA PER PRIMERA I ÚLTIMA VEGADA. RECONSTRUÏM AQUELL DIA A PARTIR DEL TESTIMONI DE PERSONES QUE HI VAN SER.

Dissabte 3 de juliol cap a mitja tarda. A l’encreuament de l’Avenida José Antonio amb el carrer Marina, un noi jove, d’uns quinze anys, camina sense rumb aparent. Va amunt i avall de la vorera amb cara neguitosa i les parets rugoses de la Monumental sembla que se l’hagin de menjar. Conté la respiració per dominar els nervis que el tenallen i resa perquè algú, ni que sigui la divina providència, canviï el seu destí immediat. Queden poques hores perquè comenci el concert que més l’il·lusiona, que fa setmanes que espera, i per al qual, malauradament, no té entrada. Els Beatles, sí, els quatre de Liverpool, actuen aquesta nit a Barcelona provinents de Madrid, on ahir van actuar a la plaça de toros de Las Ventas. És l’últim concert de la gira europea que des del 20 de juny els ha portat a París, Lió, Milà, Gènova, Roma i Niça, fins a aterrar a Espanya.

Encara queda una bona estona perquè s’obrin les portes però els grisos a peu i a cavall ja vigilen els accessos i el trànsit. Fins fa pocs dies no semblava clar que el concert es pogués celebrar perquè les autoritats franquistes recelen d’aquests rockers grenyuts que estan esvalotant el jovent d’arreu del món a còpia de ritmes endimoniats i lletres llibertines que s’exclamen de quines nits, les d’aquells dies. Estan especialment previnguts perquè ahir va arribar el Tour de França a la ciutat i demà surt la dotzena etapa en direcció a Perpinyà. Esclar que, si s’hagués produït la prohibició, el ridícul internacional hauria sigut colossal, i ara ja no hi ha marxa enrere. John, Paul, George i Ringo ja són a la ciutat i descansen a les habitacions 111 i 113 de l’hotel Avenida Palace.

Han arribat al Prat cap a les quatre de la tarda. Un núvol de fotògrafs els esperava a peu de pista i han estat encantats de repetir dues o tres vegades el numeret de la baixada de l’avió perquè tots els gràfics tinguessin la foto desitjada. Els quatre amb montera de torero, una nina i uns clauers flamencs regalats per Juanita Biarnés, la presidenta del club de fans de Barcelona, que també els ha acompanyat durant el trajecte en avió des de Madrid. Tot ben castís, ben patri i nostrat. Segueixen trepitjant terra espanyola, no fos cas que se n’oblidin. Ole, ole y ole.

El més normal és que els haguessin portat al Ritz, hotel de luxe per antonomàsia de la ciutat, més a to amb el Negresco de Niça, el Georges Sand de París i el Fénix de Madrid que els han allotjat durant la gira. Però hi ha un petit problema: al Ritz no admeten toreros! És un lloc respectable i no poden tolerar el rebombori de les dones embogides, els matadors entrant sobre l’espatlla dels fans entre crits i visques del seguici triomfant. La direcció tem que aquests quatre britànics eixelebrats la facin grossa. Solució? Al mateix sac que els toreros i avall que fa baixada.

El saló Parrilla de l’Avenida Palace ja està a punt per a la roda de premsa, no especialment multitudinària, amb uns vint periodistes. El promotor Francisco Bermúdez i el mànager del grup Brian Epstein ho tenen tot apamat fins a l’últim detall. Bermúdez és el totpoderós home de l’espectacle espanyol, en toca de calents i sap com s’ha de vendre el xou d’aquests quatre marcians que acaben d’aterrar en un país enxubat i ranci. Són moderns i contestataris però val més que no es noti gaire, disfressem-los de folklore i atracció de fira amb tocs circenses. Posem-hi el Torrebruno de presentador i uns teloners que entretinguin la massa i, ja que hi són, que l’anestesiïn una mica també.

El noi sense entrada continua neguitós veient com la gent va arribant a la plaça. Voldria ser un dels 18.000 afortunats que ompliran les grades però de moment pinten bastos. Contempla amb cara d’enveja l’entusiasme dels amics i les parelles, els joves que dissimulen l’ànima ie-iei es venten per fer-se passar la xafogor del capvespre encara il·luminat pels últims rajos de sol. L’hora oficial d’arrencada són les 22.45. Encara li queda una mica de marge per aconseguir que es faci el miracle.

Jaume Figueras, cinèfil consumat, encara recorda que va sortir entusiasmat de ¡Qué noche la de aquel dia! la nit de l’estrena al Fémina del passeig de Gràcia i va publicar una crítica entusiasta a La Vanguardia. La primera pel·lícula dels Beatles li va robar el cor i no li va costar gens convèncer cinc amics de la mili per comprar entrades per al concert d’aquesta nit. Tots cinc estan emocionats i impacients per escoltar els primers acords de guitarra i baix.

Només té setze anys però Joaquim Guitart ja acumula una notable beatlemania. Té al prestatge uns quants discos comprats a la botiga Manhattan de l’Avenida del Generalísimo i està content perquè els seus pares l’han deixat anar sol al concert. Li agrada escoltar aquesta música diferent, que no té res a veure amb els ritmes i les lletres dels artistes d’aquí. Deixar-se portar pels acords d’ All my loving i Yesterday és imaginar per un moment que un és a Europa i no a l’Espanya de la pandereta, el pasdoble i l’himne de la legió a les desfilades davant el Caudillo.

El Leslie no està nerviós. Mai s’hi posa i tampoc trencarà avui amb la seva manera de ser. Ser teloners dels Beatles no és qualsevol cosa però els Sirex no s’espanten fàcilment. A més a més, no tindran la responsabilitat de trencar el gel. Abans actuaran l’Orquestra Florida, els Shakers, Freddie Davis, Trinidad Steel Band i Michel. Les mesures de seguretat no li han permès ni a ell ni als seus companys saludar cap de les quatre estrelles. No sap si després serà possible, ja que quan acabin de cantar amb prou feines podran escoltar tres o quatre temes i marxaran corrents cap a Cornellà. Avui fan doblet i això és sagrat. No hi ha beatle al món que els faci fallar en cap bolo i encara menys ara que estan vivint un any tan bo amb l’esclat del seu¡Qué bueno, qué bueno! Aquest any també està sent boníssim per a Josep Maria Francino, que només té disset anys però acaba de formar el seu propi grup de música, Els Folls, que van debutar encara no fa tres mesos, l’11 d’abril. La seva gran inspiració, no cal dir-ho, són els Beatles, als quals segueix des de fa dos anys, no es cansa mai d’escoltar-los i gràcies a ells va voler aprendre a tocar la guitarra. La seva música l’inspira i l’estimula i somia que algun dia compondrà tan bé com ells. Avui també és a la Monumental i se’n fa creus de poder-los veure finalment en directe.

Per a Marta Talens i Josep Porter, casats des de fa cinc anys, anar de concert no és res excepcional però avui és sens dubte una nit excepcional. El Josep és mànager de la Nova Cançó i ja està familiaritzat amb el món de la faràndula. Són habituals del Palau de la Música i el Jamboree però un concert en una plaça de toros no és gens corrent. Esclar que veure els Beatles en directe bé mereix situacions fora de la norma. D’aquí una estona coincidiran amb Pep Puvill, que ha vingut amb la seva germana i el seu cunyat. El Pep és el bateria d’Els Quatre Gats, grup que l’any passat va versionar el Please please me amb una simpatiquíssima lletra de Pere Quart i un títol ben curiós: L’home solter. Porta també la seva càmera de fotos, acompanyant fidel sempre que va a un concert, per donar fe de la seva creixent passió de fotògraf. Es trobaran aviat amb altres membres de la Cançó. Avui ningú es vol perdre l’esdeveniment de l’any.

Els protagonistes de la nit ja han arribat a la Monumental després de cobrir en pocs minuts el curt trajecte en cotxe des de l’hotel. Encara queda una estona perquè surtin a l’escenari. A fora, Guillermina Motta i Quico Pi de la Serra fan temps abans d’entrar. Avui no tenen cap actuació amb Els Setze Jutges i la passió beatleiana pot desfermar-se sense impediment. Com el Figueras, la Guillermina també va veure fa un any la pel·li dels Beatles -ella en un cine de Piccadilly Circus- i va quedar enlluernada. Li agraden tots però té clar quin triar perquè s’ha fet fanàtica de George Harrison. Els havia d’acompanyar una amiga del Quico però finalment els ha fallat i els sobra una entrada. Què en poden fer? Segur que per allà a prop ronda algú que no en té. ¿I si l’hi regalen a aquell noi que camina entre la multitud? Fa cara d’estar maleint els ossos de tota aquesta gent que entrarà al concert mentre que ell en quedarà a fora.

-Tens entrada?

-No!

-Doncs a nosaltres ens en sobra una. La vols?

-Però què val?

-Res, home, res!

El miracle s’ha produït, finament, i al noi que caminava sense rumb se li ha il·luminat el rostre. Voldria fer salts d’alegria però es conté no fos cas que algun gris a cavall el confongués amb un esvalotat. Però no hi ha temps per entretenir-se amb celebracions perquè el xou està a punt d’arrencar.

L’HORA DEL CONCERT

La tirallonga de teloners ha començat amb cert retard. Els Sirex ja estan a punt d’acabar i el Figueras els aplaudeix amb energia encomanat de l’entusiasme generalitzat. El Leslie tot just acaba de cantar El tren de la costa, està una mica suat i mentre escolta els “¡Otra! ¡Otra! ¡Otra! ” des de les bambolines veu que Paul McCartney torna del lavabo. “Estàs cansat?”, li pregunta. “Més o menys com ho estaràs tu d’aquí una estona”, respon ell amb el seu anglès de la Barceloneta. Està exultant amb l’actuació que han fet. El so ha sigut deficient i el muntatge tècnic manifestament millorable, però el directe sempre l’emociona, no hi ha res com la força orgànica injectada pel públic.

Cap a les 23.20 h compareixen els Beatles. La Marta i el Josep són a primera fila i els passen per davant en el camí cap a l’escenari. Si la Marta allarga la mà pot tocar George Harrison. Després de provar micròfons i amplificadors, sonen els primers acords de Twist and shout. Porten els seus clàssics vestits de concert i només ells saben que la de Barcelona serà l’última actuació en què llueixin corbata. Van per feina i el concert dura aproximadament una hora. El mateix repertori de la gira europea es manté inalterable: She’s a woman, I’m a loser, Can’t buy me love, Baby’s in black, I wanna be your man, A hard day’s night, Everybody’s trying to be my baby, Rock and roll music, I feel free i Long tall Sally. L’única nota diferencial l’aporta Ticket to ride, l’últim single del grup, que sona amb honors de quasi estrena en directe. El públic celebra les ocurrències de McCartney i Harrison en presentar els temes, coreja els seus noms i balla intentant no fer grans escarafalls, ja que la inquisidora vigilància dels grisos resta amatent a qualsevol sortida de to inapropiada. Des del seu seient, molt a prop de l’escenari, la Guillermina observa els uniformats que criden l’atenció a un parell de noies amb les revolucions una mica accelerades. La censura i la repressió sempre disposades a coartar llibertats, a conquerir espais d’intimitat i diversió. Pep Puvill també té una bona localitat i fa fotos durant tot el concert. És de nit i la il·luminació no és res de l’altre món però espera que siguin aprofitables.

Com era previsible, no hi ha bisos i el concert s’acaba a quarts d’una de la matinada. Els Beatles tornen a l’hotel perquè al cap de poques hores volen de retorn a Londres i després rumb a la gira americana. El seu és ja un fenomen global, el grup que està revolucionant la música. Les divuit hores a Barcelona han passat com una exhalació. Els 18.000 privilegiats saben que han presenciat un espectacle important però encara no són ben bé conscients que el que han vist és ni més ni menys que un tros d’història. El noi que no tenia entrada dormirà pla aquesta nit, contindrà la respiració una vegada més, ara satisfet perquè avui la divina providència ha comparegut majestuosa.