Fotografia

Raoul Hausmann, l’espessor del temps

París reuneix la primera gran retrospectiva de les fotografies del gran artista dadaista alemany, que, als anys trenta, va viure a Eivissa fugint dels nazis i va quedar fascinat per l’arquitectura tradicional de l’illa

T ot comença per la dansa, deia Raoul Hausmann. Molts dels que el van poder veure ballar en públic, sobretot al Berlín dels anys vint, van quedar impressionats per sempre. Per a ell, ballar era una manera d’habitar i de modelar l’espai; va ballar al llarg de tota la seva vida, de manera espontània. Sempre seguia la seva pròpia música, sovint els seus propis poemes optofonètics. Obria i tancava els ulls, semblava que estava edificant alguna cosa; feia la impressió d’haver construït al seu voltant un món invisible. Així ho recordava Vera Broido, la seva jove companya d’aquells temps, a qui ell deia: “Edifica tu mateixa els murs i els límits del teu univers”.

Raoul Hausmann és una personalitat central en les avantguardes del segle XX. Nascut a Viena el 1886, es va traslladar molt jove amb els seus pares a Berlín, on va estudiar pintura i escultura, i es va acostar, a partir del 1912, als expressionistes del grup Die Brücke. Més tard, cap al 1918, va ser un dels fundadors del grup dadà de Berlín, juntament amb altres amics artistes com Franz Jung, George Grosz, Richard Huelsenbeck, Hannah Höch i els germans Herzfeld. Escriptor, poeta, polemista cèlebre, pintor, pioner en l’art del fotomuntatge, dissenyador, fotògraf... Destacava en totes aquestes disciplines sense veure cap separació entre elles, i rebutjava, per tant, totes les categories. El seu extens treball fotogràfic es va donar per perdut poc després de la Segona Guerra Mundial, com també una part significativa de la seva obra en general. Només cap a finals del segle XX van anar apareixent -una part a l’apartament de la seva filla a Berlín- alguns d’aquells fons. Ara la seva faceta de fotògraf innovador se celebra amb una gran mostra que li dedica el museu Jeu de Paume de París fins al 20 de maig. Inclou més d’un centenar de peces, en gran part còpies d’època.

A la fotografia hi va arribar tard i hi va tenir una relació temporal. Al Berlín dels anys vint Haussmann era un personatge estimat i admirat per molts artistes i intel·lectuals. El seu aire despreocupat li conferia una posició natural d’àrbitre de l’elegància i en el seu cercle més íntim hi havia artistes com August Sander, Raoul Ubac i László Moholy-Nagy. Però les memorables vetllades del club dadà dels inicis del moviment -que havia sorgit com a reacció artística contra el nacionalisme prussià i que era profundament antimilitarista i radicalment provocador- només es van poder mantenir mentre hi havia una certa permissivitat social. En pocs anys l’atmosfera va canviar. Hausmann va viure com un drama personal la degradació moral constant que va conèixer la metròpoli alemanya al llarg d’aquella dècada. Després del desastre de la guerra, les escassetats de la postguerra i la incertesa política posterior, la ràpida eclosió d’un nacionalisme primari, revengista i violent li feia desitjar escapar-se’n, i com més temps millor.

Així van començar les incursions cap al Bàltic i el mar del Nord, durant les quals Hausmann va conrear la seva nova passió per la fotografia. Vera Broido va entrar al seu món participant en aquestes escapades des dels seus inicis, el 1927, al costat i amb la complicitat de la seva dona. Filla de presos polítics del tsar, Broido era molt jove, sensible, i tenia una bellesa molt particular. En aquestes primeres fotografies de Hausmann -molt originals- es percep una sensació de pau, de calma, d’intimitat: una fotografia tàctil, una visió en la qual participen els sentits. Descobrir la materialitat de l’escuma del mar, de la sorra, del pèl de Vera, de la seva pell…

Malgrat l’atmosfera cada vegada més carregada que es vivia a Berlín, certes activitats artístiques de les avantguardes es van poder mantenir fins a l’ascensió al poder de Hitler. L’incendi del Reichstag, el febrer del 1933, va forçar Hausmann a abandonar precipitadament la ciutat, acompanyat per la seva esposa i per Vera Broido, totes dues jueves, ja que l’havien declarat “artista degenerat”. Els seus llibres, de fet, van ser cremats públicament. Van aconseguir arribar a Eivissa tots tres a finals del març del 1933.

Un amic, l’escriptor Carl Einstein, li havia parlat d’Eivissa. Era un moment en què l’illa s’havia començat a posar de moda entre diversos cercles d’alemanys. Walter Benjamin, que vivia en aquell moment en un poble de la costa, es queixava ja llavors de la presència a l’illa dels promotors i dels especuladors. Entre els expatriats que Hausmann hi va trobar hi havia un amic de Colònia, Walter Stern, que just estava muntant una boutique-estudi de fotografia, Photo Estel: és allà on va poder realitzar, a continuació, gran part dels seus tiratges fotogràfics i on va trobar els recursos que necessitava.

El poble on es va instal·lar -Sant Josep- estava bastant aïllat, i això li va permetre conèixer la imatge interior de la illa, a la recerca d’“una permanència de les coses primordials”. Les cases tradicionals eivissenques l’havien fascinat des del primer instant. Va començar a estudiar-les, valorant simultàniament la seva “estructura, massa, reflex, absorció, transparència, opacitat”, intentant aconseguir una Imatge complexa, i no una simple reproducció. Vera Broido l’acompanyava amb molt de gust en aquestes peregrinacions fotogràfiques, però les moltes afinitats no van poder impedir una ruptura definitiva el 1934. Moholy-Nagy, quan se la va trobar per casualitat dos anys més tard a Londres, li va explicar: “A Man Ray i a mi se’ns considera els pioners de la fotografia moderna; però tot el que jo sé ho he après del Raoul! Ell era el més innovador, tant dels dadaistes com dels constructivistes”.

Hausmann va seguir fotografiant la perfecció plàstica de l’arquitectura vernacla de l’illa fins que va esclatar la Guerra Civil. El 1936 Eivissa va ser el primer territori espanyol abandonat als franquistes. Evacuat, juntament amb els altres antinazis, anirà a Zuric, després a Praga, després a París… La guerra el persegueix implacablement. Els anys de l’ocupació alemanya va viure en un petit poble del sud de França; després, el 1945, es va instal·lar a Llemotges, una manera de viure al marge que va mantenir fins a la seva mort, el 1971. Intel·lectualment es va mantenir molt actiu durant tot aquest període -polèmiques, escrits teòrics (molts sobre fotografia), mostres...-, però la seva activitat com a fotògraf ja era cosa del passat, un període de treball intens, apassionat, que es va tancar quan va ser obligat a abandonar Eivissa.

L’estètica tan original de les seves fotografies té en un primer moment un cert parentiu amb el constructivisme -El Lissitzky, Rodtchenko...- i l’avantguarda cinematogràfica russa. Quan va endinsar-se en la cosmogonia eivissenca, Hausmann va adoptar un llenguatge fotogràfic adaptat al seu propòsit: mostrar les cases tradicionals com a resultat d’un procés ancestral en què s’uneix mitologia, el món sagrat, l’espessor del temps i el traçat de la mà de l’home. Com que en aquella època diversos arquitectes del moviment modern -els del GATCPAC, entre d’altres- es miraven també aquesta tradició, Raoul Hausmann va defensar les seves idees i les seves diferències en diverses publicacions afins a aquest gremi. L’exemple més conegut és l’article “Eivissa, arquitectura sense arquitecte”, publicat per la revista D’ací i d’allà de Barcelona el 1936, il·lustrat amb un conjunt de les seves fotografies, on es pot captar “...el valor d’un tros de terra, la seva harmonia amb el vent, els núvols, les plantes i el sol”. Contemplació serena, part d’un etern work in progress

Etiquetes

Més continguts de