CAPS I PUNTES

La Rambla de les Rambles

"Uns volien preservar la tradició, d’altres cridaven a la lògica i recordaven les dificultats dels estrangers, sovint buscant adreces que no sortien en cap guia"

Tal dia com avui, l’1 d’abril de 1954, la premsa recollia una antiga reivindicació ciutadana, com era el desig d’unificar les velles rambles en un sol passeig. La queixa principal era la numeració pròpia de cada tram, nascuda quan es corresponien a una activitat, i fins i tot a un tipus de veïnat diferent. Els comerciants es queixaven de les dificultats que trobaven els seus proveïdors per orientar-se i els carters protestaven per la complexitat de desxifrar aquelles cartes que no especifiquessin a quina rambla corresponia el número de la casa. Fins a aquell instant, la Rambla no existia. Existien les cinc rambles tradicionals de Canaletes, Estudis, Sant Josep, Caputxins i Santa Mònica. A més de dues places, la del Teatre i la del Pla de la Boqueria. Set espais, cadascun amb la seva numeració.

El Pla de la Boqueria era la frontera entre la Rambla més pròxima a la muntanya, amb botigues de roba, farmàcies o sabateries, i uns veïns més burgesos, on els números parells corresponien a la vorera del Barri Gòtic i els senars a la del Raval. I la part més pròxima al mar, ocupada majoritàriament per locals d’oci, com cafès o teatres, amb un paisatge humà més popular i portuari, on els parells corresponien al Raval i els senars al Gòtic. Era aquell Pla de la Boqueria el que marcava l’inici dels numerals, de tal manera que les rambles de Sant Josep, Estudis i Canaletes anaven de mar a muntanya, mentre que les de Caputxins i Santa Mònica avançaven de muntanya a mar.

Molts noms per a un sol lloc

La iniciativa unificadora va tenir èxit, i uns dies més tard ja se’n parlava. A la reclamació d’una única numeració s’hi afegia convertir les cinc rambles en una de sola. L’argument era la duplicitat caòtica dels noms de les antigues rambles, com la dels Estudis, que també era coneguda com la dels Llibres; la de Sant Josep, que rebia també el nom de rambla dels Ocells o de les Flors; la dels Caputxins, coneguda com la del Mig o del Centre, o el Pla de la Boqueria, que rebia noms tan sonors i peculiars com el Pla de la Calma o dels Comediants, Pla dels Mestres de Casa, fins i tot Pla de l’Olla, perquè en aquest punt va funcionar un temps una olla per als pobres. A la centralitat del lloc feia referència la denominació de Cap de Creus, i el terme Pla de les Forques recordava quan les forques de la ciutat s’aixecaven aquí en època medieval. El nom de Pla dels Bergants feia al·lusió al fet que en aquest punt tenien parada molts baladrers, com ara escura-xemeneies i mossos de corda. La seva denominació més tradicional era la de Pla de l’Os -per l’expressió popular “tenir un os a l’esquena”-, que Joan Amades definia com a plaça de la Mandra, ja que en aquest punt hi havia uns bancs sempre ocupats per aturats i treballadors ambulants.

Aviat va estar servit el debat: uns volien preservar la tradició, d’altres cridaven a la lògica i recordaven les dificultats dels estrangers, sovint buscant adreces que no sortien en cap guia. Aquests desacords van inspirar un anunci: “Unificar la numeració i denominació de les populars rambles ha fet que es manifestessin diversos i oposats criteris entre els veïns. En canvi, no hi ha discrepàncies a l’hora de reconèixer que les fulles Beter Flor de Lis, per la qualitat del seu acer i finíssim tall, afaiten amb la suavitat d’una carícia”.

Finalment, el novembre del 1954 es va decidir mantenir les denominacions clàssiques i només canviar la numeració. La primavera del 1955 es va establir que el número 1 del passeig corresponia a la Comandància de Marina, i el 142 a l’edifici on hi havia el Banc Central quan va tenir lloc el famós atracament. La Rambla ja era un sol passeig administratiu, però les velles rambles conservaven els seus noms. 

Etiquetes

Més continguts de