A ls anys 60 el franquisme encara era ben viu, tot i que ja tenia les primeres esquerdes. Ara bé, anar a cantar en català a Madrid era ficar-se a la gola del llop. Raimon no va dubtar a fer-ho quan l’hi van proposar. El recital que va oferir a la Universidad Complutense de Madrid, el 18 de maig del 1968, al qual van assistir uns 6.000 estudiants i que va acabar amb càrregues policials, és el més significatiu de l’antifranquisme. El més important d’aquell recital de Raimon -després del qual va fer la cançó 18 de maig a la Villa - no era tant la música ni la qualitat del so sinó les lletres de les cançons, que contenien enginyosos -i també senzills- dobles sentits per manifestar el rebuig al règim -esclar que una de les que tenia més força, Diguem no, era ben explícita-, però sobretot el fet d’haver aconseguit reunir una munió d’universitaris amb el propòsit de burlar la censura, donar suport al Maig Francès i reivindicar la pluralitat lingüística de l’estat espanyol (sí, sí, la pluralitat lingüística... que poc que s’ha avançat!).

El 1968 Espanya ja estava en un tímid procés de canvi: emergia una generació que no havia patit la Guerra Civil i tenia menys pors que els seus pares. La repressió era forta, però també ho eren les ànsies de llibertat. Per a aquesta generació, l’acte de Raimon a Madrid va ser -i continua sent- un referent de les fissures del règim.

Raimon ja era el 1968 un dels grans representants de la Nova Cançó. I havia fet uns quants recitals que, a falta de mítings, eren el millor instrument per a la protesta contra aquella dictadura asfixiant, que ja feia massa -tres dècades!- que durava. Cantava en festes majors, aplecs, a la universitat... per recaptar fons per a partits, per a presos polítics, per a sindicats... Es va arriscar fins i tot amagant militants bascos. Molts dels representants del moviment obrer, estudiantil, associatiu, de l’Església, dels intel·lectuals... assistien a recitals de Raimon. Hi exhibien pancartes, entonaven consignes, corejaven les seves cançons, repartien premsa clandestina... I acabaven rebent càrregues policials.

Abans del recital a la Complutense de Madrid, Raimon ja havia fet uns quants concerts massius, per exemple, a l’IQS, a Barcelona, l’any 1966, al qual van assistir uns 4.000 estudiants (cap acte antifranquista havia registrat tanta assistència fins aleshores). El 13 de març d’aquell mític 1968 Raimon també havia cantat a l’espai Gran Price, en benefici de Comissions Obreres.

A Raimon se l’associa al grup que va aglutinar els membres de la Nova Cançó, els Setze Jutges, però de fet no en va formar part, tot i que va estar-hi vinculat. Antoni Batista, al llibre Raimon, paraula i cant (Bromera, 2016), afirma que va més enllà dels Setze Jutges, i els “avança per l’esquerra”. “Mentre els membres dels Setze Jutges segueixen d’alguna manera el costumari d’Amades, passat pel sedàs dels chansonniers francesos, i el seu compromís -no pas minso, compte!-és la reivindicació lingüística, Raimon inclou reivindicacions socials de classe i polítiques”, diu Batista. I afegeix: “En plena dictadura, afegir continguts socials a la llengua catalana era multiplicar per dos l’atac i, per tant, el perill”.

Després del 1968, i fins al 1970, se li prohibirien sistemàticament els recitals. Va arribar a marxar als Estats Units perquè aquí se li van tancar totes les portes. El 1975 fa un gran concert al Palau d’Esports de Barcelona. Deia l’atestat: “ Al acto asistieron unas 10.000 personas, entre hombres y mujeres, en su mayoría jóvenes de unos 20 a 22 años de edad, ellos melenudos. [...] Dados los ánimos excitados de todo el público, fue imposible tratar de suspender el espectáculo, en evitación de que se produjera un enfrentamiento entre la Fuerza Pública y los asistentes ”.

Avui la cançó continua sent a casa nostra un motor de mobilització, per defensar les mateixes causes que aleshores: l’alliberament de presos polítics i la llibertat d’aquest poble.