El diumenge compro el diari, un costum que sembla estar de baixa en el nostre món digital. Abans que existissin les edicions d’internet, comprar la premsa era un hàbit entre les famílies benestants i un luxe dominical per a la resta. La ciutat que jo recordo estava plena de quioscs i els més populars eren els de la Rambla, oberts a totes hores, on la meva generació comprava el periòdic de matinada, tornant de festa.

Els primers quatre quioscs van obrir a la Rambla el 1888 i eren propietat d’ El Noticiero Universal, el primer diari vespertí que es va publicar a casa nostra. Aquella iniciativa va tenir èxit i molt aviat en van sortir molts més, però els de la Rambla eren especials. Convocaven tota mena de tertúlies; a Canaletes, de futbol; a Santa Mònica, de toros. Molta gent s’hi acostava a llegir les portades i a fer petar la xerrada. Llavors era un bon negoci. Per la premsa sabem que el 1912 el lloguer mensual d’un quiosc estava entre 30 i 60 pessetes. Ja en aquells anys els quiosquers i els estanquers mantenien un llarg plet, ja que els segons exigien que els primers no venguessin tabac. Durant la Primera Guerra Mundial aquests negocis van tenir un fort creixement i es van escampar a les barriades. Tanmateix, els de la Rambla no tancaven mai i oferien premsa estrangera. Gràcies a un especial de L’Esquella de la Torratxa sabem que el 1916 n’hi havien catorze, unes barraquetes de poc més d’un metre d’amplada que eren comparades amb confessionaris d’església de poble. El 1925 van sancionar-ne un per mostrar ben visible la portada d’una revista amb una escultura d’una Venus nua. Llavors el preu de lloguer del quiosc situat a Canaletes s’havia apujat a 700 pessetes.

Els anys vint i trenta van ser l’edat d’or dels quioscs, representada per un dels personatges més singulars de la Rambla. Agustí Joan Matheu era un quiosquer extravertit i gens convencional que, a més de diaris, venia llibres de Pío Baroja i Tolstoi i, d’amagat, premsa clandestina. En aquella paradeta s’hi feien tertúlies cada nit, a les quals acudien artistes com Isidre Nonell, Ramon Casas o Santiago Rusiñol, bohemis com Lluís Aymerich i Peius Gener, les tanguistes de les sales de festes del Barri Xino, o la Monyos. Durant el pistolerisme, l’Agustí va salvar la vida a més d’un sindicalista amagant-lo al seu quiosc. Expliquen que una vegada s’hi va aturar el futur dictador Primo de Rivera, però el quiosquer no es va acovardir pas i li va fer un dels seus discursos revolucionaris. El general, empipat, només va encertar a respondre-li: “Un dia d’aquests et donaré un disgust”. Quan el general va fer el seu cop d’estat, li va tancar temporalment el negoci. En una entrevista per al diari La Calle, explicava que la matinada del 14 d’abril de 1931 va ser el primer a posar-se a exclamar visques a la República al mig de la Rambla.

El 1932 la policia va requisar en diferents quioscos del passeig 1.500 novel·letes pornogràfiques, i dos anys més tard va omplir dues camionetes de material. En la postguerra s’estableix la xifra canònica d’onze aparadors de premsa, llavors estava prohibit exhibir-hi premsa estrangera i mostrar les publicacions fora del seu recinte interior. El 1972 se’n va unificar l’aspecte, amb un projecte guardonat pel FAD obra de Pep Alemany i Enric Poblet. Llavors un dels clients habituals era l’escriptor García Márquez, que hi acudia de matinada. Ara la crisi de la premsa ha fet plegar quasi una quarta part de la professió. Els quioscos s’han convertit en basars per als turistes i només tres obren de nit. Tot i així, no hi ha excusa per no llegir aquesta crònica en un diari de paper comprat en un quiosc.