CAPS I PUNTES

La Rambla asseguda

A la Rambla amb prou feines s’hi pot caminar, i encara menys seure. Avui hi he hagut de passar i he provat de fugir pels laterals. Com que abans és la paraula màgica dels vells, mentre m’escapava a la Rambla recordava una època, quan els dissabtes a la tarda, amb uns amics meus, tenia el costum de seure a les cadires de Canaletes i perdia el temps veient passar la gent. Rèiem d’aquell, comentàvem allò d’aquell altre, i sempre hi havia el foraster despistat a qui no li havien dit que les cadires eren de pagament i acabava discutint amb el senyor de la gorra de plat que cobrava el servei.

Llavors no ho sabia, però aquelles cadires es remuntaven als primers temps de la Rambla com a passeig. L’any 1779 l’Ajuntament hi havia instal·lat uns pioners bancs de pedra, i als barcelonins els havia agradat la sensació de seure-hi a la fresca, les nits d’estiu. Tres anys més tard, algú va veure la possibilitat de fer negoci i va aconseguir situar tres-centes cadires de boga, arrenglerades a banda i banda, entre la plaça del Teatre i el Pla de la Boqueria. El baró de Maldà explicava al Calaix de sastre que la primera nit van ser de franc però que l’endemà ja cobraven un quarto per ocupació.

Fins al 1854, les cadires només les posaven durant la temporada d’estiu, però la burgesia barcelonina d’abans de l’Eixample va agafar-hi gust i les van deixar tot l’any. El juliol de 1860 van canviar de model: es van importar de França uns models metàl·lics més còmodes. El servei se subhastava entre particulars, per períodes de dos anys, i els cobradors eren funcionaris. Inicialment les cadires hi eren tot el dia, però aviat es va comprovar que es feien servir com a arma en baralles o protestes polítiques, i fins i tot per fer barricades. El 1875 l’actuació d’un grup de joves brètols que aterrien la Rambla i la plaça Reial va fer que les retiressin en certes hores.

Sabem que l’any 1881 la concessió costava 2.800 pessetes per dos anys de contracte, amb el compromís de permetre als obrers de seure-hi gratis una hora al dia. En aquells anys el públic estava canviant: a mesura que la burgesia marxava cap a l’Eixample la Rambla es tornava més popular i a les cadires hi descansaven les famílies humils i els personatges populars del tombant de segle. Un d’ells, conegut com el Girona Pobre, hi vivia permanentment. Aquest filòsof de la bohèmia, que condemnava el treball perquè deia que embrutia l’home, demanava almoina amb molta discreció i elegància. Demacrat i sense afaitar, però vestit de jaqué i amb un bastonet, s’alimentava dels cafès que li pagaven i dels panets que li donaven en alguna fleca. Com que no es movia mai d’aquell carrer també era conegut com el Ramblista Màxim, i ell feia la broma de dir que obria i tancava cada dia la Rambla.

El gran moment de les cadires de pagament va ser durant l’Exposició Internacional de 1929, quan eren una atracció turística i refinada. Amb tot, en la dècada següent es convertirien en un territori proletari que el 1932 va provocar les queixes dels diaris, ja que aquell estiu molta gent s’hi va asseure en mànigues de camisa! Durant la guerra sembla que es va cancel·lar el negoci. I en la postguerra se’n va fer càrrec la Casa Gay, que va canviar el model metàl·lic francès per la cadira de tisora que va conèixer la meva generació. Als anys vuitanta costava 30 pessetes seure-hi, sense límit de temps. N’hi havia a Canaletes i davant del Liceu, fins que les van retirar pels volts dels Jocs Olímpics. Ara hi ha una mena de butaques individuals clavades a terra, on gent amb maletes que mira el mòbil tota l’estona descansa uns segons abans de seguir buscant el seu hotel. Això sí, ara asseure-s’hi surt de franc.

Més continguts de

El + vist

El + comentat